Passat l'ostracisme per la confessió de la deixa a l'estranger el 2014, a Jordi Pujol ja se li fan homenatges. Aquest divendres se n'ha organitzat un per part de l'Associació d'Amics d'Enric Prat de la Riba a Castellterçol, on pesos pesants del món exconvergent han lloat l'expresident i la seva obra de Govern. El poble natal de Prat de la Riba , un dels seus referents, ha estat l'escenari per reivindicar la seva presidència i doctrina amb l'expresident Artur Mas, l'expresidenta Núria de Gispert, l'exconseller Felip Puig i l'exalcalde Xavier Trias. El president del Parlament, Josep Rull, que ha participat en l'acte a través d'un vídeo, fins i tot l'ha titllat de "pare de la nació catalana moderna". En aquest context, però, Pujol també ha volgut reflexionar sobre l'actualitat i llançar un missatge: "No serem independents".

En un moment clau per a les negociacions de la investidura a l'Estat, amb el govern espanyol i Junts fixant els límits del tauler de joc, qualsevol declaració des dels partits implicats pren una especial transcendència, encara que no estigui directament relacionada amb les converses. És per això que la polèmica ha crescut especialment aquest dilluns quan el líder dels juntaires a Barcelona, Xavier Trias, ha disparat contra els socialistes acusant-los d'haver orquestrat el cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Des de l'altra banda ja li han reclamat que rectifiqui.

Passada l’elecció del Sr. Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona, vaig escriure un article en aquest diari que argumentava sobre la incoherència de l’acció que va dur a la seva elecció: que el Sr. Collboni acceptés renunciar a la seva política practicada en els darrers anys amb els comuns i els enviés a l’oposició per aconseguir els quatre vots que necessitava del PP.

“Si és per unir, em tindreu sempre. Per a dividir, no”. L’abril del 2019 es feia un homenatge de comiat a Xavier Trias que, com que acabava amb aquestes paraules seves, no era ben bé un comiat sinó una mena de “que us bombin” avançat i en forma d’avís. A Trias se’l va a buscar si es busca diàleg, perquè ell encarna l’antítesi del conflicte. Ja considerava aleshores suïcida la divisió de espai convergent tal com ara considera absurd “estar en confrontació tot el dia: a la vida s’ha de dialogar”. La part de raó que té és, per una banda, que amb ell el seu espai polític és capaç d’"eixamplar la base” d’una manera que ja hauria volgut fer-ho Gabriel Rufián a Santa Coloma: és a dir, Trias abraça no independentistes per fer una cosa tan poc menyspreable com guanyar. I, d’altra banda, també és cert que quan el conflicte s’ha volgut adormir de manera tan clamorosa (i maldestra), això afavoreix perfils com el seu, que creixen molt millor en absència de tempesta. La prova, els seus resultats a Barcelona. El però, com ja sabem, és que la història no es va acabar aquí. El conflicte, encara que no el busquis, et troba.

El director del Festival Grec, Francesc Casadesús, vol que l’edició que ha arrencat aquest dijous amb l’espectacle de circ The pulse sigui “lluminosa, alegre i fantàstica”. El temps ha sigut més aviat ennuvolat, però. Així i tot, quan a les 22 h ha començat l'actuació semblava que la pluja respectaria la nit. Fins que l'aigua ha aparegut cap a les d'onze, i aleshores el ruixat ha obligat a suspendre l'espectacle de la companyia australiana Gravity & Other Myths i el Cor de Noies de l'Orfeó Català, per salvaguardar la integritat física dels artistes.

Si s’hagués tractat d’una conspiració, els implicats l’haurien mantinguda no diré en secret, però sí en una certa discreció; per pudor, i per allò que en castellà castís en diuen vergüenza torera. Però no va ser una conspiració, sinó un cop de força, un putsch. Ordit, a més, entre forces ideològicament i políticament contradictòries. De manera que, per justificar-se, havien d’apel·lar a l’èxit obtingut i fins i tot fer-ne ostentació.

En els conflictes democràtics, l’oponent és considerat no com l’enemic a destruir, sinó com un adversari l’existència del qual és legítima, acceptada i fins i tot considerada necessària. Les intoleràncies creuades poden trencar aquesta norma. Quan no es reconeix l’adversari com un actor legítim, passa a ser considerat i tractat com un enemic. Ho teoritzà Carl Schmitt, que basava l’essència de la política en la distinció amic-enemic i titllava d’hipòcrita la que es basa en la discussió i la competició d’opinions. 

