El darrer llibre d’en Francesc Escribano, La terra i les cendres (Edicions 62) és la crònica periodística d’un seguit de viatges al Brasil, buscant el llegat material i espiritual del bisbe Pere Casaldàliga. Escribano va visitar per primer cop Casaldàliga el 1985, a la seva diòcesi de São Félix de Araguaya, al Mato Grosso, i un reportatge que va firmar per al programa 30 minuts, de TV3, va fer que la figura d’aquell claretià de Balsareny, d’aparença fràgil, conviccions fortes i un fi sentit de l’humor, trobés per fi el ressò que mereixia en la seva terra natal, on mai no va tornar. Després el mateix Escribano en va escriure la biografia, Descalç sobre la terra vermella, que va inspirar una minisèrie protagonitzada per Eduard Fernández.

Anotin aquesta data: diumenge, 2 d’octubre. És el dia de la primera volta de les eleccions presidencials brasileres, que enfrontaran l’actual president, l’ultradretà Jair Bolsonaro, amb l’expresident d’esquerres Lula Da Silva. En circumstàncies normals, seria un duel històric, però aquest cop pot ser un duel a vida o mort. No es pot descartar que Bolsonaro, que està perdent a les enquestes, intenti deslegitimar les urnes, i fins i tot, el nostre convidat no descarta l’ús de la violència. Els presentem Paulo Maldos (São José Dos Campos, São Paulo, Brasil, 1953). Ha estat assessor del gabinet del president Lula i secretari de Drets Humans amb la presidenta Dilma Rouseff. Maldos ha passat per Catalunya convidat per la Fundació Pere Casaldàliga i l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga, de qui Maldos va ser amic personal durant dècades.

Du l’arc i la fletxa en una mà, mentre amb l’altra clava cops a l’aire per donar força a les seves paraules. La indignació li encén la veu quan parla de Jair Bolsonaro: “Ningú coneix la cultura de valentia del poble xavante, es pensen que ens poden intimidar, però nosaltres morirem aquí!”, crida el cacic Damião, el líder dels indígenes xavante que viuen a Marãiwatsédé, al nord de l’estat brasiler de Mato Grosso, prop de São Félix do Araguaia. La corona de plomes i els traços vermells sobre la cara subratllen també la tradició guerrera dels xavante. Però la lluita d’aquest poble indígena per la seva terra nota avui un buit desolador. És l’absència que ha deixat un dels seus guerrers més il·lustres: el bisbe Pere Casaldàliga. “Ara estem sols. Ja no ens queda ningú igual, no hi ha ningú que tingui el coratge que ell tenia per enfrontar-se fins i tot a les amenaces de mort. Ell va lluitar molt pel nostre poble”, lamenta el cacic, que durant anys va tenir un fidel aliat en Dom Pedro, com el coneix tothom a la regió. Fa només un any que Casaldàliga va morir, però la seva última batalla, la que va lliurar al costat del Damião fins a aconseguir que el poble xavante pogués tornar a la seva terra de Marãiwatsédé, aviat podria tornar-se a perdre.

El cos de Pere Casaldàliga (Balsareny, 1928), que va morir dissabte als 92 anys, ja reposa en un cementiri a pocs metres del riu Araguaia, al Brasil, país on vivia des de feia 50 anys. El seu desig era ser enterrat en aquest lloc de São Félix do Araguaia, que va ser creat per llançar-hi els cossos de camperols i indígenes que es van resistir a la invasió de les seves terres, un fet que Casaldàliga va denunciar. Segons informa Efe, grups d'indígenes s'han acomiadat aquest dimecres de Casaldàliga, el bisbe dels pobres, al cor de l'Amazònia brasilera. És un cementiri del poble indígena Iny (Karajá), sota un enorme arbre de pequi, símbol de la cultura regional.

