No tinc prou paraules que puguin encabir la importància d'Hermann Bonnín per al teatre en general i, sobretot, per al teatre català.

La sala quatre del Palau Robert estava plena a rebentar. Érem a mitjans de gener, el primer cap de setmana de l’exposició sobre Bocaccio que vaig comissariar. Algú em diu: “Has vist que hi ha l’Hermann Bonnín?” Vaig anar de dret a saludar-lo, a ell i a la seva inseparable Sabine. La malaltia el corcava però el vaig veure igual d’afable que sempre. Sempre em va semblar que li sabia greu perdre’s tot allò que passava a la seva ciutat. Ha sigut una presència constant, tenaç, irreductible en el batec del cine, la música, les exposicions i el teatre, esclar, molt de teatre.

El passadís de casa va ser el primer escenari que va tastar la passió pel teatre d’Hermann Bonnín (Barcelona, 13 de novembre del 1935 - 25 de setembre del 2020). Aleshores el director de teatre i actor era petit i ajudava el pare al Mercat del Born, on treballava. D’allà va endur-se la fascinació per la novetat, la sensualitat i la vida, però també unes caixes que va convertir en tarima per representar la seva primera funció, amb els veïns com a públic. Bonnín, que ha mort aquest divendres als 84 anys, mai va perdre l’anhel pel joc i la sorpresa, que va saber traslladar hàbilment als escenaris. Director, intèrpret i professor, va ser una figura fonamental per a la trajectòria del teatre català des dels últims moments del franquisme fins a l’actualitat i va posar a primera línia l’avantguarda i l’experimentació d’autors com Joan Brossa, Joan Maragall i Josep Palau i Fabre.

Ismènia és la "víctima" d'un pare gelós que no la deixa "sortir del niu". Perquè, com apel·la el pare, "només té 28 primaveres". 'La meva Ismènia' és l'adaptació teatral de la comèdia del dramaturg francès Eugène Labiche (1815-1888) que relata un conflicte domèstic i quotidià, un pare vidu i protector que no permet que la seva filla es casi. La casa s'omple de pretendents però ell no n'accepta cap. Sempre troba algun però al qual aferrar-se. La germana del pare, la tieta rica que viu amb ells, representa l'altra cara de la moneda. Ella farà costat a la Ismènia i l'ajudarà a trobar el seu pretendent. I, enmig del conflicte, apareix un home de París ben elegant que també voldrà pretendre-la.

El TNC es posarà de llarg dimecres que ve amb l'estrena d'El compte Arnau, dirigida per Hermann Bonnín. L'obra celebra el 150è aniversari del naixement i 100 de la mort del poeta català, que va versionar una de les llegendes folklòriques més admirades pels modernistes. L'espectacle, teatralitzat a partir de tres blocs de poemes de Maragall i algun text de l'època, explica "el mite que cavalca eternament amb un cavall de foc i llops que el segueixen, i duu al coll una abadessa sacrílega", ha explicat aquest divendres Bonnín, admirador de Maragall –de qui ja va posar en escena Nausica.

L'Espai Brossa ha presentat aquest dimarts la seva programació, seguint els mateixos eixos que practicaven a la petita sala d'Allada Vermell: transversalitat i innovació. I ho ha presentat a la nova sala La Seca, ubicada al carrer Flassaders, 40, al Born, té capacitat per 120 butaques i tres sales complementàries a la principal on, a la llarga, s'hi podrien fer residències de creació, exposicions i tallers pedagògics. A més, també s'hi hauria d'obrir un bar. Malgrat això, el desconeixement sobre el pressupost de què disposarà el teatre (només es coneixen en concret l'aportació de 125.000 euros de l'Ajuntament i encara s'ha de negociar amb la Generalitat) ha fet néixer el projecte a poc a poc.