El crit més sentit al passeig de Gràcia ha estat “Puigdemont a prisión”. Obliden que Puigdemont ja hi va anar, a la presó, i que va ser posat en llibertat al cap d’uns dies pel jutge alemany, que va sentenciar que no se’l podia jutjar per rebel·lió perquè els actes que se li imputaven no eren punibles a Alemanya segons la legislació vigent, i que ni tan sols era imputable per l’equivalent alemany aproximat d’alta traïció perquè l’octubre del 2017 no hi va haver violència (des de la Generalitat, s'entén). I el Consell d’Europa li va dir a Espanya que fes el favor de suprimir la sedició del Codi Penal. 

1. Pedro Sánchez ja pot respirar tranquil. La segona gran manifestació per intentar impedir la seva investidura tampoc no passarà a la història. Si a Madrid, fa quinze dies, el PP va aplegar 48.000 persones, a Barcelona, Societat Civil Catalana en va arribar a agrupar 50.000, ajuntant-ho tot: populars, Vox, les restes del naufragi de Ciutadans i algun legionari que va donar color a la desfilada matinal de diumenge. Pedro Sánchez deu pensar que ja està, que li ha sortit barat, que s’han esbravat amb quatre càntics, li han pintat bigotet de Hitler, han cridat “Puigdemont a prisión”, han clamat contra l’amnistia i l’organitzadora Elda Mata ha comparat el procés amb el nazisme. Si tot això era el soroll de carrer que hi havia d’haver contra l’amnistia, la seva investidura és molt més a prop.

Després de la manifestació contra l'amnistia a Barcelona, les reaccions no s'han fet esperar. El president del Govern, Pere Aragonès, ha criticat des de Masquefa el "fracàs" de la marxa, que ha aplegat 50.000 persones segons la Guàrdia Urbana –65.000 menys que la protesta independentista de l'11-S, segons el mateix cos–, i ha lamentat que la dreta espanyolista hagi vingut a la capital catalana a promoure "venjança, odi i repressió". A parer del president, la presència dels líders del PP i Vox és "inversament proporcional al seu èxit i suport" entre la ciutadania de Catalunya, on només tenen 8 dels 48 diputats que els catalans envien al Congrés de Diputats. Aragonès també ha assenyalat que la fallida de la protesta "empeny més que mai a batallar per l'amnistia i l'autodeterminació".

Durant molt de temps, voler la independència de Catalunya era una excentricitat. O la quimera de mitja dotzena de radicals. En els ambients que se sentien còmodes amb l’establishment –la majoria–, calia recórrer a eufemismes per parlar d’independència i no ser-hi malvist o expulsat. Però per raons diverses –no sé si encara prou ben estudiades–, aquest estat de coses va fer un tomb molt ràpid. I de poder-se’n dir obertament, d’independentista, es va arribar a un punt en què era difícil quedar-ne fora.

A principis de setembre del 2017, ara fa cinc anys, la ciutadania independentista estava organitzada i hipermobilitzada, convençuda de trobar-se en vigílies d’esdeveniments històrics. Per la seva banda, els catalans unionistes i l’establishment espanyol, després d’anys de desdenys (és un suflé, no s’hi atreviran, los catalanes son cobardones...), començaven a estar seriosament alarmats, i a veure que els caldria arromangar-se al carrer, als mitjans de comunicació, als tribunals o amb els piolins, cadascun segons les seves possibilitats.

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) s'ha blindat policialment aquest dijous al matí per evitar el boicot d'un acte organitzat per l'entitat unionista S'ha Acabat en què han participat dirigents de Ciutadans, el PP i Vox. Representants de les tres formacions s'han desplaçat al campus per "defensar la llibertat" i rebutjar els incidents del 6 d'octubre passat, quan desenes d'activistes estudiantils van impedir al col·lectiu desplegar una carpa informativa en defensa de l'escola en castellà. I, com ja és habitual a la Plaça Cívica, aquest dijous al matí hi ha tornat a haver moments de tensió quan un centenar d'estudiants han intentat impedir la celebració de l'acte. Un fort cordó policial dels antiavalots dels Mossos d'Esquadra ha impedit la topada entre els dos grups fent servir en alguns moments les porres contra els estudiants.

El primer recurs contra els indults als presos polítics no ha vingut de la mà de cap dels tres partits que l'havien anunciat -PP, Cs i Vox-, sinó de l'entitat unionista Convivència Cívica Catalana, presidida per l'advocat Ángel Escolano. L'organització ha presentat un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Suprem en contra de la mesura quan no feia més que unes hores que havia estat publicada al Butlletí Oficial de l'Estat. En un comunicat, considera que la concessió dels indults significa un greuge contra "la part de la societat catalana que va patir en carn pròpia els greus fets del mal anomenat Procés", i denuncia que es doni un "tracte de favor totalment injustificat" als presos polítics.

Còctels Molotov, un autobús incendiat, un fotògraf del Belfast Telegraph ferit i set policies també ferits ha sigut el balanç de la, fins ara, nit més greu de violència que sacseja des de fa dies Irlanda del Nord, i que per primer cop des de l'esclat de la setmana passada ha tingut com a protagonistes centenars de joves de les dues tradicionals comunitats, republicans i lleialistes, que s'enfrontaven entre ells, a més de fer-ho amb els agents del servei nord-irlandès de policia.

