L'escriptor Jaume Oliver Ripoll reinventa la història de la Guerra Civil a Un dia assaltarem la ciutat amb cavalls de ferro, "una novel·la d'espies a una Palma que no va existir", en què fabula sobre una victòria de la República que converteix Mallorca en seu d'un govern liderat per tres dones. El seu segon llibre, amb què va guanyar el darrer premi Ciutat de Palma de novel·la, "és una ucronia ficada en una distopia", alhora que "una reivindicació de la ciutat i de la memòria històrica", un relat "amb moltes capes" que és, en síntesi, una novel·la d'aventures, explica en una entrevista amb EFE.

Feia ja un parell d’anys que l’artista Sergio Monje i la comissària Claudia Desile parlaven de qüestions com la saturació turística, l’ocupació dels espais públics i la gestió de la col·lectivitat al món contemporani quan van tenir l’oportunitat de posar-se a treballar-hi. Va ser amb motiu de la celebració del desè aniversari de l’Espai Taca, un espai artístic situat al carrer de Sant Feliu de Palma, que van començar a donar forma a una instal·lació que es troba a mig camí entre la maqueta, el diorama i la intervenció d’un espai i que du per títol Allò quasi inconcebible. Es tracta de la representació d’un bocí de carretera que travessa la sala i per on caminen desenes de figures humanes, que tant poden ser manifestants com exiliats o refugiats climàtics. És una imatge del futur, un anhel del present o un record del passat? És el final d’una història o el principi d’una nova era?

Encara que estigui a punt de fer 85 anys, Margaret Atwood continua tenint el cap ple de projectes. Acaba de tornar al Canadà després d'una gira europea per continuar treballant en unes memòries de joventut, però ha trobat un forat a l'agenda per presentar la traducció al castellà del seu últim llibre, Perdidas en el bosque (Salamandra; traducció de Victoria Alonso). Es tracta d'un recull de quinze narracions en què ficciona alguns episodis viscuts al costat del seu marit, Graeme Gibson, mort el 2019. S'inventa que la seva mare "es va convertir en bruixa" i fa una entrevista post mortem a un dels autors que més l'ha influït, George Orwell.

Tenint en compte que la desesperació abunda a El càntic del profeta (Periscopi/Alfaguara, 2024), últim premi Booker, és normal que l'autor, l'irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977), no sigui l'home més lluminós i afable. La claustrofòbica, magnètica i brillant història que planteja a la novel·la arrenca amb una visita de la policia a casa de l'Eilish, microbiòloga i mare de quatre fills, per advertir-la que el seu marit, en Larry, hauria de deixar de banda les activitats sindicals si no vol tenir problemes amb les autoritats. L'home no trigarà a ser detingut i empresonat en algun lloc que l'Eilish desconeix. Aquest és el punt de partida d'un seguit de prohibicions, violència institucional i retallades de drets per part del govern d'extrema dreta que mana a la Irlanda de la novel·la. El càntic del profeta, traduïda al català per Marc Rubió, ha estat descrita com a distopia, però malauradament es llegeix com la crònica d'alguns dels punts més foscos del nostre present.

“El món no se’n surt”, va titular un dels seus últims llibres Tony Judt. Érem a l’any 2010 i vivíem sota l’impacte de la crisi financera del 2008, que havia fet miques la creença que, després de la suposada “fi de la història”, vivíem en el millor dels mons possibles. No, alguna cosa no anava bé en un món “on la riquesa s’acumula i decauen els homes”, per citar el poema del segle XVIII d’on l’historiador britànic establert a Nova York treia el títol original del seu llibre. Per a Judt, en efecte, hi havia alguna cosa profundament errònia en la manera com vivim.

En el passat remot de la humanitat, la dona, pel fet de transmetre la vida, era al centre de les comunitats neolítiques. El poder reproductor li atorgava el màxim valor. Els canvis tecnològics i econòmics van acabar transferint a l’home un rol preeminent, de control, i van donar pas a les seculars societats masclistes. Des de fa poc més d’un segle ha anat avançant l’alliberament de la dona i la igualtat de gènere. Però en un futur potser no tan llunyà la tecnologia podria tornar a donar un tomb a la condició femenina: ¿què passaria en una societat on les gestacions es realitzessin per ectogènesi, és a dir, fora del cos femení, en un úter artificial?

“Sembla una pel·lícula de ciència-ficció”. Quantes vegades hem dit això en l'últim any i mig? Per ser més precisos hauríem d'acotar la frase a un dels subgèneres més atractius de la ciència-ficció, la distopia, que explora un possible futur en què l'evolució de la societat comporta unes condicions de vida pitjors en algun aspecte o en general. Però si el 73% de la població creu que els joves d'ara viuran pitjor que els pares –segons una enquesta recent del Centre d'Investigacions Sociològiques– no és estrany que els relats distòpics comencin a sortir com bolets en tots els àmbits.

Imaginaris postapocalíptics i cultura recessionària a la ‘young-adult fiction’ i els videojocs

El 17 de novembre del 2008, el New York Times Sunday Book Review va publicar un article titulat “Scary new world ”, que feia referència a una tendència creixent: les ficcions distòpiques orientades a un públic jove-adult. Les novel·les més icòniques d’aquest corrent han sigut Els jocs de la fam (Collins, Fanbooks, 2020), El corredor del laberint (Dashner, Fanbooks, 2014) i Divergent (Roth, Fanbooks, 2014). El fenomen literari es va traslladar al cine, que va versionar amb èxit comercial aquestes obres. En els últims anys, també han sorgit diversos videojocs postapocalíptics protagonitzats per joves que es poden associar a aquest fenomen, com ara The last of us (Naughty Dog, 2013), The walking dead (TellTale, 2012) i Horizon zero dawn (Guerrilla Games, 2015).

