El 2016, un any abans de dirigir Estiu 1993, Carla Simón va fer un curtmetratge, Llacunes, a partir de textos de les cartes que conservava de la seva mare, Neus Pipó, morta a causa de la sida el 1993, i d’un fragment de pel·lícula domèstica en què apareixia una Pipó jove i despreocupada traient-se la son de les orelles. Una dècada després, convertida en la cineasta catalana de referència per a una nova generació de directors, Simón torna a les cartes de la seva mare, convertides ara en frases del diari matern que una adolescent llegeix durant un viatge a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir quan ella era petita, igual que la mare. L’anhel de posar imatges a la història d’amor dels pares i, sobretot, de saber qui eren aquelles persones que no recorda recorre Romería, el tercer llargmetratge de Simón, la darrera entrega de l’extraordinari univers que la directora ha construït a partir dels seus materials familiars íntims.

No deixa de ser bonic que Carla Simón (Barcelona, 1986) presenti Romería al Festival de Canes embarassada de més de vuit mesos o, com ella mateixa diu, “prenyadíssima i preparada per a tot el que hagi de passar”, perquè la pel·lícula és la carta d’amor d’una filla a uns pares que va perdre massa d’hora i dels quals no té gairebé records. La tercera pel·lícula de la directora d’Estiu 1993 i Alcarràs acompanya una adolescent catalana amb l’anhel d’estudiar cinema en el seu viatge a Galícia per conèixer la família paterna i els espais on va transcórrer la història d’amor dels seus pares. Romería, que parla en català, castellà i gallec, torna a demostrar el talent extraordinari de Simón per capturar els ritmes de la vida i el llenguatge secret de les famílies, però en la segona meitat del film també obre una porta nova en el seu cinema, una de més lliure i fantàstica que abandona el realisme estricte del seu cinema anterior.

Carla Simón, la cineasta que va fer història en guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale amb una pel·lícula en català, Alcarràs, ha aconseguit ara contra tot pronòstic una nova fita: la seva cinta Romeria ha estat seleccionada per competir a la secció oficial del Festival de Canes.

Romería, la nova pel·lícula de Carla Simón, serà a la competició oficial del Festival de Canes, la secció més il·lustre del certamen i que permet lluitar per la Palma d’Or. La directora d’Estiu 1993, que torna a inspirar-se en la seva història familiar per donar forma a aquest relat sobre una adolescent catalana que marxa a Vigo per conèixer la família del seu pare, mort quan ella era petita, s’enfrontarà al repte de competir amb els grans noms del cinema modern: els germans Dardenne, Wes Anderson, Ari Aster, Richard Linklater, Sergei Loznitsa, Kelly Reichardt i Jafar Panahi, entre d’altres. També amb el gallec Oliver Laxe, que debuta en la secció oficial amb la producció catalana Sirat, que protagonitza el vilanoví Sergi López i coprodueix El Deseo, la productora de Pedro Almodóvar; la pel·lícula segueix el viatge d'un pare que, acompanyat del seu fill, busca la seva filla enmig de les muntanyes del sud del Marroc.

La taquilla mundial continua sense recuperar-se de l’impacte de la pandèmia i els cinemes esperen amb candeletes les grans estrenes per revifar l’assistència a les sales. Superat l’efecte de les vagues de Hollywood, el 2025 podria ser l’any de la recuperació gràcies a blockbusters d’eficàcia provada com Missió impossible, i en el cinema català es presentaran molts voluntaris per repetir la fita de Casa en flames i El 47. També veurem el retorn d'estrelles com Leonardo DiCaprio i Brad Pitt i del primer superheroi del cinema, Superman, i un reguitzell de biopics sobre músics, la darrera moda de Hollywood. Amb nous projectes de Paul Thomas Anderson, Carla Simón, Bong Joon-ho, Jim Jarmusch i Wes Anderson, el 2025 promet ser un any de moltes alegries cinèfiles.

Gustavo Zerbino (Montevideo, 1953), que el 1972 va sobreviure 71 dies a la serralada dels Andes després que s'estavellés l'avió que transportava el seu equip de rugbi, porta un trèvol verd brodat a la camisa. “És el símbol de l'Old Chistians –explica–. Sempre el duc quan vaig a llocs per parlar de la muntanya, perquè no vinc a parlar de mi, sinó com a membre d'un equip de rugbi”. La història de Zerbino i els seus companys l'ha portat al cinema Juan Antonio Bayona a La sociedad de la nieve, que s'ha presentat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià. No és la primera adaptació de la història –ja existien Viuen! (19993) i la menys coneguda Supervivents dels Andes (1976)– però sí la que compta amb el suport total dels supervivents. “Vaig sentir que necessitaven seguir explicant la història, i que no s'havia posat mai el valor el rol fonamental dels que es van quedar a la muntanya, els que no van tornar”, diu el director barceloní.

