La Guàrdia Civil relaciona el raper mallorquí Josep Miquel Arenas –Valtonyc– amb el disseny i creació d'una web oficial del 'Consell per la república catalana', segons ha publicat Europa Press. Així ho recull un informe del 5 de juny del 2019 , que forma part del sumari de la investigació secreta que ha fet l'Audiència Nacional en relació amb el denominat 'CNI català'.

L’absurda situació en què es troba el sobiranisme català -incapaç de convertir una majoria popular en una majoria de govern- té molt a veure amb els greuges del passat recent. Mentre els bestsellers de Puigdemont i Torra evidencien que Junts és qui menys ha paït els fets de l’últim quadrienni, en la perifèria de l’independentisme és freqüent trobar anàlisis indignades que parlen d’un engany premeditat per part dels principals actors del Procés. Tot va ser un immens farol, s’exclamen. Potser estaria bé parlar de què significa un farol. I és molt escaient fer-ho a pocs dies del 90è aniversari de la proclamació de la República de 1931.

Un dels errors persistents d’un cert independentisme és pensar que aconseguir la República depèn exclusivament de tenir uns polítics concrets, independentistes de debò, i que això per si sol canviarà la correlació de forces amb l’Estat i el context internacional. És a dir, els que consideren que si no es va aconseguir la independència l’octubre del 2017 és perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no van estar a l’altura.

Em va produir una notable perplexitat el discurs de Carles Puigdemont a Perpinyà, en què va animar els més de cent mil assistents a l'acte a preparar-se per a la "lluita definitiva" per la independència. El moment de la independència, va venir a dir, és ara.

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) i Enric Marín (Barcelona, 1955) són una espècie en perill d’extinció: la d’intel·lectual orgànic que ajuda, en aquest cas a ERC, a fixar un nou rumb des de la reflexió i l’anàlisi històrica. Publiquen Obertura republicana (Pòrtic) amb voluntat de ser la bíblia del republicanisme sobiranista d’esquerres.

Arribo molt d’hora al Camp Nou. En Champions, m’agrada seure a la butaca una hora i quart abans del partit. Un home encorbatat i amb sabates italianes busca, perdut, la seva localitat. Per l’acomodador que porto a dins, li indico quina és exactament la seva cadira. És un seguidor de l’Inter, dels que se’ls han gastat per tenir una bona tribuna. Parlem de la immensitat de l’estadi , del “peccato” que no pugui veure jugar Messi, bona sort i “arrivederci”. Al descans, me’l trobo al lavabo. Em pregunta què volia dir aquella pancarta gegant de “Benvenuti nella Repubblica Catalana”. M’assegura que no sap de què va el tema. Li explico que fa just un any, dia per dia, que el president Puigdemont va proclamar... Ras i curt. Li estalvio els tres mesos del 155 i me’n vaig a la col·lecció de manifestacions milionàries de la diada, a la cosa pacífica de la revolta dels somriures, al ni un ferit ni un paper a terra, als mes de dos milions de persones de l’1 d’Octubre, a la majoria parlamentària que surt del 21-D... Tampoc no li dic res de les punyalades entre ERC i JxCat, ni que la CUP amenaça de convertir la majoria en minoria en el moment que més se’ls necessita. Quan som lluny dels urinaris, i per assegurar-se que ha entès bé el meu relat, em fa tres preguntes. Primera: “¿Has dit que teniu la meitat del govern a la presó i l’altra meitat a l’exili?” Segona: “¿Algun país us ha reconegut com a república independent?” Tercera: “Però ¿el rei d’Espanya és encara el vostre rei, o no?” Davant de les meves respostes, el 'tifoso' encorbatat em posa la mà a l’espatlla com si em donés el condol i, amb mig somriure compassiu, em fa el diagnòstic: “Heu perdut”.

]]>

Aquest reportatge està elaborat per David Miró, Maiol Roger, Dani Sánchez Ugart, Laia Forés, Gerard Pruna, Aleix Moldes, Núria Orriols, Marc Toro, Xavi Tedó, Anna Mascaró, Ot Serra, Mariona Ferrer Fornells i Mireia Esteve.

