El municipi de Palamós fa passes per impulsar una nova connexió marítima directa amb les Illes Balears, amb l'objectiu de reforçar els llaços turístics i econòmics entre ambdós territoris, segons ha publicat el Diari de Girona. El projecte preveu establir una línia regular de ferri que enllaci la Costa Brava amb Mallorca sense haver de passar per Barcelona.

Manacor i Girona han fet aquest dissabte un pas més en el procés d’agermanament amb la constitució del Comitè d’Agermanament, un òrgan mixt que impulsarà el pla de feina conjunt entre les dues ciutats, segons ha informat l’Ajuntament de Manacor.

L’Ajuntament de Manacor ha aprovat aquest dilluns l’inici dels tràmits per formalitzar un agermanament amb la ciutat de Girona. Aquesta aliança neix amb la voluntat d’aprofundir els vincles culturals i de cooperació entre ambdós municipis, que tot i les diferències en dimensió, comparteixen un paper central en l’impuls cultural i econòmic dels seus territoris.

Té més de tres milions de seguidors a YouTube i mig milió a Instagram. Ja fa una dècada que va començar a pujar vídeos còmics després de fer una col·laboració sobre futbol amb un dels seus amics de l’ànima a Girona, el també youtuber Robert PG. Si teniu més de 35 anys i us l’heu trobat pel carrer segurament no el reconeixereu. Però si es planta al pati d’un institut no es podrà escapar de les fotos que li demanaran –ho puc ben certificar–. És Koko Dembélé Coulibaly, més conegut a xarxes com a Koko DC i, tot i que va néixer a Amer el 1994 –“el poble de Puigdemont”, com detalla ell amb un ampli somriure–, es considera un gironí de cap a peus. Des dels quatre anys va créixer al barri de Can Gibert del Pla amb els seus vuit germans de dues mares diferents i un pare que anava i tornava de Mali. Va estudiar a Maristes Girona, el van fitxar per jugar a futbol a Germans Sàbat, li encanta córrer per la Devesa i si hi ha un lloc on el trobareu de festa és a la zona de la plaça Independència.

La investigació dels casos de nadons robats de les seves mares per oferir en adopció a canvi de diners, com els que van tenir lloc a la Clínica L’Aliança de Girona entre els anys 60 i 70, xoca contra la cautela dels arxius, que han de preservar la identitat de les dades personals, però també contra la llei 16/2020 de desaparició forçada de menors a Catalunya, que encara no s’ha dotat de pressupost ni s’ha desplegat. El marc normatiu preveu una Oficina de la Víctima que hauria d’ajudar a aclarir la veritat, conèixer els progenitors biològics i els germans dels nens sostrets i retre la reparació legítima a les víctimes. Tot està aturat des de fa cinc anys.

El Ruben és un home inquiet i apassionat. Sent autèntica devoció per les coses que li agraden i en el seu cas les pot comptar gairebé amb els dits d’una mà. Els quatre pilars de la seva vida són la cuina, el seu fill Nil, el Barça i el Girona. “No puc triar entre els dos equips. Per a mi és com escollir entre un pare i una mare”, explica. “Jo he sigut del Barça de tota la vida, em ve de família, però fa tretze anys que soc soci del Girona perquè sempre l’he sentit a prop i el gaudeixo moltíssim”, aclareix. Ha gaudit especialment d’una temporada històrica i, com que no volia perdre’s cap partit de Champions, va decidir que els dies per tancar el restaurant serien els dimarts i els dimecres. Ruben Carreras, responsable de Can Ruben, a Pals, transmet energia, entusiasme i passió per tot allò que el fa feliç, i la gastronomia hi té un pes molt important. Ell és la tercera generació d’un negoci que van començar els avis fa més de cinquanta anys, i amb el temps ha convertit un restaurant de carretera en un espai gastronòmic que es nodreix del millor producte de la zona. Fins al punt que bona part del producte que cuinen el cultiven la mare del Ruben i el seu marit en un hort situat a poc més d’un quilòmetre del restaurant.

Girona, Temps de Flors arriba als 70 anys sense senyals de decadència i amb un atractiu renovat que fa preveure una edició de rècord que pot superar els 400.000 visitants. La mostra, que se celebra entre el 10 i el 18 de maig, ha programat una edició molt especial que compta amb 146 projectes florals repartits en 114 espais. Als escenaris monumentals de sempre s’hi sumen nous indrets que permeten accedir a racons de la ciutat habitualment vedats als visitants. Aquest any, a més, sense l’amenaça de la sequera d’altres edicions, l’organització promet més flors, més música i més llum que mai. Repassem les principals novetats de la mostra d'aquest any i destaquem els espais de visita obligada.

