“L’evolució de l’art contemporani va per un camí i la de la meva ment per un altre, i en aquesta col·lisió crec que s’hi troba l’interès d’aquesta proposta”, va dir dijous Albert Serra abans de presentar a la Filmoteca fe sense obres morta és, una peça realitzada per encàrrec del Museu Tàpies amb motiu del centenari del pintor celebrat l’any passat. Dir-ne homenatge potser seria excessiu: durant 53 minuts dividits en vuit parts amb títols com Amic, Oracle o Primera caiguda, Serra filma escenes sense narrativa ni gairebé acció, de vegades sobre la projecció d’una obra de Tàpies i sempre acompanyades d’un embolcall sonor de capes de sintetitzador i feedback del seu músic habitual, Marc Verdaguer. De tant en tant apareixen subtítols sense relació amb el que mostra la pantalla: pot ser un evocador “Qui somia a qui?”, un desconcertant “Amor Visca” o un críptic “merla, oriol, pardal, tallarol”. Entre els actors que apareixen al film –no es pot dir ben bé que actuïn– hi ha Lluís Serrat, fidel escuder de Serra des dels temps d’Honor de cavalleria. Les imatges tenen un regust magnètic i violent, sobretot quan la càmera es mou bruscament com si algú l'hagués colpejat.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.

El NO-DO, el noticiari setmanal franquista que es projectava als cinemes, tirava pel dret. El novembre de 1949 va mostrar un reportatge sobre art arran del II Saló d'Octubre organitzat per les Galeries Laietanes de Barcelona. Hi havia obres d'Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Àngel Ferrant, entre altres artistes del grup Dau al Set. La postura del noticiari era inequívoca: associava aquell art d'avantguarda a "un espectacle de fira, a la perillositat social i la criminalitat, segons un exercici de psicopatologització que recupera les teories [nazis] de l'art degenerat", tal com explica Pablo Allepuz, comissari de l'exposició Antoni Tàpies. La imaginació del món juntament amb Imma Prieto, la directora del Museu Tàpies.

El 1992, coincidint amb el gran nombre de canvis que la ciutat de Barcelona estava experimentant, l'arquitecta italiana Gae Aulenti, que reformava el MNAC, va demanar a Tàpies una escultura per a la Sala Oval. L'artista va proposar el seu Mitjó, que immediatament va desencadenar una gran polèmica i que finalment no va arribar a ser realitzat.

El reconeixement de Suzanne Valadon al MNAC i el gran èxit de la reflexió del CCCB sobre els barris residencials nord-americans i d'aquí amb Subúrbia han representat algunes de les exposicions més destacades del 2024. També ha estat l'any de la biennal Manifesta, que va tancar les portes amb més de 291.000 visitants. Internacionalment, han aixecat passions grans exposicions relacionades amb efemèrides històriques com el centenari del Manifest surrealista i el 150è aniversari de la primera exposició dels impressionistes.

Remena la mel d'un plat amb una campaneta. En llepa el regalim amb cura, retenint l'instint animal que en un altre context l'abocaria a devorar el nèctar amb desig. Però mana la contenció espiritual. "Hi ha una contenció sonora molt radical. No havia fet mai res tan contingut", assegura el músic Francisco Contreras, més conegut com el Niño de Elche. Contingut i meravellat, camina meditant per la capella laica d'Antoni Tàpies a la Universitat Pompeu Fabra, l'anomenada Sala de Reflexió, que ocupa l'espai dissenyat per l'arquitecte Jordi Garcés al campus Ciutadella. En aquest bé de Déu del brutalisme espiritual, la campaneta dialoga amb la pintura de Tàpies Díptic de la campana (1991), que ocupa una part del mur que tanca la sala. La mel, explicarà després el Niño de Elche, té a veure amb les pintures de la sèrie Celebració de la mel que va veure fa uns mesos al Museu Reina Sofia de Madrid, a l'exposició Antoni Tàpies. La pràctica de l'art, que ara es pot visitar al Museu Tàpies de Barcelona fins al 12 de gener. "La mel com a cura", diu.

Ara fa un any Jordi Savall va participar telemàticament en l’acte inaugural de l’Any Tàpies a Barcelona. I aquest dimarts va tancar el cercle fent un concert al Museu Tàpies amb dedicatòria doble: a Antoni Tàpies, amb qui va compartir complicitats musicals i pictòriques, i als afectats pels aiguats al País Valencià, als quals es va destinar la recaptació, a través de Creu Roja.

L'Any Tàpies ha servit per celebrar el llegat d'Antoni Tàpies en el centenari del seu naixement, i ha sigut un estímul per al present i futur del seu museu: el Museu Tàpies tancarà l'any amb la millor xifra de públic des del 2015, uns 65.000 visitants, i ha fet una xifra rècord de venda d'entrades. "Aquesta institució potser havia estat una mica adormida en els últims anys; no només s'ha despertat, sinó que ho ha fet amb moltes ganes de continuar despert", afirma el president del Museu Tàpies, Ferran Rodés, amb motiu de la programació del Museu Tàpies per al 2025. "Es consolidaran noves línies, com tot el que té a veure amb la programació més enllà de les exposicions, com la Càtedra Antoni Tàpies, diverses iniciatives editorials i el programa Extramurs, que va començar a l'estiu amb la intervenció de Serge Attukwei Clottey a la façana del museu", explica Rodés. Coincidint pràcticament amb el centenari, que va incloure una gran retrospectiva de Tàpies, un altre estímul va ser l'arribada d'Imma Prieto com a nova directora. "Amb un centenari calia engegar tots els motors, fins i tot doblar-ne la potència, i l'equip ha respost d'una manera espectacular", diu Prieto.