Històricament, el 12 d’octubre ha passat a Catalunya sense ni pena ni glòria. Amb més o menys indiferència en funció del govern que ha regit a l’Estat. Fins fa vuit anys, quan l’unionisme va triar el Dia de la Hispanitat per reivindicar-se al carrer. L’entitat Espanya i Catalans va organitzar l’any 2012 la primera manifestació a Barcelona amb l’objectiu de contrarestar la massiva mobilització que l’independentisme havia protagonitzat aquell 11 de setembre. La convocatòria, però, va quedar molt lluny de fer ombra a un moviment independentista que començava a fer del carrer la seva millor arma. Malgrat tot, els partidaris de la unitat d’Espanya no van tirar la tovallola i des de llavors han convertit el 12-O en la seva pròpia reivindicació de la identitat espanyola. Aquest any serà el primer cop en vuit anys que la plaça Catalunya de Barcelona no serà l’escenari de la mobilització unionista, sinó que la convocatòria d’avui consisteix en una marxa de vehicles per intentar adaptar-se a les mesures sanitàries del covid-19.

El calendari anunciat pel president de la Generalitat, Quim Torra, no ha agradat a l'unionisme. Tant Ciutadans com el PSC i el PP prefereixen que Catalunya celebri immediatament eleccions anticipades i no s'esperi a l'aprovació dels pressupostos, un escenari que deixa una possible convocatòria electoral, com a molt aviat, per a mitjans o finals de maig. Cadascun dels partits, però, posa sobre la taula vies diferents per anar a les urnes, ja que els del partit taronja i els populars consideren que a hores d'ara Torra ja no és el president de la Generalitat i, per tant, no tindria la potestat de convocar eleccions.

La rèplica unionista ja s’està convertint en una tradició més als carrers de Catalunya. Les grans mobilitzacions sobiranistes que han marcat el Procés en l’última dècada, des de l’octubre del 2017 van seguides de les dites constitucionalistes. 350.000 persones es van manifestar dissabte contra la sentència i 80.000 persones diumenge contra el Procés, sempre segons xifres de la Guàrdia Urbana. Si més no al carrer, tant l’independentisme com l’unionisme van de baixada, però el veritable pes es podrà copsar en les eleccions del 10 de novembre. Les manifestacions han mostrat diferència entre els uns i els altres en el discurs: mentre l’independentisme està fent un esforç, no del tot reeixit, cal dir-ho, per anar més enllà del seu perímetre buscant una mobilització transversal en defensa dels drets i les llibertats -el famós 80% de la societat catalana al qual apel·la Òmnium-, l’unionisme, tot i cridar formalment a la convivència, manté la seva versió més frontista. Si el punt dèbil de l’independentisme són els aldarulls d’una minoria, el punt dèbil de l’unionisme és l’esperit de revenja i el caràcter excloent que traspua. Així, malgrat els discursos oficials, la manifestació d’aquest diumenge ha servit perquè les bases s’esbravessin a crits celebrant l’empresonament dels líders independentistes i per reivindicar sense matisos l’orgull d’una espanyolitat que s’expressa amb un to ranci. PP, Cs i Vox (present a la manifestació malgrat no ser-hi convidat) segueixen competint en anticatalanisme, i el PSOE tampoc s’avergonyeix gens ni mica de jugar la carta de la demonització de l’independentisme.

A Madrid i a Barcelona l'espanyolisme va mostrar aquest divendres la seva pitjor cara: la de la negació del diàleg, la de la revenja. Pedro Sánchez, en la seva primera desfilada del 12-O com a president, va ser escridassat en un clima d'alt voltatge nacionalista, a remolc de la duresa que exhibeixen amb l'independentisme PP i Cs, pressionats indirectament per l'auge de l'ultradretà Vox. Un ambient semblant es va respirar en la manifestació unionista barcelonina, que va reunir 65.000 persones –igual que l'any passat–, i on es va reclamar mà dura contra els presos independentistes, amb l'aval directe dels líders de Cs i el PP, presents a la cita, i també amb presència de Vox, que com està passant en altres països d'Europa, des d'una posició minoritària però puixant, condiciona el debat públic. L'extremisme, doncs, va monopolitzar ahir la festa nacional espanyola amb Catalunya al centre de la seva indignació.

El revers de l’auge del moviment independentista és el de l’unionisme. Els últims anys la galàxia d’entitats i partits espanyolistes s’ha multiplicat a Catalunya i ha incrementat la seva influència. En el sistema institucional, l’exemple més clar d’això ha sigut el de Ciutadans -que ha passat a liderar l’oposició al Parlament-, mentre que Societat Civil Catalana (SCC) és la referència entre les entitats. Però no són ni de lluny els únics en l’escena: hi ha desenes d’organitzacions que aspiren a representar aquest sector de la societat catalana. La majoria tenen pocs afiliats i es dediquen a convocar diverses concentracions i accions. Totes tenen vincles entre elles, però només es coordinen en accions puntuals, cosa que les porta a l’atomització.

A Madrid queden poques banderes espanyoles als balcons. I les que segueixen onejant han perdut color dotze mesos després de l’efervescència rojigualda als carrers de la capital espanyola. Fa un any, la circumval·lació de la M-30 des d’Atocha fins a Chamartín era una línia infinita de banderes espanyoles. En alguns edificis se n’hi podien comptar tranquil·lament vint. El nacionalisme espanyol va sortir de l’armari i molts ciutadans van veure en la bandera la manera de defensar-se contra qui consideraven que amenaçava la unitat d’Espanya.

Tot i que no és un habitual de les manifestacions -assegura que anteriorment només havia anat a la del 8 d’octubre de Societat Civil Catalana-, el Francesc va sortir ahir al carrer per reivindicar la unitat d’Espanya. Juntament amb els seus quatre fills i la seva dona, reivindicaven amb un to festiu consignes en contra de la independència i a favor de la policia espanyola.