Deixeu-me dir per començar que és d’agrair la voluntat de l’editorial Cal Carré de recuperar l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft (1759-1797), lluitadora pels drets de les dones, lletraferida de nivell i mare de Mary Shelley, a qui va dotar de talent similar. Fa dos anys va publicar d’ella Maria o el món contra les dones, on denunciava l’opressió que vivien les dones encarnada en una que gosava fugir del seu marit i era tancada amb pany i clau. Ara ha traduït Mary. Una ficció, on una altra dona fuig, però no hi ha qui la tanqui perquè es fa forta en la rebel·lia.

Hi ha periodistes servils i covards que sacrifiquen el rigor deontològic a l’obediència als seus superiors o a les consignes del partit de torn que els paga o els alimenta (i els diu el que han de dir) i hi ha periodistes que miren de fer la seva feina amb honestedat i rigor, que intenten pensar i escriure esquivant el partidisme, el gregarisme, la ideologia de pilot automàtic i la comoditat. I, després, hi ha periodistes que són autèntics herois, que han de treballar en contextos ominosament hostils en què la llibertat de premsa és amenaçada i vandalitzada diàriament, periodistes que es juguen la vida si gosen dir la veritat o plantar cara als abusos dels poderosos (líders polítics, màfies, empresaris) i explicar la realitat tal com és.

De cada autor o autora que ens agrada, sempre ens estimem un llibre per sobre de tots els altres. El meu llibre preferit d’Imma Monsó és Un home de paraula, on relata la mort del seu company de vida amb una excel·lència que ja voldrien molts altres llibres. I què té a veure Monsó amb Teresa Ibars (Aitona, 1962), a banda de ser contemporànies i totes dues lleidatanes? Doncs que justament Ibars acaba de publicar un llibre que parla de la mort del seu company, el Xavier, així com d’altres adeus que al llarg dels anys l’han trasbalsat.

A diferència dels Quaderns d’Àfrica (Galàxia Gutenberg), que tenien els seus anys i les seves experiències a Mali, al País Dogon, com a element cohesionador de totes les notes i fragments que s’hi aplegaven, i a diferència també dels Quaderns de l’Himàlaia (Galàxia Gutenberg), en què els viatges pel Nepal i l’Índia feien aquesta funció d’argamassa, Miquel Barceló (Felanitx, 1957) ha posat a De la meva vida tota classe de materials esparsos, desconjuntats, a la fi únicament relacionats entre ells perquè tots tenen a veure amb un aspecte o altre de la seva vida: família, poble i illa natals, projectes creatius d’envergadura, passions, gustos, viatges, rutines, persones importants, descobertes o exploracions de naturalesa existencial o estètica... L’efecte és, al principi, desconcertant. A poc a poc, però, tot plegat va prenent la forma no tant d’una autobiografia el·líptica i trossejada com d’un poderosíssim autoretrat múltiple, dinàmic i en centrifugació.

Per aquesta bella novel·la he conegut el significat de la paraula japonesa kodokushi, “un fenomen que neix de l’aïllament social”. Al Japó cada cop hi ha més homes, sobretot homes, que envelleixen sols, sense família, sense amics, i que moren, també, ben sols. Per això, hi ha empreses que es dediquen a buidar les cases d’unes persones que se n’han anat d’aquest món sense que ningú en tingués esment. A buidar i a netejar, perquè els cadàvers poden estar-se dies, si no setmanes i tot, podrint-se en una casa on no entra ningú fins que no hi arriba la brigada de la neteja.

Som tan poca gent lectora, a Catalunya, que els crítics sempre parlen bé de les obres que ressenyen als diaris o a la ràdio. (La televisió pública catalana ja no presenta programes sobre llibres, llevat de les entrevistes d'Anna Guitart a Tot el temps del món i de les que fa al seu programa nocturn l’amic Xavier Graset a alguns escriptors, als quals lloa sense excepcions.) Tot és conseqüència de la charitas, virtut ancestral no del tot dolenta, però també un fet que anul·la el gaudi de la crítica ferotge, que tampoc és dolenta del tot. Això no passa a tot arreu i, sobretot, no passava temps enrere.

La Bíblia. Ficció. Diversos autors.