Xavier Trias (Barcelona, 1946) visita l’ARA després de quedar fora de l’alcaldia de Barcelona. Deixa clar que es jubilarà, com va dir si no era batlle, i demana que ningú que el va votar opti pel PSOE o el PP el 23-J.

Avui no ens podem escapar de parlar del ja mític "Que us bombin!" de Xavier Trias, una expressió que els que vivim en català coneixem i hem dit sovint, però que ara ve a semblar una gran descoberta. L’intens i efímer interès que suscita a les xarxes obliga els lingüistes mediàtics a dir-ne coses clares i, si pot ser, divertides, i no permet admetre que l’origen d’algunes dites populars, precisament pel seu caràcter eufemístic, és altament incert. Em limito a recordar i comentar les tres hipòtesis principals: la de les bombes, la dels bombos i la dels bombejos. La primera, immediata i irreflexiva, la fa equivalent a "Que us tirin bombes!" Però no s’aguanta per un motiu bàsic: bombar no ha volgut dir mai enlloc "tirar bombes".

Ernest Maragall (Barcelona, 1943) havia de ser primer tinent d’alcalde de Barcelona, però l’operació Collboni ho va frustrar. Ara es presenta al Senat per denunciar-ho.

La recent elecció del nou alcalde de Barcelona la va materialitzar un nou tripartit, aquest cop format pel PSC, el PP i els comuns. De fet, aquest tripartit no resulta tan nou, si tenim en compte el seu precedent immediat: ara fa quatre anys ja va funcionar a ple rendiment. Només cal canviar Ciutadans per PP, i Manuel Valls per Cirera/Feijóo, per adonar-se que ja és el segon cop consecutiu que el tripartit actua, i que sempre ho fa en la mateixa direcció, és a dir, per impedir que l’alcalde de Barcelona sigui el més votat, es digui Maragall o Trias.

1. Els números canten. Amb la composició del consistori només hi havia dues majories possibles. La sociovergència (11 més 10) i la coalició d’esquerres (10 més 9 més 5). La sociovergència és el gran somni de les elits barcelonines. N’hi ha hagut prou transvestint Junts per Catalunya amb la figura ponderada de Xavier Trias perquè es confirmés que els hereus de CiU encara donen confiança als votants conservadors, malgrat la retòrica independentista que sona com a música de fons. Amb Jaume Collboni, portaveu diligent de les propostes de Barcelona Global, el tàndem era perfecte. No ha estat possible. Tots dos buscaven el premi de l’alcaldia. Però Trias, que té l’avantatge d’estar de tornada, va tenir llibertat per poder dir, dignament, que repartir-se els mandats és una broma que deshonora la política. La sociovergència, doncs, es fa esperar.

Si la política catalana fos música, el que us bombin –populisme si el profereix un polític d'esquerres, però frase històrica si la diu el senyor Trias– seria el seu baix continu, el bast repunt que cus, sense unir-les, les tàctiques i estratègies de partit de fa ja molts d'anys. Trias ha aconseguit convertir-se en un mem, i la polseguera que ha aixecat l'episodi (grotesc) en què se li ha barrat el pas a l'alcaldia de Barcelona, ha aconseguit ofuscar la manera (llardosa) com el seu partit s'ha posat de perfil a Ripoll, fins que s'ha consentit a fer batlessa un personatge que –com bé va explicar Ignasi Aragay– no és més que una feixista de manual.

Fa unes setmanes el periodista Xavier Graset va entrevistar a TV3 ni més ni menys que el Centre de l'Univers en persona. Va anar al programa a vendre un llibret de poemes. Amb un llenguatge a mig camí entre el narcisisme i la grolleria, el Centre de l'Univers va desitjar que li caigués un meteorit al "puto viejo" de Trias. Tenint en compte que es tractava d'un delicte d'odi perfectament tipificat a l'article 510 del Codi Penal, el sistema podria haver actuat d'ofici a través de la Fiscalia (de fet, encara ho podria fer avui mateix). Però el sistema sap instintivament qui són els seus, i qui no. Gràcies a una decisió personal de Feijóo materialitzada per Daniel Sirera, i amb la imprescindible col·laboració dels comuns, Jaume Collboni és avui alcalde de Barcelona. El Centre de l'Univers forma part del sistema, i per això el sistema ha fet realitat el seu somni del meteorit. A través de tots els tentacles de l'Estat, el sistema s'inventà un dia comptes corrents de Xavier Trias a Suïssa, l'altre va llogar Manuel Valls per boicotejar Ernest Maragall i dissabte passat, finalment, creà la llefiscosa, sòrdida aliança, PP-Comuns-PSC.