El ministeri de Cultura ha atorgat aquest dijous el Premio Nacional de cinematografia a Carla Simón. La directora i guionista de pel·lícules com Estiu 1993 (2017) i Alcarràs (2022) ha estat guardonada "per posicionar el cinema espanyol al panorama internacional" amb reconeixements com l'Ós d'Or de la Berlinale, "un dels festivals més prestigiosos d'àmbit mundial", diu el Ministeri en un comunicat. El Premio Nacional de cinema està dotat amb 30.000 euros.

Polititzar i problematitzar la realitat són operacions que perden tot interès si es deixen en mans de xarlatans i de sectaris. Això és el que ha pogut constatar la cineasta Carla Simón aquests dies, quan es va fer públic que donava suport, com a suplent, a la llista de Junts per Catalunya al poble de les Planes d'Hostoles i es va armar un rebombori que al final l'ha dut a anunciar que surt de la llista, no sense lamentar el que ella anomena, amb encert, una lectura descontextualitzada dels fets. El context al qual al·ludeix Simón el trobeu descrit a l'article de Mariona Ferrer i Fornells en aquest diari, i del qual crec que és interessant subratllar-ne alguns aspectes. Parlem d'una candidatura presentada en un poble petit al qual Simón està vinculada perquè hi va passar la infància, o bona part de la infància. El lloc que ocupava la cineasta a la llista deixava clar que al darrere no hi havia cap voluntat d'entrar en política ni d'obtenir cap guany, sinó un propòsit més generós: posar el seu nom i prestigi com a aval d'unes persones que ella pensa que poden fer una bona feina per a aquell poble, amb independència —com és propi de la política municipal, i encara més dels municipis petits— de les sigles amb les quals es presentin. La mateixa Simón ha remarcat la seva distància ideològica amb Junts, però és evident que aquí no es tractava d'això. No conec Carla Simón, però m'imagino que devia pensar que aquestes coses ja se sobreentenien. Va pecar d'optimista.

Tots els partits busquen incorporar noms il·lustres a les llistes electorals per donar un impuls a les seves candidatures. En l'àmbit municipal, els fitxatges són més cobejats per la dificultat de trobar gent de renom i nascuda al poble que vulgui fer el salt a la política. El darrer cop d'efecte ha estat la incorporació de la directora d'Alcarràs, Carla Simón, com a primera suplent, a la llista de Junts a les Planes d'Hostoles, el poble de la Garrotxa on es va criar, tot i que no hi està empadronada i, per tant, no hi podrà votar. En la mateixa posició, però amb dret a vot, hi anirà el cantant de Zoo, Toni Sánchez, a la llista de Més Gandia, que agrupa Compromís, Esquerra Unida i Podem i que governa amb el PSPV. L'artista, conegut popularment com a Panxo, ja va anar de suplent el 2019 i de número 6 el 2015. L'exfutbolista Oleguer Presas, que mai ha amagat el seu suport a la CUP, també tornarà a ocupar un lloc simbòlic en la candidatura de la Crida per Sabadell com ha anat fent en els darrers comicis.

Una comèdia romàntica, amable i lleugera ha inaugurat aquest dijous la Berlinale, la primera sense mascaretes des de l'esclat de la pandèmia. A She came to me, Rebecca Miller parteix del matrimoni sense passió d'un compositor d'òpera amb problemes d'ansietat i bloqueig creatiu (Peter Dinklage) i la seva pulcra esposa i terapeuta (Anne Hathaway) per explorar les vides entrelligades d'un grapat de personatges en un film que intenta reproduir aquell to agredolç de la comèdia novaiorquesa de Woody Allen o Whit Stillman.

Que Alcarràs no hagi obtingut ni un sol Goya pot sorprendre, perquè tenia 11 nominacions. Sobretot després d'haver guanyat l'Ós d'Or de la Berlinale i d'haver representat Espanya en la cursa dels Oscars, elegida per la mateixa Acadèmia del Cine Espanyol que l'ha ignorat als Goya. Fins i tot el director d'As bestas, Rodrigo Sorogoyen, el gran triomfador de la nit, en la roda de premsa que es va fer posterior a la gala, va assegurar que era "injust" que el film de Carla Simón marxés amb les mans buides: "El fet que Aclarràs no s'emportés cap premi demostra que els premis són injustos en general". Sorogoyen ha demanat no donar tanta importància als guardons: "Alcarràs és una gran pel·lícula que ha agradat a moltíssima gent". Hi ha diversos factors que poden explicar per què els acadèmics han preferit As bestas, el film que ha arrasat als Goya.

