La peculiar i subtil obra de Rachel Cusk (Saskatoon, 1967) ha anat guanyant lectors a Catalunya gràcies a la lloable aposta de l'editorial Les Hores, que n'ha publicat quatre llibres en cinc anys. A més de dos dels seus títols més contundents –La feina d'una vida (2001), una reveladora i polèmica mirada sobre la maternitat, i Seqüela (2012), crònica del naufragi del seu matrimoni–, ha donat a conèixer les últimes novel·les que ha escrit, L'altra casa (2021) i Desfilada (2024). "Des de fa un temps no invento res, en el que escric –diu Cusk–. La vida és el material primordial d'un escriptor. La literatura més pura acostuma a provenir d'experiències personals i íntimes".

Fins ara, Eduardo Halfon (Guatemala, 1971) no havia escrit sobre l'experiència fundacional que el va obligar a "prendre distància tant del país on havia nascut com dels pares i de la religió". Aquesta experiència va tenir lloc a finals del 1984, quan Halfon, que aleshores tenia 13 anys, va ser enviat amb el seu germà petit a un campament per a nens jueus enmig d'un bosc de l'altiplà guatemalenc. És el que ha explicat a Tarántula (Asteroide, 2024). "Durant els últims tres anys, que havíem passat als Estats Units, havíem oblidat el castellà i havíem començat a rebutjar el judaisme, i als pares els va semblar que calia corregir-ho", recorda l'autor, que ha passat per Barcelona poc després de recollir a França el premi Médicis al millor llibre estranger de l'any.

En to desenfadat i amb un humor descordat que recorda l’obra de Sally Rooney, Caroline O’Donoghue –escriptora, periodista i presentadora irlandesa de l’aclamat pòdcast Sentimental Garbage– narra a El factor Rachel la relació iniciàtica entre una universitària enamoradissa de classe mitjana i un noi de classe obrera que juga amb la seva sexualitat poc definida durant la crisi econòmica de 2008. Un doble bildungsroman de quan "tendeixes a viure en absoluts" i busques noves velocitats.

La Guerra Civil Espanyola bateja un fet històric concret però, com totes les etiquetes, té limitacions. Així, en bona part de la geografia no va existir guerra, sinó només repressió; en molts llocs el protagonisme fou militar i amb actuacions poc civils o civilitzades; i, sobretot, arreu s’hi van implicar gents de més enllà de les estrictes fronteres estatals. Potser, cap territori mostra tant aquest desajust com Mallorca on, malgrat quedar ràpidament en mans dels rebels i amb un únic intent de desembarcament republicà limitat a quinze dies, la violència es va desencadenar amb gran cruesa, capitanejada entre altres pel fals comte Rossi enviat per assegurar els interessos de Mussolini sobre la gran de les Balears. Literàriament, ja ho va explicar el catòlic conservador francès Georges Bernanos a Els grans cementiris sota la lluna (publicat el 1938) i, històricament, fa anys que el pare Josep Massot i Muntaner va marcar el camí.

Coragre, de la cèlebre guionista i productora de cinema Nora Ephron (1941-2012), és una novel·la basada en el matrimoni i el divorci de la mateixa autora amb Carl Bernstein, el seu segon marit, periodista polític que va investigar el cas Watergate i va provocar la dimissió del president Nixon. Publicada l’any 1983, Heartburn –el títol original conserva la metàfora que es perd en la traducció– transcriu la relació sonada de Bernstein amb Margaret Jay, la filla de l’antic primer ministre britànic James Callaghan.

La distància que ens separa és la història d’amor de dues persones que el destí s’esforça a mantenir allunyades, però també un relat sobre vides paral·leles, els secrets i el domini absolut de la família i el pes del passat. Maggie O'Farrell, que va néixer a Irlanda del Nord i va créixer a Gal·les i Escòcia, evoca molt bé les vides de persones mestisses i culturalment desplaçades en una novel·la publicada en anglès el 2004, fins ara inèdita en català.

Anthony Passeron (Niça, 1983) va publicar la seva primera novel·la, el fenomen multipremiat Els fills adormits (L’Altra/Asteroide), quan havia superat l’edat en què va morir el seu oncle Désiré. Ell tenia 4 anys i l’oncle 36. Va morir de sida, però això mai ningú l'hi va explicar. De fet, la família no en parlava gaire, de la tragèdia d'aquell oncle. Els fills adormits és l’intent d'aquest professor de FP per reconstruir una vida truncada per l’heroïna i la sida, per obrir el taüt del silenci, l’estigma i la vergonya. Ho ha fet amb una història àgil, emocionant i continguda, que es convertirà en una sèrie i que ha explicat en centenars de presentacions a tot arreu on l’han cridat.

L’oncle d’Anthony Passeron (Niça, 1983) va ser un dels primers malalts diagnosticats de sida de França i del món. A Els fills adormits, la seva primera novel·la, dona veu als secrets i els traumes de la seva família i allibera els fantasmes que, com corcs avergonyits o com tabús infecciosos, la destruïren en el passat i encara avui la turmenten.

