El pati de l'Escola Eina Bosc s'ha convertit durant uns dies en un camp de treball extraordinari: una quinzena d'alumnes i exalumnes de l'escola feinegen pacientment i aliens a la calor teixint amb filferros uns grans mantells fets amb trossos quadrats de plàstic groc. Entre ells, com un més, hi ha l'artista que els ha reunit, el ghanès Serge Attukwei Clottey (Acra, 1985), i entre tots convertiran aquestes peces en una segona pell de la façana de la Fundació Antoni Tàpies a partir del 2 de juliol, dins un projecte titulat Més enllà de la pell que també inclou una processó dins el festival Grec.

A vegades Antoni Tàpies va vincular el pes de la cultura a l'esquerra: “S’ha dit moltes vegades que la cultura important sempre ha estat d’esquerres”, va apuntar a l'assaig Aspectes del marxisme europeu i nova cultura (1979). També va dir que "sempre ens han fet la impressió que [les esquerres] no tenen clara la idea de cultura, que no saben veure on és l’autèntic progrés del nostre temps". Per aprofundir en la relació, més o menys tensa, entre l'art, la política i els moviments socials, aquest dimarts l'auditori de la Fundació Antoni Tàpies ha rebut l'artista Marcelo Expósito i la periodista i escriptora Anna Pacheco en la conversa Política, llibertat i altres contradiccions. "És evident que els governs d'esquerres o progressistes destinen més recursos a la promoció de la cultura", diu Expósito, que, tanmateix, considera que cal analitzar fins a quin punt hi ha instrumentalització. Així mateix, creu que hi ha una mena d'"acomodament" en la relació entre els governs d'esquerra i el camp de la cultura, i que això és perjudicial a l'hora d'entendre quin és "el paper molt central que la cultura té en els conflictes polítics". "Les dretes radicalitzades es prenen més seriosament el paper de la cultura que l'esquerra", diu Expósito.

La japonesa Chiharu Shiota (Osaka, 1972) s'ha convertit en una de les grans artistes globals. I en una de les més populars, gràcies a unes instal·lacions gegantines fetes amb fils que conjuguen l'admiració amb temes existencials, com les vicissituds de la vida, la mort i les relacions humanes. Shiota ha atès l'ARA per correu electrònic uns dies abans de revelar la gran exposició que estrenarà a la Fundació Antoni Tàpies, a partir de dijous, dins l'Any Tàpies, titulada Cadascú, un univers. 

Per a Antoni Tàpies, l'art tenia un fort caràcter de servei social. Entre les entitats socials a les quals va donar suport fent un cartell hi ha la fundació oftalmològica Ulls del Món, i segur que hauria col·laborat amb el Museu Universitat de Navarra (MUN), l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Navarra i la Fundació ONCE en la iniciativa que han presentat aquest divendres a Pamplona: El maletí de Tàpies. Es tracta d'una mena de llibre d'artista per fer accessible a persones invidents o amb dificultats visuals greus la icònica pintura matèrica de Tàpies L'esperit català (1971), protagonitzada per les quatre barres damunt un fons groc, damunt les quals l'artista va escriure prop de vuitanta conceptes socials i polítics com Visca Catalunya, llibertat, veritat, cultura, democràcia, espiritualitat, Elogi de la desobediència, Dret al tiranicidi i Catalunya viu".

Antoni Tàpies tenia una manera molt característica d'atacar les obres de gran format: com si fos un ritual, sovint hi caminava al voltant fent espetegar els dits per anar marcant un ritme. Amb aquest gest Tàpies volia aconseguir que, quan descarregués la pintura damunt la tela o la fusta, el cap no hi intervingués i pintar fos un acte encara més profund i transcendental. Aquesta ambició, com es pot veure a partir d'aquest dimecres i fins al 23 de juny a l'exposició de la seva fundació Tàpies. L'empremta del zen, té les arrels en el seu interès pel budisme zen, la filosofia oriental que més el va influenciar des que era molt jove i el seu pare li va fer llegir El llibre del te, de Kakuzo Okakura.