Albert Pla és un artista incommensurable. D'aquells que escapen a qualsevol definició, estil o corrent convencional que els encaselli. Sobre l'escenari no n'hi ha cap altre com ell. Va començar a cantar en un bar de Jaén el 1989, i des de llavors fa més de tres dècades que recorre Catalunya, Espanya i Llatinoamèrica amb els seus concerts, espectacles i performances inclassificables, sempre provocatiu però alhora entranyable i magnètic, fent equilibris entre la broma irreverent i les veritats palmàries com punys. Ara el cantant celebra 35 anys de carrera al Festival Strenes de Girona (hi havia d'actuar el 2020, per commemorar els 30, però es va anul·lar per la pandèmia) amb un doble concert extraordinari a les escales de la catedral.

No és habitual que en la presentació d'un llibre a Girona no hi càpiga ni una agulla –us faríeu creus de les que sumen màxim cinc persones– malgrat fer-se en una sala d’actes. I encara menys que s’hi acumulin desenes de persones a fora. Però tampoc és habitual que un exdirector d’institut de poble, professor, crític d’art, gestor cultural i doctor en història de l’art per una tesi sobre art fantàstic, sigui el subdelegat del govern espanyol a Girona i que presenti un llibre sobre un explorador noruec. Pere Parramon (Girona, 1977) acaba de publicar Fridtjof Nansen. Retratos, impresiones (SD Edicions), un llibre d’assaig breu amb una gran vocació poètica que repassa, a partir de diferents imatges i dibuixos d’aquest premi Nobel de la pau del 1922, la vocació universal del personatge. Un llibre que neix de “l’enamorament” de Parramon cap a aquest figura “d’home universalis”, però que, lluny de voler “idealitzar” o “glorificar” Fridtjof Nansen (Noruega, 1860-1930), el que busca sobretot és presentar-lo com un “ésser humà” per aprendre del seu llegat.

Milers de persones van arribar a congregar-se, ara fa 50 anys, al capdamunt del passeig Arqueològic de Girona, a tocar del barri de Torre Gironella, atrets per les suposades aparicions de la Mare de Déu. Els mitjans de l’època van donar una àmplia cobertura al fenomen, que fins i tot va obrir portades de diaris sensacionalistes com El Caso. María Mesa, una dona d’origen andalús amb 8 fills, assegurava tenir connexió directa amb la divinitat i entrava en una mena d’èxtasi místic durant el qual rebia suposats missatges del més enllà. De seguida va anar reunint adeptes, curiosos i alguns aprofitats al seu voltant, molts dels quals nodrien un Via Crucis que el dia 4 de cada mes va començar a recórrer l’anomenat Camí de les Creus, format per catorze petites capelles on s’hi representen les estacions del Via Crucis. Al lloc de les aparicions s’hi va acabar construint una capella, encastada a la roca, que s’ha mantingut fins avui i on encara divendres passat, 4 d’abril, una dotzena de fidels van fer el Via Crucis acompanyats per una filla de Mesa.

Després que el juliol de l'any passat anunciés que deixava la música i després de mesos sense concedir entrevistes, Josep Miquel Arenas, conegut musicalment com a Valtònyc, s'obre en canal en una llarga conversa a la nova revista cultural El Foment, presentada ahir dimarts a Girona. La publicació, trimestral i de 114 pàgines, s'ha "parit" en el "temps rècord" de només quatre mesos després que el president de la Fundació El Foment, Candi Granés, encomanés al periodista Andreu Mas la gestió del projecte.

Un dia qualsevol perds o et roben el DNI. Amb el temps, t’adones que tens una parella de fet que no coneixes. Això és el que ha passat a dotze dones a qui una organització criminal va sostreure el DNI per utilitzar-ne les dades sense consentiment i registrar parelles de fet fraudulentes.

El Barça ha superat el Girona amb una nova golejada (4-1) en un Estadi Lluís Companys que ha fet patxoca amb gairebé 49.000 aficionats. A continuació, quatre apunts del partit.

El vent bufa inflant les veles del Barça, un equip jove, valent i engrescador que creu cegament en les seves capacitats. Quan Lamine Yamal surt a jugar, no li passa pel cap que pot perdre. En canvi, el Girona surt a jugar una mica espantat, conscient que el mateix vent que fa navegar ràpidament el Barça cap amunt, a ells els empeny perillosament cap al fons de la classificació. Es fa estrany pensar que fa menys d’un any el Girona era capaç de golejar el Barça tant a Montilivi com a l’Estadi Olímpic. Semblen records de fa dècades, d’una era llunyana. I no fa tant, en realitat. Aquest diumenge, el derbi no va tenir color (4-1).

