Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 - Barcelona, 2005) va ser un dels escriptors més importants de la literatura europea de mitjans del segle XX. Ho demostren les disset traduccions (a l’alemany, l’anglès, l’aragonès, el castellà, el danès, l’eslovè, el francès, el gallec, l’hongarès, l’italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el serbi i el vietnamita) dels seus llibres "en un moment en què anaves a veure un editor per parlar de literatura catalana i et mirava com si fossis un desgraciat", diu l'editora Maria Bohigas, alma mater de Club Editor. La mort sobtada de l'escriptor quan tenia 63 anys va truncar la seva obra i va canviar-ne també la recepció.

Quin llibre tan bell, amb ressons de mite clàssic i de paràbola bíblica! I quina senzillesa tan fonda en totes les seves parts! Només tres personatges (dos germans que viuen sols i un nouvingut a casa seva), sempre al mateix indret (un lloc d’horitzons amplis, a la vora d’un llac, amb boscos a tocar). Hege, la germana, aviat farà quaranta anys i ja comença a comptar cabells blancs. Es dedica a teixir: fa jerseis, que després ven. El seu germà, Mattis, que tothom el coneix com el Talòs perquè és un xicot diferent, és tres anys més jove que la Hege i no té ofici ni benefici. Això sí, les seves preguntes sovint mostren les esquerdes més profundes en la mentalitat conservadora de la germana. El tenen per un beneit rematat, però, sense ser-ne gens conscient, tresoreja una mena de saviesa gairebé profètica, desconcertant. Prop d’on viuen, hi ha dos arbres bessons, dos trèmols: en Mattis sempre ha considerat que representaven tots dos germans.

Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol– de la narradora de la nova novel·la d'Antònia Carré-Pons, Montserrat Vidal, té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer– que ella n’aprèn.

El lingüista Joan Coromines i l’editor Joan Sales van discutir sobre llengua durant gairebé quatre dècades. La seva batalla epistolar –que ara Club Editor ha publicat al volum Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual– radicava en una qüestió encara irresolta: fins a quin punt el català literari i mediàtic ha d’obrir la porta al parlar bastard del carrer o s’ha de cenyir més a la normativa. L’un defensava que si s’escrivia d’esma aniríem pel pedregar i l’altre deia que el català no podia estar en mans d’una minoria d’iniciats, pedants i maniàtics.

Auður Ava Ólafsdóttir ha aconseguit la proesa de ser una de les autores islandeses més traduïdes sense haver escrit ni una sola novel·la negra, el gènere més exportat del país. Amb Edèn, el seu nou llibre –publicat en català a Club Editor i amb traducció de Macià Riutort– torna a descol·locar els lectors amb una història protagonitzada per una lingüista especialitzada en llengües minoritàries que decideix plantar 5.600 arbres per compensar l'empremta de carboni dels vols que ha agafat durant l'últim any.

"L'únic motiu pel qual hi ha un tipus de públic que s'asseu a les primeres files de teatre és perquè estan secs i són vells i exigeixen, és més, necessiten, és més, depenen de les baves dels actors", diu un dels personatges de Gossos dempeus, la primera novel·la d'Eduard Olesti (Barcelona, 1995). Publicada a Club Editor, ressegueix les vides excessives i turmentades d'una colla de joves a la Barcelona actual, relligats pel somni de muntar una obra de teatre total. Durant l'aventura, que passa per retrobar un dramaturg desaparegut, la majoria abusaran de drogues de tota mena i uns quants perdran la vida.

"Caldria saber d'una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé si al contrari aspira a ser la llengua sagrada d'una minoria d'iniciats", escrivia el 20 de març del 1959 l'editor i escriptor Joan Sales (Barcelona, 1912-1983) al lingüista Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997). "Si és això darrer, cregueu-me, no val la pena –afegia Sales–. Deixem [el català] d'una vegada per totes a mans dels pedants, que disfrutin ells amb ells. És tristíssim que l'esperit de pedanteria s'hagi apoderat tantes vegades de la nostra literatura".

"Del veritable adversari et ve un coratge sense límits", va deixar escrit Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) en un dels Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), durant l'estada de l'escriptor txec entre el 1917 i 1918 en un sanatori per mirar de frenar la tuberculosi que acabaria amb la seva vida el 3 de juny del 1924. Kafka va morir un mes abans de fer 41 anys sent poca cosa més que un autor apreciat i prometedor, sense haver publicat ni una desena part de tots els textos que, de llavors ençà, han anat veient la llum i l'han acabat convertint en un dels clàssics més enigmàtics del segle XX.

"Els defensors de la puresa, un cop mort en Sagarra, li destrossen la llengua", assegurava Enric Casasses fa unes setmanes a X (abans Twitter), mentre llegia l'edició que Proa va fer d'All i salobre. Publicada per primera vegada per la Llibreria Catalònia el 1929, la segona novel·la de Josep Maria de Sagarra (1894-1961) presenta canvis des de la primera frase en la versió de 1966. "En Quimet va arribar al cafè que serien les dues de la tarda" quedava així: "En Quimet va arribar al cafè pels volts de les dues de la tarda". "No respecten la memòria històrica, hi ha uns deu canvis a cada pàgina, i tots absurds, inútils, idiotes", es queixava Casasses.

L'escriptora canadenca Alice Munro ha mort als 92 anys, una dècada després de rebre el premi Nobel de literatura per la seva "mestria" en la "narració breu contemporània". "Durant anys i anys vaig creure que l'escriptura de relats era una manera de practicar fins que tingués prou temps per escriure una novel·la, fins que em vaig adonar que els contes eren tot el que sabia fer", declarava a la revista The New Yorker el 2012.

