Després de mesos de rumors, s'ha confirmat que Mario Casas i la dissenyadora de roba Melyssa Pinto tenen una relació. La confirmació de la història d'amor ha sortit a la llum arran de la publicació de diferents fotografies, en què es veu la parella tenint una llarga cita per celebrar els 34 anys de Pinto, nascuda a Santa Cristina d'Aro.

Coneixem el Sergio (Mario Casas) com un més del centenar d’aficionats pericos que acompanyen l’Espanyol en un desplaçament europeu a Utrecht. La pertinença al grup i l’ambient carregat de testosterona semblen definir un personatge amb brots de violència en qui també intuïm una fractura interior que es fa evident quan, de sobte, llença la cartera a les escombraries. És la manera que troba de tallar amb el passat: quedar-se a Utrecht, una ciutat freda i hostil als forasters on no té amics ni feina ni gairebé diners. L’inexplicable rampell del Sergio obre un interrogant que tensa la mirada de l’espectador sobre el protagonista de Molt lluny. Què li passa, al Sergio? Què l’empeny a cremar les naus i començar de zero en un altre país?

Mario Casas (la Corunya, 1986) torna al cinema romàntic amb El secreto del orfebre, opera prima d'Olga Osorio. Basada en la novel·la homònima d'Èlia Barceló (Debolsillo, 2005), el guanyador del Goya interpreta un orfebre d'èxit que, en el seu camí cap a Nova York, decideix fer parada al poble on es va enamorar per primer cop. Casas i Michelle Jenner protagonitzen la pel·lícula, que arribarà aquest divendres als cinemes.

Al thriller existencial Escape, que acaba d'arribar als cinemes, Mario Casas (la Corunya, 1986) és un home torturat per la mort accidental de la seva dona en qui es va covant una obsessió: entrar a la presó com sigui per anul·lar-se com a individu. La pel·lícula de Rodrigo Cortés suposa el retorn a la interpretació de Casas després de debutar com a director l'any passat amb Mi soledad tiene alas.

Hi ha un patró familiar que es repeteix en el cinema i les sèries ambientades en barris marginals, del de Las Tres Mil Viviendas sevillanes al Baltimore de The Wire: la llar en què una àvia té cura dels nets a falta del pare i la mare, que s'ha endut la droga i/o que han acabat a la garjola. Els joves protagonistes de Mi soledad tiene alas, en Dan (Óscar Casas) i la Vio (Candela González), també es defineixen, en part, per aquesta absència dels progenitors, en un barri sense identificar però que presenta el perfil de la Mina. Mario Casas debuta com a director amb una pel·lícula que reincideix en la fascinació romàntica per la rebel·lia del jove de barri. No tant des d'un perfil sociopolític (no hi apareixen institucions, ni en positiu ni en negatiu, en la història) com des d'un imaginari urbà de rerefons tràgic: l'absència maternal i la violència patriarcal marquen per sobre de tot el destí del protagonista.

Mario Casas s'estrena com a director amb Mi soledad tiene alas, que arriba aquest divendres als cinemes. Escrita amb la seva companya, l'actriu belga Déborah François, la pel·lícula la protagonitzen el seu germà, Óscar Casas, i els debutants Candela González i Farid Bechara. Tots tres interpreten uns joves que viuen entre feines precàries, delinqüència ocasional, violència estructural i l'esperança de trobar una sortida. "Volia explicar una història senzilla, que després es converteix en una Bonnie & Clyde de barri", diu Mario Casas sobre un film en què demostra tenir una mirada cinematogràfica molt interessant.

Gerard Oms no para de treballar al cinema però no davant de les càmeres. Fa una feina que fins fa poc era gairebé tabú: és coach d’actors. Es dedica a entrenar els intèrprets per treure’n la millor actuació quan criden “acció” al set de rodatge. “Faig que el ferro estigui calent per poder-lo forjar i, si em deixen, li dono forma”. Com? Això no ho vol revelar al detall però es tracta de "connectar emocions". És una figura que entrega el seu talent a un intèrpret i es manté en segon pla o directament en secret. “He preparat actors i actrius per a papers importants que no podré dir mai”, admet. 