]]>

REPÚBLICA. Em sap greu contradir-lo, president Puigdemont, però la República Catalana no existeix. No és un estat mental ni una veritat latent pendent d’una consumació de tràmit. Aquesta és una certesa que hauríem d’anar acceptant, tots plegats. Podem culpar-ne l’Estat i podem, també, fer l’autocrítica necessària, però no podem dir a la gent que vivim en una república, ni que vostè n’és el president. Podem, a tot estirar, dir que continuem volent una república, que és un objectiu legítim, i recordar que per fer-lo possible vam triar la via democràtica, organitzant un referèndum que va ser reprimit a cops de porra, en nom d’una legalitat bastarda. Però no podem dir que la República Catalana es va proclamar el dia 27 d’octubre, perquè no és cert, ho vam veure tots, i a més els imputats ho han admès davant de la justícia. En aquest punt també podem fer autocrítica, o podem justificar-nos dient que tot plegat era un intent de fer pressió a l’Estat perquè s’assegués a negociar. O totes dues coses. Omplim-nos de raons, tant com calgui, però partint de la veritat dels fets, perquè la gent ho pot entendre i perdonar gairebé tot, però mereix que se li expliqui la veritat, cosa que d’altra banda és inevitable, perquè la veritat és manifesta; s’expressa a través de l’article 155 i dels abusos polítics i jurídics de l’Estat.

]]> El debat sobre “implementar” o “materialitzar” la República ignora la gran lliçó del mes d’octubre: Catalunya no disposa de la força coercitiva per fer complir les lleis que no comptin amb la cobertura del TC. Per això resulta sorprenent que l’ANC, la CUP o fins i tot el mateix Carles Puigdemont (que havia decidit convocar eleccions el 26 d’octubre) insisteixin en un llenguatge que s’allunya tant de la realitat que viuen Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart. Quan Puigdemont diu que hauria d’haver “implementat” la República el 10 d’octubre hauria d’explicar com, amb quina força, amb quins jutges i fiscals. I si ho podia haver fet el dia 10, per què no ho va fer el 27 en lloc de marxar? El pitjor perill per al projecte de la República és, sens dubte, la nostàlgia d’una República que no va existir mai.

]]> “O ens recobrem en la nostra unitat

]]>

El vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, ha manifestat aquest dimecres la seva confiança que la República Catalana es consolidarà "tard o d'hora". "En la batalla per l'autodeterminació, un no guanya amb el primer cop, especialment contra un estat tan disposat a fer que la seva maquinària colpegi milions de ciutadans només perquè volen votar", ha vaticinat en un article publicat a 'The New York Times'.

]]>

El Tribunal Suprem prem l'accelerador en la nova causa oberta contra la presidenta cessada del Parlament, Carme Forcadell, i els fins ara membres sobiranistes de la mesa -Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet- per la proclamació de la República divendres passat. Després de declarar-se competent per instruir el cas, i acceptar la querella presentada ahir per la Fiscalia General de l'Estat, el primer pas del magistrat instructor, Pablo Llarena Conde, ha sigut citar a declarar tots els diputats en qualitat d'investigats aquest mateix dijous i divendres a partir de les 9.30 h. Serà llavors quan decidirà si adopta mesures cautelars. Com a instructor, els recorda que viatgen a Madrid en qualitat d'investigats i que han de comparèixer amb un advocat.

]]>

Lluís Llach va començar a cantar “Si estirem tots, ella caurà. [...] Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar” l’any 1968, però L’estaca podria ser la banda sonora de molts episodis històrics dels segles XX i XXI. La pugna entre una Catalunya que vol més autogovern i un estat espanyol que malda per centralitzar el poder a Madrid ha tingut molts alts i baixos. En el passat, la repressió contra Catalunya es va produir sobretot en aquelles etapes en què les llibertats democràtiques a Espanya van ser abolides o limitades. I la majoria d’intents d’augmentar l’autogovern -el penúltim, l’Estatut del 2006, que va ser molt retallat- s’han trobat amb el pas mig barrat. Com va escriure el desaparegut politòleg Miquel Caminal: “Catalunya i Espanya conviuen, però no encaixen”.

]]>

Elisenda Alamany, portaveu de Catalunya en Comú, ha deixat entreveure a RAC1 el posicionament del seu partit de cara a les eleccions convocades pel govern espanyol a Catalunya: "No plantegem cap coalició electoral, ara mateix. Estem en un moment de resistència que necessita àmplies majories, però no pensem ni en un bloc ni en un front electoral ni amb Junts pel Sí ni amb la CUP. No creiem en un govern de concentració".

]]>

La proclamació de la República Catalana ha aixecat molta expectació arreu del món, però ha despertat pocs suports polítics. Ni a Europa ni a l'altra banda de l'Atlàntic s'han produït reconeixements de la independència: la majoria de governs han preferit posar-se de perfil o oferir el seu suport a Madrid. Catalunya, això sí, compta amb la simpatia de països com Escòcia, de regions com Còrsega i amb silencis còmplices com el d'Eslovènia

]]>