]]>

"A vegades ha d'estar bé, no tenir sentiments", diu la mare de la Josie a la Klara, la intel·ligència artificial que fa companyia a la seva filla adolescent. "Jo crec que tinc molts sentiments –respon el robot–. Com més observo, a més sentiments tinc accés". La Klara i el Sol (Anagrama), vuitena novel·la de Kazuo Ishiguro –la primera que publica després de rebre el premi Nobel de Literatura el 2017–, s'aproxima als matisos que diferencien els humans de les màquines amb la "força emocional" que el jurat del guardó suec va destacar de la seva obra. I ho fa ambientant la història en un món distòpic futur, als Estats Units, en què la població viu semiconfinada, les classes són virtuals i un sistema de selecció genètica s'amaga rere l'amable superfície de la realitat.

]]>

Observo des de la distància les imatges dels carrers de Barcelona. Han estat moltes nits. La majoria dels debats posteriors estan versant sobre la seguretat pública arran de la violència física exercida per alguns dels manifestants. ¿Hem pensat, però, a què respon aquesta forma de violència que diu, entre línies, “no podem més”?

]]>

El títol de la novel·la El final del que todos partimos està inspirat en un vers de T.S. Eliot. L’autora, Megan Hunter, nascuda a Manchester el 1984 i resident a Cambridge, es va donar a conèixer com a poeta. Aquesta seva primera novel·la l’ha publicat aquí la barcelonina Vegueta Ediciones, dirigida per la canària Eva Moll, que enmig de la pandèmia –un final– ha fet el salt del llibre infantil, especialitat de la casa, al llibre per a adults amb una nova col·lecció de narrativa d’autors joves europeus –un inici–. La traducció la firma Inga Pellisa.

]]> Gairebé 90 anys després que Aldous Huxley escrivís Un món feliç, la història arriba a la televisió: la plataforma Starzplay estrena diumenge la sèrie Brave new world, que es basa en aquella novel·la, considerada un dels millors exemples de la ciència-ficció distòpica.

]]> Si us ve de gust avançar-vos i comprovar com serà la fi del món, la plataforma Filmin ha estrenat El colapso, una sèrie francesa de vuit episodis de només vint minuts cadascun. A nivell de guió, realització i interpretació és d'una contundència flagrant, no apta per espectadors que desenvolupin amb facilitat símptomes d'ansietat. Té un ritme vertiginós i cada capítol està gravat càmera en mà i com un pla seqüència, de tal manera que la narració és realista i molt angoixant. Les interpretacions, a remolc d'aquesta atmosfera trepidant, son magistrals. Veure ara El colapso provoca consternació perquè més que una distopia és un retrat anticipat molt cru del nostre món. Que aquesta producció s'hagi avançat a la pandèmia confirma la seva capacitat visionària. El primer capítol és un mirall del que vam viure durant els primers dies d'estat d'alarma. Transcorre en un supermercat de París amb prestatgeries buides i absència de productes de necessitat bàsica com els tampons, el paper de vàter, la carn, l'arròs... Llargues cues a la caixa i els clients preguntant quan tornaran a reposar els productes sense que els treballadors puguin donar una resposta. Cada capítol se centrarà en un àmbit diferent: una benzinera, un aeròdrom, una central elèctrica, una residència d'avis... El del geriàtric és demolidor i ens retorna a un panorama que encara tenim molt present: avis malalts abandonats davant la desesperació dels seus cuidadors. L'estat del benestar salta pels aires, desapareixen totes les garanties socials i la població deambula pel país fugint de les ciutats i buscant espais de subsistència en l'àmbit rural.

]]> Sempre és un bon moment per llegir Orwell, però ara potser encara més. Sobretot 1984, un llibre que ens parla, d’una manera que fa por, d’un món on s’ajunten la voluntat de l’estat autoritari de controlar-ho tot i la possibilitat tecnològica de fer-ho. Quan ell ho va escriure, els estats totalitaris tenien una enorme vocació de control. Però no hi havia la tecnologia que hi ha ara perquè aquest control fos gairebé absolut. Bona part de les dictadures del segle XX van quedar una mica suavitzades per la ineptitud, per la incapacitat de saber-ho tot, tant com haurien volgut. Ara les possibilitats tècniques existeixen. ¿Existeix també la voluntat? Em fa por que, sense la parafernàlia dels totalitarismes del segle XX, els estats amb vocació autoritària del segle XXI estiguin temptats d’aprofitar les possibilitats enormes que els dona la tecnologia. No penso nomes en la Xina. I encara hi ha una tercera pota, que també surt a Orwell: el que fa temible aquell món és que hi ha voluntat de control, possibilitat de control i, també, una causa aparentment noble per controlar tothom. O una excusa. Es fa a fi de bé, en nom del bé comú. A veure si el coronavirus ha generat ara aquesta causa/excusa, en principi conjuntural, i alguns hi troben el gust.

]]>