Els bacteris són els organismes més primitius de la Terra i, de llarg, els més abundants. També són els que presenten més diversitat metabòlica i de formes de vida. Hi ha bacteris paràsits i n’hi ha de vida lliure, que no depenen de cap hoste. Alguns bacteris ens provoquen malalties i d’altres contribueixen a la nostra supervivència, com els que formen part de la microbiota intestinal. Alguns són fotosintètics, és a dir, fabriquen ells mateixos la seva matèria orgànica a partir de compostos inorgànics elementals, i n’hi ha d’altres que s’alimenten de matèria orgànica en descomposició. També n’hi ha que aprofiten l’energia que extreuen de compostos minerals inorgànics, i un llarguíssim etcètera.

Fatoumata Kébé (Montreuil, 1985) és doctora en astronomia i especialista en la Lluna i la brossa espacial. A més de fer recerca, treballa en iniciatives de divulgació científica a l’Àfrica i en alguns barris desafavorits de França. Acaba de publicar un llibre que recull tant els mites i les llegendes com el coneixement científic acumulat fins ara sobre la Lluna. El publiquen Angle Editorial en català (L’altra cara de la Lluna ) i Blackie Books en castellà (El libro de la Luna ).

Envellir és, per a tots els animals complexos, un procés aparentment inevitable. En el cas de l’espècie humana, les millores en alimentació i sanitat han afavorit un increment en l’esperança de vida, però els processos biològics d’envelliment semblen indefugibles. En els mamífers, els processos cel·lulars i moleculars associats a l’envelliment comencen tan bon punt comença l’edat adulta i es van accelerant a mesura que passa el temps. Hi ha, però, algunes excepcions, com la d’un rosegador subterrani anomenat farumfer, que presenta una esperança de vida inusualment alta. A més, cosa més important en estudis d’envelliment, sembla que no presenta pràcticament cap dels canvis biològics que acompanyen aquest procés.

Són com el porc. O més. S’aprofita tot. La carn es devora fins a l’últim gram. Amb la pell es fan estores. Les mans es dissequen i s’entaforen en plaques de fusta lacada per decorar menjadors. Els cranis, alguns encara amb romanalles de carn putrefacta, es venen com a record. Fins i tot hi ha espècies que es cacen perquè als budells hi tenen betzoars, una concreció formada per fibres vegetals amb aspecte de pedra i que segons la medicina xinesa té propietats gairebé miraculoses.

El desembre del 2017 Hamrullah, un arqueòleg que participava en un estudi del govern indonesi, estava explorant un sistema de coves a Cèlebes, una extensa illa d’Indonèsia central, quan es va fixar en una obertura temptadora que hi havia al sostre, damunt seu. Hamrullah, espeleòleg expert, que com molts indonesis només té un nom, es va enfilar fins a traspassar l’obertura i va entrar en una cambra inexplorada. A l’arribar-hi va topar amb unes pintures que estan capgirant la nostra comprensió dels humans de la prehistòria.

Es calcula que entre una i deu de cada 100.000 persones viuen amb una lesió de la medul·la espinal. Les causes solen ser traumatismes, i les conseqüències, depenent de la gravetat, poden anar des de la paràlisi parcial d’alguna extremitat fins a la immobilització de la major part del cos, que pot requerir ajuda mecànica per respirar. Actualment no hi ha cap tractament que permeti restablir la comunicació entre les neurones de la medul·la quan s’interromp per qualsevol dany, però s’ha proposat que es podria refer aquesta continuïtat usant cèl·lules mare. Fa unes setmanes, el govern japonès va prendre la polèmica decisió d’aprovar la primera teràpia basada en cèl·lules mare de la història per tractar lesions de medul·la, que estarà disponible en els pròxims mesos.

Fa molt de temps, quan l’univers només tenia uns 100.000 anys -i era una vibrant massa de radiació i partícules en expansió-, es va encendre un camp d’energia nou i estrany. Aquesta energia va impregnar l’espai d’una mena d’antigravetat còsmica que va impulsar, sense gaire suavitat, l’expansió de l’univers. Posteriorment, al cap de 100.000 anys, aquest nou camp es va apagar de sobte sense deixar cap més rastre que un univers accelerat. Això és el que explica l’estranya història publicada per un grup d’astrònoms de la Universitat Johns Hopkins. En un salt atrevit i especulatiu al passat, aquest equip proposa l’existència d’aquest camp per explicar un puzle astronòmic: sembla que l’univers creix més de pressa del que caldria.

Les persones tendim a afavorir els nostres familiars, cosa que també fan molts altres animals. Les formigues, per exemple, ataquen qualsevol individu d’un altre formiguer, però rescaten i ajuden les companyes ferides. Es tracta d’un comportament que ha evolucionat moltes vegades en animals, fet que indica que té un avantatge evolutiu. Des de la perspectiva genètica, l’explicació és que tenir un lligam familiar fa que es comparteixin moltes variants gèniques, per la qual cosa afavorir els parents incrementa la probabilitat que aquestes variants passin a la següent generació.

Grans embarcacions feixugues travessen lentament quilòmetres d’oceà com una formació de talladores de gespa equipades amb un conjunt d’entre 12 i 48 pistoles d’aire que disparen reiteradament aire comprimit cap a les profunditats de l’oceà. Les ones de so xoquen contra el fons marí penetrant-hi quilòmetres i reboten per tornar cap a la superfície, on les capten hidròfons. D’aquesta manera, els patrons acústics conformen un mapa tridimensional que mostra els punts on és més probable trobar-hi petroli i gas.

Llançada fa dos anys, el 31 de desembre passat la sonda espacial Osiris-Rex de la NASA va entrar en l’òrbita de l’asteroide Bennu. La seva missió és estudiar l’asteroide i després recollir de la seva superfície uns fragments intactes del sistema solar per enviar-los a la Terra d’aquí uns anys. La nau havia començat la fase d’aproximació a l’agost, quan era a gairebé 2 milions de quilòmetres de Bennu i a principis de desembre es va situar a 20 quilòmetres de distància.

No és fàcil ser pare o mare, i ningú neix ensenyat. Hi ha moltes maneres d’educar els fills, les quals condicionen la percepció que tindran d’ells mateixos i el caràcter que manifestaran quan siguin adults. I, en conseqüència, influiran en la manera com viuran i en com es relacionaran amb el seu entorn. Des de la psicologia s’identifiquen dos grans tipus de relació paternofilial, l’anomenada parentalitat -o criança - positiva i la negativa. L’any 2006, un treball publicat al Journal of Clinical Child & Adolescent Psychology va demostrar que la parentalitat negativa incrementa significativament la probabilitat que els infants desenvolupin estats depressius durant la seva vida. Elena L. Grigorenko i els seus col·laboradors de les universitats de Houston i Arizona (EUA) i Sant Petersburg (Rússia) han analitzat les causes biològiques d’aquesta relació. Segons han publicat a Developmental Psycobiology, el motiu rau en una sèrie de modificacions epigenètiques que s’estableixen com a conseqüència directa del tipus de relació paternofilial, la qual, al seu torn, també depèn de determinades modificacions epigenètiques presents en els progenitors. En conjunt, aquests resultats emfasitzen la importància cabdal d’aquesta etapa vital per al desenvolupament futur de les persones.

Els científics diuen que els oceans terrestres s’estan escalfant molt més de pressa del que es preveia. És un descobriment de funestes conseqüències per al canvi climàtic, perquè gairebé tot l’excés d’escalfor absorbit pel planeta acaba emmagatzemat a les aigües del mar.