Antoni Tàpies encara representa per a molta gent l’imaginari artístic de la Catalunya contemporània. En bona part perquè onze anys després de la seva mort encara és molt present a la vida pública. Cada setmana, sense anar més lluny, el seu quadre Les quatre cròniques apareix alsTelenotícies –i a vegades també al Polònia– quan es parla del Govern. Al carrer també hi és, tant al carrer Aragó, on la seva obra Núvol i cadira corona la seva fundació, el jardí del qual té també el Mitjó, com al passeig Picasso, on hi ha el seu escultòric homenatge a l’artista malagueny. Amb motiu del seu centenari, hem demanat a especialistes d’àrees diverses que comentin algunes de les obres més emblemàtiques de l’artista. Des del conseller Joaquim Nadal, que comenta Les Quatre Cròniques del Palau de la Generalitat, fins a Elvira Dyangani Ose, que analitza el Rinzen del Macba. També escriuen Victoria Cirlot (Espai de reflexió, de la UPF), Antoni Llena (Núvol i cadira), Carles Guerra (Plaça de l’11 de setembre, de Sant Boi), Victòria Combalia (Homenatge a Picasso), Antoni Bassas (cartell del centenari del Barça), Carolina Tubau (els documentals) i Catalina Serra (Mitjó). És una manera de revisar obres que veiem tot sovint però que, de tan conegudes, ja no hi parem atenció.

La trobada és a la Fundació Tàpies, al pis de dalt, amb vistes a la biblioteca, que és, sens dubte, una de les joies de l’entitat. Es tracta de tenir una conversa intergeneracional entre Manuel Borja-Villel, que amb 33 anys va ser el primer director artístic de la Fundació al llarg de vuit anys, i Imma Prieto, que tenia 15 anys quan el 1990 es va inaugurar la institució que des de finals d’estiu dirigeix. A les portes d’encetar els actes del centenari de l’artista, fem un resum editat aquí de la conversa amb ells dos sobre la vigència de l’artista i el futur de l’entitat. 

"Antoni Tapies és l'artista per excel·lència de la segona meitat del segle XX", diu la historiadora i comissària Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1976), que, després de quatre anys al capdavant del museu Es Baluard de Palma, ha assumit la direcció de la Fundació Antoni Tàpies. Arriba al càrrec amb l'ambició de convertir el museu en un lloc "que generi coneixement i que activi l'esperit crític" i en un equipament connectat amb l'entorn més immediat i al mateix temps d'abast internacional. "Pensar avui en una institució nominativa com la Fundació Antoni Tàpies passa, en aquest cas, per pensar el món d'avui a través de l'obra d'Antoni Tàpies", subratlla Prieto. Pel que fa a l'àmbit internacional, vol que la fundació tingui pes a fora. "La internacionalització no vol dir que portem artistes estrangers, sinó que siguem un referent a l'estranger en la manera de mostrar Tàpies; i, sobretot, tornar-lo al centre dels debats internacionals i que tingui un reconeixement fora de les nostres fronteres".

Després de quatre anys al museu Es Baluard de Palma, Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1976) serà la nova directora de la Fundació Antoni Tàpies a partir de l'octubre, tal com va avançar l'ARA. El jurat del concurs convocat per la institució la va elegir per unanimitat per la "riquesa" del seu perfil, "l'ampli coneixement" d'Antoni Tàpies i una "extensa experiència en l'àmbit internacional". També perquè el seu projecte de futur per a la fundació és "una proposta reflexionada, ambiciosa i innovadora".

Imma Prieto no renovarà el contracte com a directora del museu Es Baluard de Palma. Segons ha pogut saber l'ARA, ha guanyat el concurs per dirigir la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, una nova responsabilitat que assumirà quan finalitzi el compromís laboral que té amb Es Baluard, a principi d'octubre. Precisament la volada que Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1975) ha aconseguit durant aquests últims quatre anys al capdavant del museu d'art contemporani de Palma, amb nombroses exposicions individuals i col·lectives d'ambició internacional, i l'acolliment de la trobada anual del Congrés Internacional de Museus (CIMAM) han estat uns factors clau perquè s'hagi imposat en el concurs que la fundació va convocar l'any passat. 