Corria l'any 1970 quan Anna Murià (Barcelona, 1904-Terrassa, 2002) va tornar a Catalunya. En el seu equipatge portava el manuscrit d’una novel·la que havia començat a Mèxic quan a Europa esclatava la Segona Guerra Mundial. Gairebé mig segle després l'editorial feminista La Sal/ Edicions de les Dones la publicava. La novel·la es deia Aquest serà el principi i apareixia sense les primeres gairebé cent pàgines per abaratir l’edició. Ara veu la llum la versió completa gràcies al compromís de D. Sam Abrams, que en el seu dia va rebre la part retallada de mans de l’autora perquè en disposés.

Anna Moner (Vila-real, 1957) ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.

El periodista i escriptor català Jordi Solé (Sabadell, 1966) escriu L’any que vaig estimar Ava Gardner, obra guanyadora del 56è Premi Prudenci Bertrana de Novel·la, un relat que comença l’any 1990: Pol Mas s’assabenta de la mort de la gran actriu Ava Gardner amb 67 anys. A partir d’aquí recorda quan la va conèixer —i se’n va enamorar— durant el rodatge de la pel·lícula Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar (concretament a l’hotel Àncora) als anys cinquanta, en ple franquisme, quan ella tenia 28 anys. Avui dia, molts detalls recorden el pas de l’estrella de Hollywood per aquesta localitat. Es va erigir una escultura de bronze d’Ava Gardner de mida natural en un mirador de la zona emmurallada i hi ha fotografies seves als aparadors de moltes botigues. 

No és massa llarga la llista d’escriptores capaces de dedicar-se amb igual solvència a la ficció i a la no-ficció. Un dels casos més destacats és sense dubte Virginia Woolf, al costat d’altres com Beauvoir, Ozick, Atwood, Sontag, Hustvedt... En especial les que cultiven la crítica literària –feina on fins fa poc no abundaven les dones– es troben davant d’una disjuntiva: com aplicar a la ficció el que han après posant del revés les obres dels altres? Una crítica literària no hauria d’escriure mai una novel·la vulgar, tòpica, que regurgiti lectures. Els crítics tampoc, evidentment.

Fa molts d’anys que Gabriel Ferrater està reverencialment de moda, vull dir que és llegit amb la devoció meticulosa amb què es llegeixen els clàssics, però també amb l’excitació electritzant que només ens susciten les novetats més calentes i audaces. El centenari del seu naixement i el cinquantenari del seu suïcidi, celebrats amb tots els honors editorials, institucionals i llibrescos fa tot just un parell d’anys, no va fer més que magnificar-ne la figura i redimensionar-ne l’obra. Va matisar el mite sense rebaixar-lo, va enriquir l’home, va eixamplar l’abast i va il·luminar la fondària de la seva literatura.

De molt petita ja volia ser periodista. Va veure la Rana Gustavo, a la tele, que deia que era “el reportero más dicharachero” i va preguntar: “Què és ser reporter?” De cop, va descobrir que volia fer allò, parlar amb gent. Anna Guitart (Barcelona, 1976) va llicenciar-se en comunicació audiovisual a la UPF, va treballar cinc anys a La República de Joan Barril, va fer un documental, va fer de guionista a concursos i..., de cop, es va quedar sense feina, una temporada llarga. I aleshores una carambola, a la porta d’un concert, li va canviar el destí. Es va trobar un amic que treballava al Via llibre al 33. Sabia que ella era molt lectora, i li va dir que els faltava algú. I fins avui. Sembla l’inici d’una novel·la però és no-ficció.

Què passa quan els ideals ètics i polítics d’un escriptor estan en contradicció amb la seva concepció de la societat i de l’existència, amb les lliçons que ha extret de la seva experiència de la vida i del món? Socialista convençut, el nord-americà Jack London (1876-1916) creia, això no obstant, que el món és sobretot apte per als forts, els supervivents i els espavilats.

La novel·la Tsunami, d'Albert Pijuan, ha guanyat aquest dissabte el premi de narrativa en llengua catalana que atorga anualment L'Associació Espanyola de Crítics Literaris (AECL). Publicat per Angle Editorial, el llibre segueix la història d'una família d'empresaris catalans que veu amenaçada la supervivència de la seva cadena hotelera. El premi de poesia en català dels crítics ha sigut per a Maria Josep Escrivà pel poemari Sempre és tard (Grup 62), que el 2020 va guanyar el premi Miquel de Palol de poesia.