"La revolució vindrà desorganitzada o no vindrà", escriu Enric Casasses (Barcelona, 1951) al seu nou llibre, La policia irà de bòlit (Documents Documenta, 2025). El volum, amb dibuixos de Tura Sanglas i amb coberta d'un "blau mosso d'esquadra", porta el lector fins a la muntanya russa d'emocions viscudes després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Casasses, que acaba de ser reconegut amb el premi Jaume Fuster a la seva trajectòria, ens rep en un xamfrà de l'Eixample per parlar del seu esperit de protesta i del sentit de l'humor que impregna bona part de la seva obra. Va créixer a la Barcelona de la postguerra, fill dels químics Enric Casassas i Simó i Pepita Figueras i Cros, que van inocular l'amor per la literatura tant a ell com a les seves germanes, Anna i Maria, que s'han dedicat a la traducció i al disseny gràfic, respectivament.

Enric Casasses (Barcelona, 1951) acaba de ser proclamat guanyador del 25è premi Jaume Fuster, votat anualment pels socis de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i que ha distingit en anteriors edicions l'obra de Jesús Moncada, Joan Margarit, Narcís Comadira, Antònia Vicens i Antonina Canyelles, entre d'altres. La proposta literària de Casasses, poeta, traductor, articulista i narrador, s’ha expandit en una trentena llarga de llibres i discos –entre els quals destaquen els que ha fet amb Pascal Comelade– i en centenars de recitals.

"Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura". Aquestes paraules de Josep Pijoan –arquitecte, crític i historiador de l'art– sobre Antoni Gaudí es poden llegir a l'homenot que Josep Pla va dedicar a l'artífex de la Pedrera i la Sagrada Família.

Després d’un grapat de poemaris i d’àlbums amb Salvatge Cor, sembla que Llorenç Romera comença a tenir clar quins són els temes que nodreixen la seva trajectòria. No és que hagi trobat un corpus, ni molt menys, és que sense voler s’ha adonat que des de sempre l’ha estat cercant. El cos, l’ego, la identitat: tot allò que configura com ens veim a nosaltres mateixos i com ens perceben els altres és també present al seu darrer recull de poemes, Ca nostra és un abisme, que publica Nova Editorial Moll. El presentarà aquest dimecres dia 13 a la llibreria Drac Màgic de Palma. 

Després de la petita pausa de les festes nadalenques, la maquinària del sector editorial torna a posar-se en marxa, i no deixarà de fabricar llibres fins poc abans de Sant Jordi. El primer trimestre és un dels més intensos de l'any, i aquest 2023 no serà cap excepció. Fem una tria de 50 dels títols més esperats de la temporada –n'hi podria haver molts més, però per qüestions d'espai cal acotar la tria– i els endrecem en funció dels temes que exploren.

“De’n Pau Riba, Erro: Erro des del meu central refugi / en solitària condemna”, va recitar el poeta Enric Casasses divendres a l’avinguda de la Catedral de Barcelona. Va ser el toc d’inici d’un homenatge a Pau Riba protagonitzat per “músics i poetes de la seva corda”, tothom compromès amb l’esperit imprevisible d’un geni capaç de ser estripat i tendre en el mateix vers. Tal com havia explicat el poeta Oriol Sauleda, hi van sonar “cançons inèdites, tendres, profundes, plenes de l’amor senzill” per reivindicar “un Pau genial lletraferit, creador de cançons i a favor de la humanitat” sis mesos després de la seva mort.

"I tinc amics / molt més valents més antics / que jo i per dins són molt més rics", recita Enric Casasses a l'Ateneu Barcelonès, fragment d'un dels setze poemes llargs inclosos a Soliloquis de nyigui-nyogui, publicat per Edicions 62 i que suma 530 pàgines. El dedica a "l'amic protagonista i company d'aventures" Víctor Compta, que va morir el 2018, i gràcies al qual Casasses va publicar per primera vegada, a la revista Druïda: primer va arribar La bragueta encallada (1972) i, una dècada després, La cosa aquella (1982), que no arribaria "al circuit comercial fins a l'edició d'Empúries, el 1991", segons recorda l'editor Jordi Cornudella.

El Maresme tornarà a omplir-se de poesia de la mà de Manuel Rivas, Pascal Comelade, Enric Casasses, Maria Cabrera, Pau Riba, Mireia Calafell, Albert Pla i Clara Peya, els noms que encapçalen el cartell del Festival Poesia i + 2019, i que seran alguns dels plats forts de l'edició que se celebrarà del 4 i 14 de juliol.

“Volia fer poesia, però només em venen idees”, deia Enric Casasses a l’auditori del CCCB al final de la intensa, erràtica i lluminosa conferència Truquen a la finestra. En va tenir prou combinant una sèrie d’anotacions que havia fet al quadern que treballa ara amb la lectura de cançons i poemes -alguns dels quals inclosos a El nus la flor, que ha publicat Edicions Poncianes recentment-, per teixir un monòleg que, partint del dubte i la pregunta, va construir la mirada de l’autor sobre la realitat. Avança, retrocedeix, s’endinsa i s’allunya -sovint tot alhora- del món que l’envolta. “No hi ha una mirada poètica. L’única mirada que hi ha és la mirada que mira. I punt”, va dir.

Entre Ivette Nadal i Pascal Comelade flueix una passió discreta, d’aquelles que no necessiten focs d’artifici per afirmar-se. Només cal escoltar la cançó Farem un foc per adonar-se de la complicitat que hi ha entre els dos, a partir de la qual han bastit l’espectacle Arquitectura primera que estrenaran al Teatre Auditori de Granollers el 19 d’octubre. “Vull tancar una etapa de deu anys, des que vaig editar el primer disc, lligada al pop, el rock i el folk. I ho vull fer de la manera més elegant”, explica la cantant i poeta de Granollers, que ha obert el seu cançoner a Comelade. Plegats, i amb la col·laboració essencial de Caïm Riba (guitarra), Lluís Riera (baix) i Santi Carcasona (bateria), han construït un repertori que beu de la discografia de Nadal però que també inclou novetats i un parell de versions de PJ Harvey i els Rolling Stones amb lletra en català d’Enric Casasses.

El petit príncep és un personatge per domesticar, somiós i decidit a no convertir-se mai en una persona gran. El narrador del llibre és un aviador -igual que Antoine de Saint-Exupéry- i després de patir una avaria al desert del Sàhara, mentre prova de reparar el motor, "més aïllat que un nàufrag en un rai al mig de l'oceà", és interpel·lat per algú que li fa una petició extravagant: "Si us plau... dibuixa'm un be!"

La dona visible va aparèixer a París el desembre de 1930. Dalí tenia aleshores 26 anys i aquest era el primer llibre que publicava. L’obra va causar una forta impressió en el grup surrealista parisenc al qual el pintor s’havia incorporat feia poc més d’un any. Els surrealistes, amb Breton al capdavant, van quedar totalment meravellats en comprovar que les facultats creatives d’aquell xicot extremadament tímid, que a penes era capaç de parlar, depassaven de bon tros el domini de la pintura.