Fa ara 4 anys, un pacte entre els comuns i el PSC va tenir el suport tàctic del Sr. Valls amb un únic objectiu: que un candidat independentista, el Sr. Maragall, no fos alcalde. L’aliança dels comuns i el PSC era sòlida, dos partits d’esquerra en coalició també al govern espanyol. Moltes de les darreres desavinences entre Podem i el PSOE no havien aflorat encara. El pacte pels vots del Sr. Valls era senzill i transparent: "Que no sigui alcalde un candidat d'ERC", i a partir d’aquí cap condició més: "Governeu com us plagui". Els fets han demostrat aquesta afirmació fins al punt que el Sr. Valls ha desaparegut de l’escena política i el seu partit s’ha esmicolat i avui ja no existeix. Els comuns i el PSC han governat sense condicionaments amb una política d’esquerres coherent i articulada.

El fantasma de Manuel Valls havia planat les tres setmanes que han passat des de les eleccions del 28-M i finalment es va fer present ahir en el ple de constitució de l’Ajuntament de Barcelona. La maniobra d’última hora dels comuns –acceptant quedar fora del govern per facilitar que els vots del PP permetessin un govern de Collboni– va tornar a impedir l’arribada al govern de la capital catalana d’un alcalde independentista, en aquest cas Xavier Trias, sacrificat en l’altar de les eleccions del 23-J. Una operació d’estat –una altra– a la capital catalana.

De les ruïnes de Ciutadans segueixen fugint-ne els aprofitats i els oportunistes que hi van acudir quan el partit taronja semblava un cavall guanyador. L’últim (en el moment d’escriure aquestes línies) ha estat l’inefable Nacho Martín Blanco, aquell individu que qualificà les tertúlies de TV3 de “circo del odio” (ell és tot amor, tal com demostrà després al Parlament) i que ara busca refugi en les llistes del PP per a les generals del juliol. Liberal? Conservador? De dreta extrema? Es tracta de no haver-se de buscar feina i de mantenir una nòmina pública, estúpid!

Ara que Barcelona tindrà un govern de sociovergència republicana, és el moment d'esperar que la capital catalana torni a estar neta com una patena, tan aviat com s'acabi d'esvair l'influx nefast d'Ada Colau sobre la banda mar de la plaça Sant Jaume. L'anticolauisme ha aconseguit foragitar la seva enemiga, que no adversària, de l'alcaldia, però ha creat una expectativa: segons la idea que han venut, un cop liquidada l'etapa Colau, Barcelona hauria de tornar a ser una ciutat neta i segura, com solen dir en alguns westerns. Però no cal tenir gaires dots endevinatoris per saber que no serà així. La brutícia i la inseguretat eren problemes de Barcelona que venien de molt abans que Colau la governés, i que continuaran molt després que hagi deixat de fer-ho.

Les eleccions municipals tenen moltes derivades. La primera, com la realitat va demostrar dilluns, és que poden comportar de manera inesperada unes eleccions generals anticipades en plenes vacances d'estiu. Però les conseqüències també arriben al món del futbol. I, concretament, al Barça. La victòria de Xavier Trias als comicis de Barcelona ha estat molt ben rebuda a Arístides Maillol. "Segur que, per al Barça, anirà millor que amb Colau", sentencia a l'ARA una font amb un càrrec important en l'organigrama del club. "Amb Colau era complicat. Amb Junts serà més fàcil", afegeix. Es refereix, sobretot, als estira-i-arronses que hi ha hagut i que hi ha entre el Barça i el govern municipal per a la remodelació del Camp Nou, les obres del qual han de començar a caminar les setmanes vinents, i per al lloguer de l'Estadi Olímpic Lluís Companys.

Som a la segona campanya, la de l’endemà de les eleccions, la campanya del pressing per formar govern, en què els polítics que han perdut la cadira dediquen grans esforços a continuar en el poder. (Potser si s’haguessin esforçat més a arribar a més gent durant els quatre anys de govern o durant la campanya electoral, ara no s’haurien de veure en la necessitat de corregir als despatxos el vot dels que no han votat prou bé, però aquesta és una altra història.)