La protagonista d'Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) no té nom i està sola al món. El dia que la propietària del pis on lloga una habitació li diu que té 48 hores per buscar-se un altre lloc s'adona que està condemnada a passar una temporada al carrer. Aquest és el punt de partida de la nova novel·la d'Eva Baltasar (Barcelona, 1978), que planteja al lector un món en què l'única sortida a l'ofec provocat pel capitalisme salvatge és la bogeria. Finalista al premi Booker l'any passat gràcies a la traducció anglesa de Boulder (2020), Baltasar continua instal·lada en una etapa creativa enlluernadora. La nova novel·la posarà a prova més d'un lector, però si s'esforça per anar més enllà d'una lectura estrictament realista, desxifrarà l'inquietant mètode de la protagonista per assolir la pau interior.

Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) es defineix com a lectora, escriptora i editora. Quan va deixar la docència, va decidir que a partir de llavors dedicaria tot el seu temps al que més li agrada: publicar llibres –ho fa des de la seva editorial, Cal Carré– i també escriure'n. El càsting (Club Editor, 2024) completa un díptic que explora la vellesa, inaugurat amb els contes de Com s'esbrava la mala llet (Club Editor, 2018).

Després de publicar Guerra i pau i Anna Karénina, Lev Tolstoi (1828-1910) travessa una crisi espiritual profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs i en les seves preocupacions socials i religioses. Però encara que decideixi abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se. En aquells anys girats d’esquena a la ficció li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx (1886), La sonata Kreutzer (1889) i Hadjí Murat (1896-1904). Les cavil·lacions de les grans novel·les —l’amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d’introspecció.

Llibre de sang és un bildungsroman generacional, una novel·la d’aprenentatge queer sobre la família, el llenguatge, la vergonya i el desig en què Kim de l’Horizon (Ostermundigen, Suïssa, 1992) escriu unes cartes serpentejants i multilingües a la seva àvia –un "paisatge en constant moviment" que comença a patir de la demència– per poder-hi conservar la relació. Per la seva complicada situació com a no-binari, no sap com fer-se entendre. Mira de recórrer a la seva infantesa, però s’adona que només en recorda fragments, i el de la seva nova i promíscua vida actual. El narrador s’oposa a la cultura del silenci de les mares, investiga el llinatge femení no tradicional i afirma que els cossos segueixen sent cossos fins i tot fora de la norma. De l'Horizon transita entre el llenguatge més poètic i la parla més vulgar per explicar que hi ha cossos que mai no es deixen de qüestionar la seva identitat. Llibre de sang també és una novel·la sobre la por, la por d’un nen atemorit per la seva diferència i per la violència que aquest fet encara segueix despertant en la societat. 

L'escriptor noruec Per Petterson (Oslo, 1952) és un dels grans noms actuals de les lletres escandinaves. Es va consagrar a escala internacional amb Sortir a robar cavalls, una novel·la que va aparèixer l'any 2003 i que Club Editor va publicar el 2016 en català. A través d'aquesta traducció és com va arribar-hi Manel Vidal. El còmic de La Sotana assegura que és "un dels llibres que més plaer m'ha causat llegir". Petterson té la capacitat de captura la bellesa, el pas del temps i la profunditat de l'existència des de la menudesa de les vides humanes.

La historiadora Núria Sales i Folch, un referent en la renovació de la història moderna, especialista en el segle XVI i la Guerra de Successió, ha mort aquest diumenge al vespre als 90 anys. Era l'única filla de l'autor d'Incerta glòria, l'editor Joan Sales, i de Núria Folch, i mare de l'editora Maria Bohigas, que el 2005 va recuperar l'editorial que havia creat el seu avi el 1959, Club Editor. Una de les seves últimes aparicions públiques va ser, precisament, per cedir l'extraordinari fons del seu pare a l'Institut d'Estudis Catalans. Bohigas és qui ha informat del decés de Sales als més propers amb un missatge que deia: "Ja no hi és". La vetlla i la cerimònia de comiat seran aquest dimarts al tanatori de Collserola (11 h).

La primera novel·la de l'italià Bernardo Zannoni (Sarzana, 1995), Les meves idees estúpides, és una faula filosòfica que ha guanyat el prestigiós premi Campiello –un guardó que al llarg de la història han rebut escriptors com Primo Levi, Antonio Tabucchi, Gesualdo Bufalino i Michela Murgia– i que ja ha estat traduïda a diverses llengües. En català la publica Club Editor, amb traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

"He tingut una relació amb Jordi Pujol que ningú més ha tingut. [...] Em va escriure: «Aprofito l’avinentesa per felicitar-lo per la defensa del castellà a la Catalunya rural». Em vaig imaginar fent pintades pels pobles posant-hi «¡Habla castellano, coño!»". L'anècdota que l'escriptor Joan-Lluís Lluís ha explicat a La Deskomunal de Barcelona va resultar ser un error de picatge, i el que l'expresident de la Generalitat volia dir era "la defensa del català a la Catalunya Nord". "Aquesta carta s’ha de posar a l’homenatge post mortem", ha afegit irònic.

Amb traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor publica en català Aigua viva, una de les grans obres de Clarice Lispector (1920-1977), escriptora brasilera nascuda a Ucraïna. Aigua viva és un poema en prosa –amb aparença de carta de desamor a un destinatari mut, present i absent alhora– que malda per captar l’ara i l’aquí o, el que és el mateix en Lispector, per viure els límits del llenguatge a través de la música i de la pintura.