La pel·lícula Alcarràs de Carla Simón continua rebent reconeixements aquest 2023. Després dels cinc premis als Gaudí, aquest dissabte ha guanyat el guardó a la millor direcció als premis Feroz que atorga l'Associació d'Informadors Cinematogràfics d'Espanya. En el discurs d'agraïment, Simón ha destacat el paper de la premsa en la difusió del seu film.

La pel·lícula Alcarràs, de Carla Simón, finalment no arribarà a la gala dels Oscars, que se celebrarà a Los Angeles el 12 de març del 2023. L'Acadèmia ha fet públic aquest dimecres al vespre les quinze pel·lícules nominades, i la catalana no es troba entre elles. Poc abans de la notícia, l'ARA va parlar amb la directora per a una entrevista que es publicarà en els pròxims dies i, entre altres aspectes, parlava de la possibilitat de guanyar l'estatueta. "Seria una aventura més i seria increïble, però si no la vivim no passa res i continuarem fent cine", afirmava Simón.

Un any després de fer història i competir per l'Ós d'Or a la Berlinale, Alcarràs i Un año, una noche tornaran a ser rivals, però ara als Gaudí: amb catorze nominacions cadascun, els films de Carla Simón i Isaki Lacuesta són els més nominats de la pròxima edició dels Gaudí, la gala dels quals se celebrarà el 22 de gener a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). La collita del 2022, una de les millors de la història del cinema català, estarà també representada per altres de les pel·lícules importants de la temporada: Pacifiction (11 candidatures), Suro (10), La maternal (5), Mantícora (4) i Los renglones torcidos de Dios (8).

Alcarràs continua fent història. La pel·lícula de Carla Simón, seleccionada per l'Acadèmia del Cinema Espanyol per competir als Oscars, ha estat nominada als Premis del Cinema Europeu i optarà al premi a la millor pel·lícula i al millor guió, que firmen la mateixa Simón i Arnau Vilaró. Es tracta de la primera producció en català nominada al premi a la millor pel·lícula de l'Acadèmia del Cinema Europeu, que va crear els seus premis el 1988. L'edició d'enguany se celebrarà el 10 de desembre a Reykjavík.

La cursa dels Gaudí arrenca amb bones notícies per a la producció catalana: la primera fornada de pel·lícules rodades en pandèmia millora sensiblement les xifres dels dos anys anteriors. Els membres de l'Acadèmia del Cinema Català podran votar aquest any un total de 68 produccions, nou més que les 59 de l'any passat. La pujada és especialment notable en les categories de pel·lícules en llengua catalana, que passen de 6 a 9, i en la de pel·lícules en llengua no catalana, que van ser 17 l'any passat i 24 el 2022. La resta de categories (animació, telefilms, documentals) es mantenen més o menys estables, i només decreixen els curtmetratges: s'han seleccionat 11 de 61 inscrits pels 15 de 64 inscrits de l'any passat. D'aquestes 69 produccions sortiran les nominacions, que es donaran a conèixer el 14 de desembre.

Alcarràs, de Carla Simón, representarà Espanya als Oscars. Amb la selecció de l'Acadèmia del Cine Espanyol anunciada aquest dimarts comença el camí de la pel·lícula cap als premis de Hollywood, que se celebraran el 12 de març del 2023 al Dolby Theatre de Los Angeles. Però encara li queden molts passos. El següent serà que Alcarràs passi el tall d'un comitè d'acadèmics que escollirà quinze finalistes entre les candidates a millor pel·lícula internacional seleccionades per les acadèmies de cada país. El 21 de desembre se sabrà aquesta shortlist. Després reduiran el nombre fins a les cinc nominades: les cinc finalistes se sabran el 24 de gener.

Carla Simón, la directora d'Alcarràs, ha presentat aquest dissabte a Venècia el curtmetratge Carta a mi madre para mi hijo, protagonitzat per Ángela Molina, Cecilia Gómez i Ainet Jounou. "És una carta fílmica a la meva mare que es va morir per al meu fill, perquè ell sàpiga que té una àvia que no coneixerà, que jo a penes vaig conèixer, i que a vegades m'haig d'inventar. És com donar-li aquesta part d'arxiu familiar que jo no tinc, perquè com que els meus pares van morir quan jo era petita hi ha informació de la meva família que em falta", explicava Simón a l'ARA.