Al bell mig del barri del Mercadal de Girona hi ha l’entrada a la lògia maçònica més gran de la ciutat: el taller Canigó. Qui esperi trobar-hi un espai d’opulència, emmirallant-se en les pel·lícules nord-americanes, ja els avanço que s'emportarà una desil·lusió. El que podria semblar l’entrada d'un magatzem fosc que dona a un pati d’illa és des de fa gairebé tres dècades el local on es reuneixen una vintena de germans maçons, cada quinze dies, per celebrar les seves tingudes. Són els rituals que comparteixen dins el temple, un espai tancat –sense finestres– ple de simbologia que a primer cop d’ull pot sorprendre.

Era una placa modesta de metall, situada al peu d'un desmai del parc de les Ribes del Ter, on el passejant que s'hi acostava podia llegir: “De la ciutat de Girona en memòria de totes les persones que la pandèmia de la covid-19 ens ha pres abans d’hora. Sempre mantindrem viu el seu record”. Aquest 14 de març es compleixen 5 anys del decret de l'estat d'alarma per la pandèmia, però les víctimes gironines que la covid es va endur ja no tenen aquell espai simbòlic de record i homenatge que l'Ajuntament, llavors encapçalat per Marta Madrenas, va crear el 14 de juliol de 2020. Gairebé dos anys després, l'agost del 2022, la placa va desaparèixer i mai més se n'ha sabut res. També ha desaparegut el desmai que es va plantar al seu costat per fer-li ombra, que presumiblement no es va adaptar bé a l’espai i va acabar talat després de la darrera sequera.

Aquest mes de maig Ingrid Guardiola (Girona, 1980) tancarà la seva etapa com a directora del Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona. Ho farà després de quatre anys molt intensos i profitosos, en què ha tirat endavant un munt d'exposicions i activitats sobre diferents temes candents de la societat contemporània, sempre exposant peces interessants i amb una línia discursiva molt crítica i potent. Malgrat els resultats inequívocament positius, Guardiola ha decidit no optar a la renovació: esgotada per la burocràcia, els tràmits i la paperassa ingent amb la qual ha de lidiar dia a dia, prefereix apartar-se, almenys durant un temps, de la gestió al capdavant d'una institució pública d'aquesta envergadura. Els seus últims mesos com a directora del museu d'art contemporani gironí coincideixen amb la publicació del seu segon assaig, La servitud dels protocols (Arcàdia), en què reflexiona, amb contundència però sense fatalisme, sobre com el sistema de regles, convencions, pautes i algoritmes determina la nostra conducta i la percepció. El llibre, partint d'un ventall amplíssim de referents filosòfics i sociològics com Foucault, Deleuze, Marcuse, Kracauer o Shoshana Zuboff, atén de manera molt lúcida a l'ecosistema de protocols diaris i concrets que, en l'era de les xarxes socials, la informàtica i la tecnologia, ens afecten i dominen.

Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols, 1875-1825) és un dels compositors catalans més importants de la història de la música. Hereu dels grans mestres del Romanticisme europeu, va compondre una cinquantena d'obres de música simfònica i de cambra, exhibint sempre un do exquisit per la creativitat melòdica i un gran domini de l'orquestració. Unes qualitats que també va traslladar a la vuitantena de sardanes que va escriure, totes de gran nivell i molt originals, claus per elevar la qualitat i la riquesa de la música per a cobla. Aquest 2025 la Generalitat celebra l'Any Garreta, coincidint amb la doble efemèride del 150è aniversari del naixement del compositor i el centenari de la mort.

La perifèria de Girona Est, on es concentren els barris de Vila-Roja, Font de la Pólvora i la Creueta, és la zona més desfavorida de la ciutat. Marginats durant molts anys, aquests barris sovint són notícia pels constants talls de llum, les batudes policials, els conflictes de bandes o el risc d’ensorrament d’habitatges en mal estat. Ara bé, més enllà d’aquests greuges endèmics, també s'hi couen projectes molt poderosos i interessants per dignificar i millorar la vida dels veïns. N'és un exemple el concert extraordinari de música afroamericana, gratuït i obert al públic, que aquest dissabte 1 de març al matí organitza la Black Music Big Band a Mas Ramada, entre Font de la Pólvora i la Creueta.

Reial Madrid i Girona es veuran les cares aquest diumenge al Bernabéu (16.15 h) en un partit que correspondrà a la jornada 25 de Lliga. El Madrid buscarà puntuar per lluitar pel lideratge. El Girona, per la seva banda, vol apropar-se a posicions europees.