Pablo Picasso, Joan Miró i Antoni Tàpies són tres grans artistes del segle XX i tres puntals de les avantguardes. Alhora, no van perdre de vista la cultura popular. Per això l’arrencada institucional al Saló del Tinell de les commemoracions de tots tres que l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa i que s'allargaran fins al 2025 va comptar amb la participació de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, que va interpretar La sardana dels desemparats, mentre els responsables de la Fundació Joan Miró, el Museu Picasso i la Fundació Antoni Tàpies, i el director artístic de la commemoració, el poeta Vicenç Altaió, arribaven entre tres artistes i poetes vestits per Rosa Tharrats i portant estendards fets amb canyes. Enguany se celebrarà el 60è aniversari del Museu Picasso i el cinquantè de la mort de l’artista malagueny. El 2024 arribarà la celebració del centenari del naixement d’Antoni Tàpies, que va néixer el 13 de desembre del 1923, i el 2025 el 50è aniversari de la Fundació Joan Miró. La denominació oficial de les commemoracions és Picasso 2023 / Tàpies 2024 / Miró 2025.

Les històries més apassionants de vegades comencen a la porta de casa, com li va passar a l’artista, cineasta i assagista georgiana Tekla Aslanixvili (Tbilisi, Geòrgia 1988). Va créixer en un habitatge que dona al dipòsit de trens de Tbilisi i la recerca que va emprendre sobre la via ferroviària que veia cada dia la va portar a descobrir com els treballadors ferroviaris de la mateixa Geòrgia i altres països de la zona s’ajuden entre ells per damunt de les polítiques dels seus països, que sovint estan enfrontats. Per això el documental que exposa a la Fundació Antoni Tàpies fins al 27 de novembre porta per títol State in a state [Un estat dins l’estat]. “El títol prové dels records dels treballadors del ferrocarril veterans: quan hi vam parlar a Armènia i Geòrgia ens van dir que la infraestructura ferroviària soviètica funcionava millor que la mateixa Unió Soviètica”, afirma Tekla Aslanixvili. “Tenien autonomia –afegeix–: els seus propis números de telèfon, guarderies, el seu llenguatge tècnic comú, i treballaven més eficientment. Treballadors ferroviaris de llocs molt llunyans estaven connectats i la consciència de ser treballadors ferroviaris era més forta que la consciència nacional. Tenien una consciència transnacional”.

Antoni Tàpies va respondre el 1971 a les “fatídiques” preguntes sobre què representaven i què volien dir les seves obres, com va dir ell mateix, amb una lliçó magistral sobre la seva filosofia: el text Res no és mesquí. Mig segle després aquest text es troba a l’origen de la nova exposició de la seva obra a la Fundació Antoni Tàpies i n’ha inspirat el títol, L’adob que fecunda la terra. Tàpies (1958-1988). Tàpies va ser un artista subversiu. L'adob del qual va parlar, concretat a l’obra Palla i fusta, fa referència a la càrrega espiritual, social i política que va donar als materials humils, com el paper de diari, el cartó, les cordes i les fustes, i als objectes quotidians, com els mobles i la roba, que va fer servir en les seves obres. “Reflexionar sobre la palla, sobre els fems, té potser avui alguna importància. És meditar en les coses primeres, en el més natural, en l’origen de la força i de la vida”, va escriure l’artista.  

Els actes commemoratius del centenari del naixement d’Antoni Tàpies (Barcelona, 13 de desembre del 1923 – 6 de febrer del 2012) van prenent forma. Segons ha pogut saber l’ARA, arrencaran el desembre del 2023 i es prolongaran fins al desembre del 2024. A la casa de l’artista, la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, les activitats relacionades amb el centenari començaran el primer semestre del 2023 i el plat fort arribarà el 2024: serà una exposició amb prop de 90 obres de l’artista poc vistes a Barcelona que ocuparà tot l’edifici, com passava durant la primera etapa del centre. Precisament el comissari serà el primer director de la fundació, Manuel Borja-Villel, l’actual director del Museu Reina Sofia de Madrid, juntament amb la conservadora de la fundació, Núria Homs. Borja-Villel també serà el comissari de les dues altres exposicions retrospectives que hi haurà en el centenari: la del centre de belles arts de Brussel·les Bozar que es podrà veure el 2023 i la versió ampliada que arribarà al Reina Sofia el 2024. 

