L'Audiència Nacional ha decidit enviar a judici per terrorisme els dotze encausats en l'Operació Judes, que van ser detinguts el 23 de setembre del 2019 perquè preparaven, presumptament, accions violentes coincidint amb l'aniversari de l'1-O i la imminent publicació de la sentència del Procés. D'aquesta manera, es confirma el tancament del sumari coincidint amb les negociacions per l'amnistia entre els partits independentistes i el PSOE. ERC garanteix que el pacte subscrit amb els socialistes inclouria els encausats per totes les mobilitzacions del Procés i, per tant, també els CDR que ja van estar en presó preventiva tres mesos per aquest cas.

Que la setmana que ha arrencat amb el record imprescriptible a les setze víctimes i els centenars de ferits dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona acabi amb tretze persones acusades de terrorisme a l’Audiència Nacional, fa pensar –i molt, fins a l’esgotament– en la banalització dels mots, la perversió de les paraules i el desfasament kafkià del dret penal. Perquè en el segon cas, comparacions impossibles, resulta que no hi ha atemptats ni explosius ni víctimes –només concessions al llenguatge, en condicionals literaris i supòsits tàcitament juxtaposats, des del pou sense fons de la criminalització de la protesta i de l’independentisme. I això ja no obliga només a pensar, sinó a actuar decididament. Ara per ara, però, el resultat és indiscutible. En el cas dels CDR, la Fiscalia els demana el mateix tipus penal que van imputar als autors i col·laboradors del 17-A: organització terrorista i fabricació d’explosius. Aquesta simple equiparació –cortesia del clan dels fiscals– ja és ofensa i descrèdit, insult i tragèdia, i diu molt de tot plegat, d’on som i, sobretot, d’on són els qui redacten aquests tipus d’atestats inquisitorials. Bestieses –una més encara– dels fogots fiscals, que no són d’estiu, i perviuen en la canícula repressiva que es perllonga des de l’octubre de 2017, al preu de tres mil represaliats. I mentre el Govern aparenta diàleg estival, la Fiscalia –que depèn del mateix que dialoga– mai no descansa. A pals, fins i tot amb la pastanaga.

L’absolució de Tamara Carrasco no només posa sobre la taula que la causa contra l’activista dels CDR no tenia cap consistència, sinó que també suposa l’enèsima acusació contra el moviment independentista que es desinfla amb el pas del temps. De moment és de les poques, però, que -conseqüències personals al marge- acaba en no res.