Pere Casaldàliga (Balsareny, 1928) ha mort als 92 anys al Brasil, on vivia des de feia 50 anys, i on va complir el seu somni de ser missioner i treballar colze a colze amb els més desfavorits. Casaldàliga, el bisbe dels pobres, era un referent universal en la lluita per la justícia social. Deixa un llegat de defensa dels drets de les comunitats més desfavorides de camperols i indígenes d'aquesta regió amazònica a l'estat de Mato Grosso.

Maria José Souza, advocada brasilera defensora dels drets humans, ha fet camí al costat de Pere Casaldàliga des dels inicis dels anys 80. Nascuda el 1954 a Goiânia, a l’estat brasiler de Goiás, és avui la responsable del departament de drets humans de la prelatura de São Félix do Araguaia. Petitona i de mirada penetrant, recolzada sobre la taula de fusta que queda davant mateix de l’habitació on dorm l’anomenat “bisbe dels pobres”, recorda el primer cop que va sentir a parlar d’ell: “Vaig llegir una notícia vella del Jornal Popular de Goiânia que parlava del Pedro, però en parlava molt malament, anomenant-lo bisbe roig, deia que havia vingut al Mato Grosso a estimular els rodamons per envair terres dels latifundistes. «Que bé!», vaig pensar”.

Unes xancletes, tres o quatre camises, un parell de pantalons i un anell de tucum. Aquesta senzillíssima indumentària és la que té Pere Casaldàliga des de fa mig segle. Fa pocs anys hi va incorporar un bastó, que l’ajudava a caminar per la terra vermella del Mato Grosso, regió de la selva amazònica, de les més pobres i aïllades del país més gran de l’Amèrica Llatina. Des que es va trencar el fèmur, ja no el fa servir, el bastó. Ja no camina. Divendres que ve compleix 90 anys.

1. Al llibre En rebelde fidelidad, Pere Casaldàliga va recollir els diaris personals que havia escrit, en castellà, entre 1977 i 1983. A la pàgina del 19 de desembre de 1980 hi anotava: “ Goiânia. Estoy esperando viajar a São Félix. [...] Llueve. Las inundaciones serán fuertes y prematuras, quizás. Van a cumplirse las profecías. [...] Me acompaña en esta espera el número de la revista ‘El Ciervo’ dedicado a Alfonso Carlos Comín. [...] Comín, ahora muerto, vive con nueva fuerza en la conciencia y en la fe de los que lo conocieron, de los que, sin conocerlo, lo amamos. Siempre sintonicé con él, a través de sus escritos. [...] Si no fuera pretensión, me gustaría considerarme gemelo de sus sueños y de sus luchas, de su radical confesión de fe. He besado su fotografía como se besa la estampa de un santo. Como Jesús [...], Comín supo ensamblar contrastes, equilibrar contrarios. Leo los testimonios de sus amigos, releo sus textos - «a modo de memoria» - y me parece más posible la lucha en esperanza. Su retrato - ahora muerto, glorioso ahora Alfonso Carlos Comín - se me presenta como un Jesús de Pasolini, pero con los ojos iluminados de Dios hacia dentro. Comín, hermano, testigo fiel, radical cristiano y comunista, lleno de Gracia y de lucha; ¡ahora evangélica seña!, para muchos, tú que has sido para tantos señal de contradicción. Descansa en la paz de la Patria. Y acompáñanos. Un día te conoceré personalmente, en plena luz. Te abrazo en Dios, Alfonso hermano ”.

Aquesta setmana Pere Casaldàliga farà noranta anys. Noranta! I els farà desafiant la lògica, la física i les matemàtiques. Desafiant les amenaces, els intents d’assassinat, les malalties tropicals i totes les limitacions i dificultats que suposen viure en un racó de món, perdut i oblidat, on va arribar ara fa cinquanta anys per complir la missió que li havien encomanat. Un encàrrec que ningú volia, aixecar una església a São Félix do Araguaia, al Mato Grosso brasiler. Una terra violenta on la llei la imposava el més fort, on la vida tenia poc valor i on la presència de la mort era constant.