Guillem López Casasnovas (Ciutadella, 1955) abaixa veles. Arribat a 70 anys, l’economista menorquí de més trajectòria i molt reconegut fora de l’illa es jubila, però no del tot. Continua com a catedràtic emèrit i manté el seu compromís amb les entitats que gestiona gratia et amore, com li agrada dir. De franc, presideix la Fundació del Teatre Lliure i la Comissió Econòmica del Patronat de la Sagrada Família i dirigeix el Centre de Recerca en Economia i Salut de la Pompeu Fabra que ell mateix va fundar fa 30 anys.

El catedràtic Guillem López Casasnovas és segurament la persona que ha participat en més comissions d’experts de tot Espanya. Recorda com va participar en una sobre la seguretat social quan Eduardo Zaplana era el ministre del ram, fa gairebé 20 anys. També en una de la llei de dependència (època Pedro Solbes), i sobre la reforma sanitària, la reforma educativa, la reforma del finançament autonòmic, les balances fiscals... "Porto moltes comissions i molts anys, i la cosa canvia molt poc", lamenta. L’última comissió és la de la reforma fiscal, encarregada pel ministeri d’Hisenda. Un document de gairebé 800 pàgines de propostes que, segons apunta Casasnovas, quedarà en no res.

De tant en tant sorgeixen de la ingenuïtat o la bona voluntat propostes que, crec jo, no entenen el país en què vivim. En comentaré dues. Una té a veure amb el reclam ara d’una mena d’auditoria d’avaluació independent sobre la gestió que ha fet Espanya de l’epidèmia del covid-19. L’altra, amb el requeriment que sigui una comissió d’experts de reconegut prestigi la que avali les propostes que haurien de remetre’s a Europa per ser finançades en el marc del programa Next Generation EU.

El sobiranisme tindrà a Catalunya la força que li doni la seva gent. No és una frase tòpica. És una constatació que ha definit el comportament electoral al llarg del temps, dintre sempre d’un eix catalanista, sobiranista o independentista; d’èmfasi diferent segons les conjuntures, però sempre amb un vector guanyador. I aquest vector s’ha mostrat més sòlid i estable que el resultant de l’eix dreta-esquerra. No només perquè avui molta gent ja no distingeix gaire bé entre l’una i l’altra -sí, en canvi, entre els seus extrems-, sinó perquè l’eix nacional ha donat una estabilitat molt superior, una estabilitat de què el nacionalisme espanyol encara no disposa. Recordem, si més no, que fins i tot l’ancoratge ideològic andalús del PSOE s’ha ensorrat. Tampoc el regeneracionisme de dretes, amb Suárez al capdavant i amb el fracàs de l’operació reformista del nostre Roca, no va tenir en el seu dia un final millor.