Han passat 25 anys de l'atac, però la mà de l'escriptor i biòleg mexicà Andrés Cota Hiriart (Ciutat de Mèxic, 1982) encara conserva les cicatrius d'una mossegada que hauria pogut arribar a ser mortal. "En realitat va ser culpa meva –admet–. Va passar un dia que tocava alimentar la Güera, la pitó que feia uns mesos que tenia a casa. Vaig deixar a dins del seu terrari la rata que s'havia de menjar, però en comptes d'esperar que se la cruspís vaig posar-hi el braç per canviar l'aigua de la Güera". La serp, una pitó de Birmània albina, va confondre el rosegador que havia de caçar amb la mà del seu cuidador i se li va abraonar al damunt. "Vaig notar un dolor molt fort –recorda–. De cop em vaig adonar que tenia les mandíbules de la Güera traspassant-me la mà". La mossegada de la pitó albina no és verinosa, però preludia el pas següent de l'atac del rèptil, que consisteix en enroscar-se al voltant de la víctima i fer pressió fins que aconsegueix provocar, al cap d'uns minuts, una isquèmia provocada pel tall de la circulació sanguínia.

Per a l'escriptor i metge Maksim Óssipov (Moscou, 1963), la situació a Rússia era tan insuportable que poc després que comencés la invasió d'Ucraïna va fer les maletes i va marxar del país, acompanyat de la seva dona i un dels seus fills. Instal·lat a Berlín, l'autor de llibres de relats com El crit de l'ocell domèstic (2016) i Pedra, paper, estisores (2022), tots dos publicats en català a Club Editor i traduïts per Arnau Barios –l'últim es pot llegir a Asteroide en castellà–, prova de recomençar la vida lluny de casa.

Just abans que comenci el funeral, sona un mòbil. "Ara mateix no puc parlar. Et truco quan acabi de treballar": Delphine Horvilleur ha hagut de repetir aquesta frase sovint. També ha hagut d'explicar, en moltes ocasions, que estar "tan a prop de la mort" no només no li fa por, sinó que és una de les parts de la feina de rabina que més li interessen.

Hi ha poques novel·les als taulells de novetats en què la intel·ligència de l'autor despunti pràcticament en cada pàgina. L'altra casa, de Rachel Cusk, és una d'aquestes excepcions. Publicada a Les Hores en català i a Libros del Asteroide en castellà, explica els mesos que un pintor en decadència passa a la propietat d'un matrimoni, enmig de la natura. La narradora és una escriptora de mitjana edat que malda per recuperar la inspiració entrant en contacte amb l'artista, que al seu torn es proposa amargar el projecte de l'amfitriona fent-se escàpol i, les poques vegades que hi coincideix, torpedinant les seves conviccions. És un llibre breu però dens, carregat d'observacions agudes, sovint despietades, sobre l'envelliment, l'egoisme de l'artista, el fracàs inevitable de les parelles i les contradiccions de la maternitat.

Entre els incomptables oblits i omissions de la història hi ha el de la vida de Hamnet, un dels tres fills de William Shakespeare. Va morir el 1596, quan només tenia 11 anys. "Si parlava de Hamnet a amics i coneguts dubtaven de mi i m'arribaven a dir que me l'havia inventat", recorda Maggie O'Farrell des de casa seva, a Edimburg. Molts anys després d'aquella descoberta -quan el seu fill gran ja havia superat l'edat en què va emmalaltir el fill de Shakespeare- es va proposar dedicar-li una novel·la sencera, Hamnet (L'Altra / Libros del Asteroide). "Volia restituir la seva figura i, de passada, també la de la seva mare, l'Agnes, que ha estat titllada d'ignorant i d'analfabeta i que fins i tot algun historiador ha descrit com una dona lletja, basant-se en l'únic dibuix que suposadament la retrata", explica.

Per Petterson viu en una cabana enmig dels boscos noruecs. Des d’allà escriu novel·les tan colpidores i literàriament impecables com Sortir a robar cavalls -un gran èxit internacional que s’ha traduït a 50 llengües- i la recent Homes en la meva situació, publicada per Club Editor i Asteroide, traduïda al català per Carolina Moreno. L’escriptor es torna a posar en la pell d’Arvid Jansen per explicar un any decisiu, el 1990: a la separació de la dona, la Turid, cal sumar-hi la pèrdua de la custòdia de les tres filles i una sensació de deriva creixent. El narrador del llibre es passeja per Oslo i per altres indrets del país coneixent gent i retrobant-se amb amics, sempre amb l’ansietat de no poder recuperar el control de la seva vida. Una vegada més, Petterson aconsegueix “explicar els paquets de follia menuda que som les persones”, paraules que Gabriel Ferrater aplicava a les bones novel·les.

Tot i que Monasterio (Libros del Asteroide, 2014) és el sisè llibre d’Eduardo Halfon que es publica a Espanya, l’autor creu necessari explicar d’on surt. “Vaig néixer el 1971 a la ciutat de Guatemala, i quan tenia 10 anys la meva família i jo vam fugir als Estats Units -recorda durant la seva visita a Barcelona procedent de França i d’una gira per diversos punts del Japó-. Tinc la carrera d’enginyer, i aquesta professió també defineix el meu caràcter. Els meus llibres estan estructurats en bigues i columnes de paraules”.

Coral Glynn arriba a casa del comandant Clement Hart per assistir la seva mare moribunda. La infermera té poc temps per familiaritzar-se amb l'anciana: poques setmanes després d'instal·lar-se al cottage anglès, la senyora mor. L'endemà del traspàs, atabalada perquè no té on anar, la Coral rep amb perplexitat la proposta de matrimoni del comandant: alguna nit anterior han pres un brandi junts, compartint converses tibades, però ¿n'hi ha prou amb això per casar-se amb algú?

Roscoe, negocis d'amor i guerraTallo de hierr