El govern de la Fundació Antoni Tàpies es renova: aquest dilluns el patronat ha nomenat president de la institució l’empresari i president de l’ARA Ferran Rodés en substitució del filòsof Xavier Antich, que està immers en la campanya per presidir Òmnium Cultural i que ha presentat la renúncia després d'una dècada al capdavant de la institució. El patronat ha aprovat el nomenament de Rodés per unanimitat i celebra que "una persona del seu prestigi professional i compromís amb el món de la cultura hagi acceptat de posar-se al capdavant del Patronat en aquesta nova etapa".

Marcel Duchamp va sacsejar la història de l’art el 1917 i la norma sobre què es pot considerar art i què no quan es va presentar d’amagat amb un urinari de porcellana que va titular Font a una exposició de la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Tots els membres del jurat la van rebutjar tret d'ell mateix, que també en formava part i va dimitir abans de pronunciar-se. Font està considerada l’obra d’art més influent del segle XX, i ara la Fundació Antoni Tàpies analitza amb una exposició titulada Tàpies. La realitat en primer pla com aquest i altres objectes trobats i ready made de Duchamp van marcar l’artista català als anys 60 i 70. “La figura de Duchamp va ser determinant a finals de la dècada de 1950, perquè va determinar un canvi en la pràctica artística –diu Núria Homs, conservador de la fundació i comissària de la mostra–. En aquell moment hi havia una nova generació d’artistes emergents que reclamava un retorn a la realitat: estaven cansats de l’expressionisme abstracte i de l’informalisme, del gest que expressa emocions, i volien un retorn al que és real”.

L'afany per experimentar i trobar un llenguatge propi fa que els anys de joventut dels artistes corrin especialment de pressa. En el cas d’Antoni Tàpies, com es pot veure a la nova exposició temporal de la seva fundació, els seus 30 anys, entre el 1953 i el 1963, van ser vertiginosos. “Són uns anys decisius per a l'evolució i la recepció de la seva obra”, afirma Núria Homs, conservadora de la fundació i comissària de la mostra. “Són claus perquè Tàpies arriba a la maduresa del seu llenguatge artístic, perquè aconsegueix el reconeixement amb premis i exposicions a escala internacional, i perquè es nega a ser instrumentalitzat per la dictadura franquista, que feia servir l'art modern per blanquejar la seva imatge davant la comunitat internacional”.

En les obres d'Antoni Tàpies es pot observar com va abordar qüestions existencials, com "el sexe, la mort, la condició humana i el lloc de l'home en el món", com diu Núria Homs, conservadora de la col·lecció de la Fundació Antoni Tàpies i comissària de la nova exposició de gravats de la institució, Antoni Tàpies. L'àcid és el meu ganivet. Precisament en els gravats Tàpies va voler acostar-se més al públic i incidir en els espectadors. "A París va viure la pugna entre l'avantguarda i l'art militant, i va optar per fer un art d'avantguarda al servei de la societat –explica Homs–. Com que l'obra gràfica és múltiple, li permet arribar a molta més gent i reforça el vessant social del seu art".

A l'altre extrem de la imatge de l'artista reclòs i absort, Antoni Tàpies també va treballar fora del taller i va col·laborar amb altres artistes i autors. Com recorda el director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra, amb motiu de l'exposició Antoni Tàpies. Teatre, que es pot visitar fins al 19 d'abril, "ell treballava amb xarxes d'amics, sempre amb la necessitat de produir amb altres, trencant amb la imatge de l'artista que treballa sol". Mentre que sovint s'ha posat l'accent en el caràcter matèric i existencialista de l'obra de Tàpies, mirar-la des de la perspectiva d'un art efímer i pluridisciplinari com el teatre és una troballa. I la seva tasca en el món del teatre va anar a més enllà de realitzar escenografies.

L'artista palestina Shuruq Harb (Palestina, 1980) ha guanyat el premi Fundació Han Nefkens - Fundació Antoni Tàpies Video Art Production Award i rebrà 15.000 dòlars per produir una obra de videoart. A més del director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra, el jurat del guardó era format pels directors de quatre museus internacionals més, on s'exposarà la peça a partir de l'any 2020: el Centre d'Art Contemporani NTU de Singapur, Wiels a Brussel·les, el Museu