Roser Bru i Llop (1923-2021) és una de les artistes catalanes més rellevants de la segona meitat del segle XX. Amb un estil propi, eclèctic i experimental, que transita entre l'informalisme abstracte, l'expressionisme colorista i l'art de denúncia, va formar-se i va fer carrera a Xile, el país on va exiliar-se amb tan sols 16 anys, fugint de la Guerra Civil. Com a xilena d'acollida, a Llatinoamericà ha sigut una creadora molt notòria i valorada, sobretot per la seva faceta de gravadora, però, en canvi, a Catalunya, malgrat que hi va mantenir sempre latent el vincle nacional, és poc coneguda. Per intentar reparar aquest greuge, el Museu d'Art de Girona inaugura l'exposició Roser Bru. Superar la distància, que es pot visitar fins al 30 de març.

La gran retrospectiva que inaugura aquest divendres el Museu Tàpies és com un viatge de retrobament amb un vell amic, tant plaent com ple de sorpreses. Per al públic que domina l'abecedari Tàpies és un festí excepcional, amb 135 peces, en què es pot gaudir d'algunes de les obres més icòniques al costat d'unes altres que mai s'havien exposat a Barcelona. El gran públic que tingui nocions més superficials d'un dels grans artistes de la segona meitat del segle XX hi trobarà una ocasió única per resseguir, comprendre i estimar el conjunt de la seva obra. No hi ha cap peça sobrera, totes són especials i espectaculars, i ocupen tota la seu del carrer Aragó.

Antoni Tàpies (1923-2012) va participar en les quatre Biennals d’Art de Venècia entre els anys 1952 i 1958. Va deixar d'anar-hi quan va descobrir que les caixes on viatjaven les obres anaven marcades amb el rètol “Material de propaganda”. En la llavor del seu compromís polític hi havia la identificació amb grans referents com Pablo Picasso i Joan Miró. I des de la Caputxinada del 1966, es va despertar el seu “activisme”, com es pot veure a l’exposició del Museu d’Història de Catalunya Tàpies. Art i activisme, des d'aquest dimecres fins al 2 de febrer.

En el discurs d'investidura com a doctor honoris causa per la UB el 1988, Antoni Tàpies va afirmar que l'art “s'ha trobat sempre com un peix a l’aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l’inconscient i sobretot de moltes experiències místiques i religioses”. I que l'art havia retrobat “els seus fins originaris i la seva raó primordial d’existir” després de quedar alliberat de la funció documental i mimètica. Pocs anys després del discurs de la UB, titulat Art i espiritualitat, aquesta introspecció va esclatar en la seva obra amb la Sala de Reflexió de la Universitat Pompeu Fabra, inaugurada el 1995. “Davant dels excessos d'agitació, de dispersió mental i dels innombrables cultes a realitats falses als quals estem sotmesos en les societats actuals, m'ha semblat molt oportú contribuir a crear un espai i unes imatges que afavoreixin el recolliment, la concentració i, en definitiva, un millor apropament a la nostra veritable naturalesa”, va explicar Tàpies aleshores.

Joan Brossa (1919-1998) i Antoni Tàpies (1923-2012) van protagonitzar una de les relacions artístiques i amistoses més importants del segle XX. "És difícil trobar, al llarg del segle XX, una relació tan intensa, profunda, fecunda i extensa, entre dos creadors, com la que hi va haver entre Brossa i Tàpies", afirma el crític i assagista Manuel Guerrero a la introducció d'Amb cor de foc. Correspondència (1951-1991), el primer recull de totes les cartes entre Brossa i Tàpies, que ha editat ell mateix. D'altra banda, l'editorial Barcino aplega sota el títol de Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies els articles que Antoni Llena (Barcelona, 1942) va escriure en diferents diaris com a testimoni privilegiat de les obres que cada estiu Tàpies feia al seu estudi de Campins, i altres textos sobre l'artista. "No he llegit mai res del que s'ha publicat de l'obra de Tàpies. Sempre he intentat llegir-la sense intermediaris: emocionalment", diu Llena en un dels articles. Totes dues publicacions coincideixen amb els actes commemoratius del centenari del naixement d'Antoni Tàpies.

