Thomas Mann (1875-1955) va publicar aquesta nouvelle el 1930, en un temps, com escriu Edgar Straehle al magnífic epíleg, “extremament convuls, marcat pel període d’entreguerres i l’auge del feixisme”. Feia només un any que l’autor alemany havia rebut el premi Nobel i ja era una figura consagradíssima més enllà de les fronteres del seu país. El 1930, Mann —que, amb 26 anys, donà a llum l’enlluernadora Els Buddenbrook— ja havia publicat La mort a Venècia (1912) i aquella exhibició d’altura de talent que és La muntanya màgica (1924). A l’exili nord-americà va publicar, entre altres, la pertorbadora El doctor Faustus (1947). S’entén que, amb aquest bagatge, l'escriptor de Lübeck sigui considerat un dels narradors més destacats del segle XX.

En italià, la paraula capobanda té diversos significats. Des de ser el líder d’una banda musical o d’un grup d’amics fins al cap d’una organització criminal. Aldo Cazzullo (Alba, 1966) sembla que ha triat aquesta última opció per titular el llibre que acaba de publicar: Mussolini, il capobanda. L’obra, un retrat dur i, per tant, transparent i fidel de la figura del dictador que va asfixiar Itàlia durant dues dècades (1922-1942), comença així: “Fa cent anys, durant aquests mateixos dies, la nostra pàtria va caure en mans d’una banda de delinqüents, dirigida per un home despietat i malvat. Un home capaç de qualsevol cosa: fins i tot de tancar i deixar morir en un manicomi el seu fill i la dona que l’havia portat al món”. El subtítol que apareix a la portada també té intenció: "Per què ens hauríem d’avergonyir del feixisme?" La pregunta, poques hores abans que l’extrema dreta guanyi, amb molta probabilitat, les eleccions italianes i faci seu el poder de la tercera economia de la Unió Europea, agafa un to més urgent.

Antonio Scurati (Nàpols, 1969) ha trobat en la vida de Mussolini el material perfecte per construir una obra mestra. Tant a M, el hijo del siglo com a la seva continuació M, el hombre de la providencia (Alfaguara), Scurati ens planteja un viatge no només a una època determinada, sinó a l'interior d'una de les ments que més van influir en el segle XX.

El 7 d’abril del 1926 Violet Gibson va agafar amb decisió la seva pistola i va disparar a Benito Mussolini al centre de Roma. No era la primera vegada que el Duce patia un atemptat, però sí que va ser l’ocasió en què més a prop es va estar d’acabar amb la vida del tirà que va instaurar a Itàlia el primer règim feixista de la història i que va inspirar a Adolf Hitler.

I ntuint el final de la Primera Guerra Mundial, el poeta Gabriele D’Annunzio es posava de mal humor. “Ja sento la pudor de la pau”, escrivia. El 1918 milions de persones esperaven el final del conflicte que havia convertit Europa en una gran trinxera, però amb 55 anys, D’Annunzio havia descobert que la guerra el rejovenia. Aquell poeta baixet, calb i lleig s’havia convertit en un home d’acció que s’enfilava als avions per bombardejar Viena amb pamflets escrits per ell mateix i participava en atacs nocturns a vaixells per torpedinar-los, amagat en petites naus motores. D’Annunzio no volia fer-se gran. I no volia la pau, que identificava amb els vells polítics, porucs i pactistes.

Al primer terç del segle XX la premsa partidista va ser clau en la mobilització de les masses d'un i altre signe i en les estratègies per assolir el poder, de manera que les redaccions eren una extensió de la lluita política. L'exemple més clar és la figura de Benito Mussolini, que primer va ser director de l'òrgan oficial dels socialistes de Milà, el diari Avanti, i després del seu gir reaccionari va fundar el diari que seria el far de la contrarevolució feixista, Il popolo d'Italia. Al llarg de la seva vida, Mussolini va fundar i va escriure en desenes de publicacions i va mantenir enceses polèmiques amb els polítics del seu temps, com ara Alcide de Gasperi, director d'Il Trentino, que després seria un dels pares fundadors d'Europa. Des de les pàgines d'Il Popolo d'Italia, Mussolini feia política i manipulava les masses: ara cridava i justificava la violència, ara en renegava, segons els interessos de cada moment. En aquella època, comprar un diari equivalia a ser militant, els articles es llegien com si fos paraula de Déu, i cadascú tenia els seus autors preferits. Entre els comunistes, per exemple, aviat es va fer famós Antonio Gramsci, que havia fundat L'Ordine Nuovo.

IL DUCE. Estic llegint M, el hijo del siglo, una biografia novel·lada de Benito Mussolini que no dubto en recomanar a tots els devots de la història europea del segle XX, perquè, a més del gran talent narratiu del seu autor, Antonio Scurati, hi trobaran una inquietant tirallonga d’analogies i de paral·lelismes entre els dos extrems exactes d’una centúria, la que va de 1920 a 2020, tot i que la comparació s’estableix entre èpoques en què els mecanismes de la vida política i econòmica ja no tenen gaire a veure. I malgrat tot, l’home, animal de costums, s’assembla inevitablement a si mateix. Com que, a més, com deia Solé Barberà, els catalans som uns italians frustrats, la proximitat és encara més evident; un segle amunt, un segle avall, no ve d’aquí, i les passions que mouen els individus i les masses italianes després de la decepció de la Primera Guerra Mundial destil·len, per al lector català d’avui, una mena de flaire familiar.