La companyia Estrella Damm continua rodant a Menorca la nova campanya publicitària "Mediterràniament", un projecte on la mar Mediterrània segueix sent la protagonista. L'estret vincle de la cervesera catalana amb l'illa començà l'any 2010, quan es convertí en l'escenari d'un anunci audiovisual amb les festes de Sant Joan com a fil conductor. A l'impacte televisiu de la campanya cal afegir-hi el seu principal protagonista, l'actor gallec Mario Casas, un dels artistes més prestigiosos i seguits en el panorama cinèfil.

Una de les queixes eternes dels productors espanyols és que, a diferència d’altres països, a Espanya no hi ha estrelles. Sí, hi ha actors i actrius coneguts i amb molts seguidors a les xarxes, però el seu nom no arrossega el públic a les sales. Mario Casas és l’excepció. Es va començar a fer un nom amb sèries com Los hombres de Paco i pel·lícules com Mentiras y gordas o Fuga de cerebros, però va esclatar com a fenomen el 2010 amb Tres metros sobre el cielo, que adaptava el bestseller romàntic de Federico Moccia. I no és exagerat parlar de fenomen: el 2012, Tengo ganas de ti, la seqüela de Tres metros sobre el cielo, va estrenar-se a Rússia i va superar en recaptació l’entrega de torn de la saga Crepuscle. Per tant, hi ha carpetes d’adolescents russes folrades amb fotos de Mario Casas.

El Festival de Sitges ha vibrat aquest dissabte amb la que fàcilment podria ser la millor actuació de Mario Casas, o com a mínim la més intensa i descarnada de la seva carrera. L'actor és el centre absolut de No matarás, un thriller insòlit que enganxa la càmera a un Casas arrossegat a un frenètic viatge al fons de la nit barcelonina per una noia que acaba de conèixer en un bar –la debutant Milena Smit–, tan magnètica com perillosa. El personatge de Casas no té res d'atractiu a primera vista: és un home gris i sacrificat, gairebé pusil·lànime, que treballa en una agència de viatges i ha tingut cura del seu pare malalt durant molt de temps. Però res com una nit plena d'alcohol, temptacions i violència extrema per portar qualsevol al límit i doblegar els seus codis morals.

Mario Casas té una connexió especial amb els directors catalans. Aquests últims cinc anys ha rodat amb Kike Maíllo (Toro), Oriol Paulo (Contratiempo), Mar Targarona (El fotògraf de Mauthausen), David i Álex Pastor (Hogar) i David Victori (l'encara inèdita No mataràs), cada vegada més interessat a explorar registres dramàtics i tèrbols i més allunyat de la idea convencional d'heroi cinematogràfic. Però ningú havia capgirat tant la imatge que el públic té de Casas com Carles Torras, que a la pel·lícula El practicante, ja disponible a Netflix, transforma l'actor en un personatge que va més enllà de l'antiheroi: un psicòpata malparit i sense empatia, capaç de matar el gosset del veí, d'assetjar l'exnòvia i de coses encara pitjors. “Jo li veia un gran potencial per explorar el seu costat fosc, perquè en realitat té unes faccions molt dures que poden ser molt inquietants –explica Torras–. I cinematogràficament era molt interessant que ell fos un actor conegut però a qui ningú associa amb aquesta mena de personatges”.

La història de Francesc Boix, el pres de Mauthausen que va treure del camp les fotos que van oferir el testimoni més cru de l’horror nazi, arriba divendres als cinemes. El fotógrafo de Mauthausen, dirigida per Mar Targarona, té al capdavant l’actor Mario Casas, un dels ganxos més infal·libles de la taquilla espanyola.