Durant la Guerra Civil, Joan Miró va fer unes obres aparentment antagòniques: El segador monumental del pavelló de la República de l'Exposició Universal de París del 1937 i, també damunt planxes de celotex, unes composicions abstractes carregades de lirisme. Una d'aquestes peces, titulada senzillament Pintura (estiu del 1936), i que reflecteix com la bellesa aparent pot tenir un rerefons terrible, és l'obra més cara de la nova edició de la fira Arco, amb un preu de 3,35 milions d'euros a la galeria Leandro Navarro. És el mateix cas de les tovalloles mullades foses en bronze de Fernando Sánchez Castillo exposades a la galeria madrilenya Albarrán Bourdais: poden ser una escultura abstracta, com ho són les pintures que va fer mullant tovalloles amb pintura i colpejant la tela, però al mateix temps la tortura amb tovalloles mullades és un mètode habitual perquè no deixa marques.

Antoni Tàpies (1923-2012) estava permanentment alerta: feia esbossos de les seves grans pintures matèriques en uns quaderns, de vegades desvetllat en plena nit després d’haver somiat amb una obra concreta. Es posava a pintar a finals d’abril, al seu estudi al domicili familiar del carrer Saragossa de Barcelona, i després al de la masia de Campins, amb la col·laboració inestimable de la seva dona, Teresa Barba, que li havia comprat les teles i les fustes que li havia demanat. El mateix Tàpies explicava com algunes obres són la reacció d’unes altres, i quan les exposava en una galeria o en un museu trobava a faltar l’atmosfera en què les havia creat.

Per a Antoni Tàpies, l'art tenia un fort caràcter de servei social. Entre les entitats socials a les quals va donar suport fent un cartell hi ha la fundació oftalmològica Ulls del Món, i segur que hauria col·laborat amb el Museu Universitat de Navarra (MUN), l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Navarra i la Fundació ONCE en la iniciativa que han presentat aquest divendres a Pamplona: El maletí de Tàpies. Es tracta d'una mena de llibre d'artista per fer accessible a persones invidents o amb dificultats visuals greus la icònica pintura matèrica de Tàpies L'esperit català (1971), protagonitzada per les quatre barres damunt un fons groc, damunt les quals l'artista va escriure prop de vuitanta conceptes socials i polítics com Visca Catalunya, llibertat, veritat, cultura, democràcia, espiritualitat, Elogi de la desobediència, Dret al tiranicidi i Catalunya viu".

L'excepcional mostra Miró-Picasso ha aixecat passions en una Barcelona que enguany ha tingut una temporada d'exposicions molt sucosa. En el terreny internacional, Vermeer va fer rècord, com s'esperava, al Rijksmuseum.

Antoni Tàpies (1923-2012) hauria fet cent anys aquest dimecres i, al mateix temps, la seva figura és molt viva: la vigència del seu llegat ha sigut una de les idees més repetides a l’acte institucional que ha donat el tret de sortida a l’Any Tàpies en la fundació de l’artista. La flamant directora de la institució, Imma Prieto, ha encetat la ronda de parlaments dels representants polítics sota el signe de “l’amistat” que Tàpies va cultivar al llarg de la seva vida, amarada d’amor i respecte. “El llegat de Tàpies és absolutament vigent i els seus valors més actuals que mai, potser fins i tot més que quan va néixer”, ha afirmat el president de la Fundació Antoni Tàpies, Ferran Rodés. 

Antoni Tàpies tenia una manera molt característica d'atacar les obres de gran format: com si fos un ritual, sovint hi caminava al voltant fent espetegar els dits per anar marcant un ritme. Amb aquest gest Tàpies volia aconseguir que, quan descarregués la pintura damunt la tela o la fusta, el cap no hi intervingués i pintar fos un acte encara més profund i transcendental. Aquesta ambició, com es pot veure a partir d'aquest dimecres i fins al 23 de juny a l'exposició de la seva fundació Tàpies. L'empremta del zen, té les arrels en el seu interès pel budisme zen, la filosofia oriental que més el va influenciar des que era molt jove i el seu pare li va fer llegir El llibre del te, de Kakuzo Okakura.

Antoni Tàpies encara representa per a molta gent l’imaginari artístic de la Catalunya contemporània. En bona part perquè onze anys després de la seva mort encara és molt present a la vida pública. Cada setmana, sense anar més lluny, el seu quadre Les quatre cròniques apareix alsTelenotícies –i a vegades també al Polònia– quan es parla del Govern. Al carrer també hi és, tant al carrer Aragó, on la seva obra Núvol i cadira corona la seva fundació, el jardí del qual té també el Mitjó, com al passeig Picasso, on hi ha el seu escultòric homenatge a l’artista malagueny. Amb motiu del seu centenari, hem demanat a especialistes d’àrees diverses que comentin algunes de les obres més emblemàtiques de l’artista. Des del conseller Joaquim Nadal, que comenta Les Quatre Cròniques del Palau de la Generalitat, fins a Elvira Dyangani Ose, que analitza el Rinzen del Macba. També escriuen Victoria Cirlot (Espai de reflexió, de la UPF), Antoni Llena (Núvol i cadira), Carles Guerra (Plaça de l’11 de setembre, de Sant Boi), Victòria Combalia (Homenatge a Picasso), Antoni Bassas (cartell del centenari del Barça), Carolina Tubau (els documentals) i Catalina Serra (Mitjó). És una manera de revisar obres que veiem tot sovint però que, de tan conegudes, ja no hi parem atenció.