El 1998, Anthony Giddens va publicar La tercera via: la renovació de la socialdemocràcia (la traducció catalana és del 1999). Tony Blair, llavors primer ministre britànic, semblava decidit a fer-la efectiva. També s'hi referia Schröder a Alemanya. Fins i tot Clinton o Jospin apel·laven de tant en tant al concepte. El 8 de juny de 1999 Blair i Schröder van fer públic a Londres el manifest Europa, la Tercera Via i el Nou Centre. La cosa anava d'un aggiornamento de l'esquerra, òbviament. Consideraven que aquesta ideologia era inviable perquè estava ancorada en vells dogmes que havien fracassat sempre, fossin quines fossin les circumstàncies en què s'havien posat a prova. Feia 10 anys de la caiguda del Mur de Berlín, Al-Qaeda encara era només una amenaça inconcreta i les expectatives del canvi de segle i de mil·lenni semblaven raonablement bones. A Europa tot estava preparat per a la implantació de la moneda única l'u de gener de 2002. Rússia no donava problemes, la presència neocolonial de la Xina a l'Àfrica encara era testimonial i el subministrament de gas i petroli funcionava amb normalitat. Semblava un moment idoni per revernissar la socialdemocràcia. La necessària revisió crítica dels desgastats conceptes de dreta, esquerra i centre, s’havia convertit, però, en un exercici intel·lectual d'alt risc que implicava desqualificacions severes. La més banal i primària deia que negar la distinció entre dretes i esquerres era de dretes. 

Sostenia la setmana passada a "És possible la unitat nacional?" (ARA, 11 de gener), i encara abans a "És Catalunya, encara, un projecte col·lectiu?" (ARA, 21 de desembre), que era difícil aconseguir la independència de Catalunya sense una unitat nacional cívica. Una unitat que havia de ser prèvia a l’estrictament política, i prou “madura en el vincle i estable en el temps”. I opinava que ara mateix estàvem lluny de tenir-la.

Si la política és una forma d'educació, i de vegades una perillosa addicció, Alastair Campbell i Rory Stewart estan aconseguint que els britànics s'eduquin i potser fins i tot es despertin de l'anestèsia que els han inoculat tretze anys de governs conservadors. Els ciutadans de les illes sembla que de nou s'interessen per la cosa pública, i no pas cada quatre o cinc anys –en les eleccions generals del 2019 va votar el 67,3%, però en les locals angleses del 2021, el 35,9%– sinó cada setmana. Qüestió de format, potser?

Després de fer-se la foto de les Açores amb el president espanyol José María Aznar i el primer ministre britànic Toni Blair, l’estatunidenc George W. Bush ordenava la nit del 19 al 20 de març del 2003 envair l’Iraq per enderrocar el règim de Saddam Hussein. Sis setmanes més tard es plantava en un portaavions per proclamar “Missió complerta” i el final de les operacions de combat. Però aquella invasió, il·legal segons el dret internacional i sense el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, va desencadenar una guerra asimètrica que va durar vuit anys i va deixar un país fallit. Més enllà de l’Iraq, les repercussions van ser globals: sense ningú que li pogués fer ombra, Washington havia imposat la llei del més fort. 

Uns altres dels esquitxats pels papers de Pandora són l'ex primer ministre britànic Tony Blair i la seva dona, l'advocada criminalista Cherie Blair. La parella va comprar el 2017 una mansió de quatre pisos al centre de Londres, a l'exclusiu barri de Marylebone, valorada en 7,5 milions d'euros. D'acord amb els documents que s'han fet públics, els Blair es van estalviar el pagament d'impostos de la transacció per valor de 364.000 euros al beneficiar-se del fet que la firma amb la qual van tacar l'acord era una companyia offshore que no tributava al Regne Unit.

Esmena a la totalitat dels anys de Jeremy Corbyn (2015-2020) com a líder del Partit Laborista britànic per part del nou cap, elegit l'abril passat, sir Keir Starmer.

Dies enrere, Tony Blair parafrasejava Sherlock Holmes en un article al 'Daily Telegraph': "Quan s'exclou l'impossible, el que queda, encara que sigui improbable, és la resposta". I a judici de l'encara molt polèmic ex primer ministre laborista (1997-2007), el més improbable, i per tant possible, és un "segon referèndum sobre el Brexit", l'anomenat 'vot de la gent'. Davant d'aquest escenari, Blair ha demanat a la Unió Europea (UE) que es prepari "per estendre l'article 50", que va desencadenar el procés de sortida per part del Regne Unit. I també per fer canvis que facilitin que, en la hipotètica segona oportunitat, els britànics diguin que sí.

PP Esperanza Aguirreles disculpes de l'ex primer ministre britànic Tony Blair pels "errors" de la guerra de l'Iraq"Nosaltres [amb referència a Espanya] no vam ser a la guerra de l'Iraq"