Mark Cohen, de 65 anys, ha anat aquest dimarts a l’hospital de Rambam, a Haifa, a rebre el seu tractament de quimioteràpia. Però aquest cop no s’ha dirigit a la planta d’oncologia, sinó a l’aparcament de la torre Sammy Offer, a sis metres sota terra, on hi ha l’únic hospital fortificat subterrani del món. Normalment, funciona com un pàrquing amb capacitat per a 1.400 cotxes, però en situacions d’emergència es converteix en un hospital: entre les columnes pintades de diferents colors per ajudar els conductors a orientar-se, ara les places d’aparcament acullen llits hospitalaris, butaques i un sistema mòbil de cables d’oxigen. Als passadissos, en lloc de cotxes, hi ha tràfec de metges i infermeres, pacients i familiars, zeladors que empenyen lliteres, voluntàries que ofereixen begudes i uns quants soldats que fan cara d’avorriment. "Aquí estem segurs", diu Cohen.

L’any del trànsit a la universitat, Matías Catalán (Palma, 1976) seguia les notícies del conflicte armat a Algèria i llegia Les mil i una nits. “Em feia il·lusió estudiar Periodisme, però la nota de tall era molt alta”, confessa. “Vaig pensar a estudiar un idioma exòtic perquè les alternatives a la UIB eren Turisme o Dret”. Va triar Àrab. Becat, a Barcelona i, d’entrada, com un tràmit per poder accedir a Periodisme. “Després vaig conèixer gent del gremi i em van convèncer que no era una bona idea”, recorda sorneguer.

Quina va ser la primera vegada que va entrar en contacte amb el vi?

Quan la violència dels disturbis del 2021 encara no ha desaparegut de la memòria col·lectiva, la nova guerra de Gaza torna a amenaçar l'equilibri social entre les comunitats jueva i àrab d'Israel. Sectors de la comunitat àrab, que representa aproximadament el 20% d'una població de nou milions d'habitants, es veuen implicats, de manera passiva o activa, en esdeveniments violents que poden conduir a aldarulls més generals, similars als de fa dos anys.

T ot just s’havia deixat enrere el solstici d’hivern quan, el Nadal del 1965, la veu radiofònica d’Olof Palme va irrompre a totes les cases sueques: “Els prejudicis estan ben arrelats a la vida quotidiana. Creixen tant a la feina com al veïnat. Donen ales als nostres propis fracassos i decepcions”. Encara faltaven quatre anys perquè es convertís en primer ministre però, com deixava notar el seu discurs, el repte de la immigració i els recels que genera ja li preocupaven: “Abans que res, el prejudici és una expressió d’ignorància i por. Ignorància pel que fa a la singularitat d’altres persones. Por de perdre drets, una posició o un privilegi social. Per tant, el prejudici sempre sotja, fins i tot en una societat il·lustrada. I pot provocar ferides que no es curaran mai”. El seu missatge -tant en la forma com en el fons- encara ressona 55 anys més tard.

L'escenificació a Washington, la setmana passada, de l’establiment de relacions diplomàtiques entre Israel, d’una banda, i els Emirats Àrabs Units i el regne de Bahrain, de l’altra, ha suscitat un –val a dir que modest– clamor internacional contra la traïció dels dos estats del Golf a la causa palestina. I és probable que persones de bona fe hagin atribuït la doble decisió d’Abu Dhabi i Manama al caràcter despòtic dels seus governs, a la prevalença dels interessos petroliers, a la pressió dels Estats Units de Trump, etcètera.

Els islamistes egipcis ja saben que tenen al davant el poderós aparell militar i policial de l'estat, però en el seu desafiament s'enfronten també a la resistència ciutadana dels autoanomenats "comitès populars", que aquest diumenge han impedit l'inici de diverses marxes al Caire. Armats amb pals i barres i amb el consentiment de les forces de seguretat, aquestes milícies urbanes ocupen diàriament els carrers de la capital poc abans que arribi la nit i comenci el toc de queda.