La imatge icònica del rostre de Maya Angelou que Angle Editorial ha triat per a la coberta d'aquest volum de memòries mostra tota la càrrega, la profunditat i la significació de l’ocell engabiat. Per fi podem gaudir de la publicació en català d’aquest clàssic modern de literatura afroamericana, amb la traducció de Blanca Busquets.

"Del veritable adversari et ve un coratge sense límits", va deixar escrit Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) en un dels Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), durant l'estada de l'escriptor txec entre el 1917 i 1918 en un sanatori per mirar de frenar la tuberculosi que acabaria amb la seva vida el 3 de juny del 1924. Kafka va morir un mes abans de fer 41 anys sent poca cosa més que un autor apreciat i prometedor, sense haver publicat ni una desena part de tots els textos que, de llavors ençà, han anat veient la llum i l'han acabat convertint en un dels clàssics més enigmàtics del segle XX.

Els llibres d'A.M. Homes (Washington D.C., 1961) arrenquen com una muntanya russa. A Jack (1990), un noi de 15 anys descobria que el seu pare era homosexual. A En un país de madres (1993, reeditada ara en castellà a Anagrama) la protagonista anava a teràpia per acceptar que havia estat adoptada, i la terapeuta sospitava que era ella mateixa qui havia abandonat la noia anys enrere. El punt de partida de La revelació (Angle/Anagrama, 2024; traducció al català d'Elisabet Ràfols Sagués), la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials dels Estats Units el 2008, sembla més subtil, però l'autora nord-americana demostra una vegada més que sap com posar el dit a la nafra, perquè se centra en un pare de família republicà que es resisteix a acceptar que "un negre dormi a la Casa Blanca" i prepara un pla amb una desena d'homes poderosos, propers a l'extrema dreta, per frenar la presa de possessió del candidat demòcrata. En paral·lel al complot polític, el protagonista, anomenat Paio Gros, veu com la seva família entra en crisi.

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) no és l'escriptora més simpàtica del món. Potser seria estrany que ho fos, tenint en compte que els personatges dels seus llibres són mariners alcohòlics i assassins (McGlue, 2014), joves còmplices de crims (Eileen, 2015), noies que s'atipen de somnífers i relaxants per fugir del món insuportable on viuen (El meu any de repòs i relaxació, 2018) i adolescents que pateixen tota classe de vexacions en plena Edat Mitjana (Lapvona, 2022). L'autora nord-americana ha visitat Barcelona per primera vegada amb motiu de la publicació, en català i castellà, de la seva primera novel·la, McGlue (Angle/Alfaguara; traducció d'Alexandre Gombau). Asseguda en una petita cadira d'una sala gegant del CCCB –com si estigués atrapada en un relat claustrofòbic de Franz Kafka–, Moshfegh respon les preguntes amb una barreja d'introversió i desgana, mentre fa glops mínims d'una tassa de te.

Percival Everett (Geòrgia, EUA, 1956) és un escriptor i professor afroamericà conegut pel seu eclecticisme, per la seva imaginació endimoniada, per l’habilitat i l’atreviment a l’hora de barrejar un sentit de l’humor estripat i frenètic i una mirada política dissolvent, per la desimboltura salvatge amb què agafa les convencions dels gèneres més dispars i les desmunta i les torna a muntar a la seva manera explosiva, gimnàstica i entretinguda.

Quin prodigi, quina habilitat, quin repte escriure un llibre com aquest! Inventar-se un dialecte, una llengua viva i a estones incomprensible, una llengua que il·lumina un món nou contra totes les veus que canten la fi del català, la mort de la llengua del carrer, la impossibilitat d’escriure un relat sobre les capes baixes de la societat que sigui “realista” en català. Prou de pessimisme! Sense fer soroll, sense demanar permís, vet aquí que Ferran Grau ha escrit un llibre que quedarà. Hi ha moltes novel·les cada any, però n’hi ha ben poques que ofereixin una perspectiva tan radicalment nova com aquesta.

Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és la gran figura literària italiana de la seva generació. Venerat per la crítica, guardonat amb el Premi Strega i el Viareggio, amb incomptables lectors i traduït a 44 idiomes. La vida íntima, portada al català per Joan Casas i publicada a Angle Editorial, flueix entre la sàtira social i el drama íntim i, encara més, pot ser llegida com una tragicomèdia sobre la societat contemporània de les aparences, l’espectacle, els enganys i els autoenganys provocats pel culte desenfrenat a la bellesa. La vida íntima és, també, una mena de venjança de la dona-objecte que, a través de la por, aconsegueix redirigir la seva vida recuperant les capacitats de ser i de fer, aquell coratge absent amb què ha viscut des de petita. La recepta secreta d’Ammaniti és una sàvia divisió entre el que passa i el que ha passat. Transportant-nos en el temps veiem la vida present de la protagonista i el que la va portar a ser així.

Com aconsegueix tirar endavant, tanta gent trista, a les novel·les?, es demana un dels personatges de La part fàcil, primer llibre de relats d'Ismael Ramos (Mazaricos, 1994). Traduït al català per Eduard Velasco –i publicat a Angle Editorial–, és ple d'històries àgils i subtilment colpidores ambientades a la Galícia contemporània. L'absència de futur, la inestabilitat laboral, la fragilitat anímica i la difícil gestió del dol són alguns dels temes destacats d'un debut enlluernador.

Cada autor té una manera diferent d’abordar un projecte literari. L’escriptora francesa Annie Ernaux, nascuda l’any 1940 a Normandia, intenta resistir-se fins que la necessitat s’imposa. En el cas de La dona gelada, que acaba de publicar-se en català per primera vegada, tenia por d’escriure’l perquè intuïa que una vegada acabat voldria separar-se del seu marit, com així va ser. Ho confessa a La escritura como un cuchillo, un llibre que recull els correus electrònics creuats amb l’escriptor Frédéric-Yves Jeannet, un incisiu lector seu que viu a l’altra banda de l’Atlàntic. Totes dues obres coincideixen ara a les llibreries i es complementen molt bé: l’una explica el què i l’altra, el com.

Un tigre a París, el primer i molt recomanable llibre de la periodista Cristina Rivas (Barcelona, 1974) és un homenatge a l'amistat, la crònica d'una reconstrucció personal i la reivindicació del revolucionari que molts voldríem portar a dins. Publicat a Angle Editorial, està motivat pel record de Fadwa Suleiman (Alep, 1970-París, 2017), actriu, poeta i una de les grans protagonistes de l'alçament popular contra el govern de Bashar al-Assad a Síria.

Corren temps precaris: el malestar físic i emocional que provoca el turbocapitalisme i que tan bé van saber diagnosticar pensadors com Mark Fisher o David Graeber havia de florir, tard o d’hora, en forma de literatura. Potser l’autora que més partit li ha trobat ha estat la nord-americana Ottessa Moshfegh, amb el llibre de culte entre la seva generació El meu any de repòs i relaxació, que feia una fotografia perfecta de la influència del sistema econòmic sobre l’estat de salut de la gent que ratlla la trentena. La britànica Lara Williams la segueix de ben a prop, i ja es va fer un nom amb la història de dones conformades que de nit es converteixen en caníbals a Supper Club (en castellà, Las devoradoras, a Blackie Books).

Amb el subtítol "Relats, polítiques i utopies", el poeta i assagista Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha escrit El dilema de l’amor, un assaig brillant, molt interessant i ben documentat sobre el tema més antic del món, tant en el terreny literari, com artístic, filosòfic i humà: l’amor. "Un cop el sexe ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l’amor", diu el Calvo més optimista. I afegeix, en un altre moment del llibre: "Per damunt del desengany, de la desil·lusió i de l’odi, hi ha la utopia de l’amor".

La frase que encapçala l’article –tota una divisa poètica i moral– és d'Arthur Rimbaud, el creador visionari: “Je est un autre”. Potser Esteve Miralles la tenia al cap, quan es va posar a redactar la novel·la. De fet, quan en vaig llegir el títol, amb la majúscula d’Amic, em va venir al cap Ramon Llull. Però no, res de lul·lià no sembla que es barregi en la substància narrativa, la qual, per contra, té algun ressò de Samuel Beckett –per la construcció del material novel·lesc–, de Kafka –per l’efecte anorreador que els zeladors de la maquinària burocràtica provoquen en l’individu– i de Camus –per la irreparable soledat dels dos protagonistes, pare i fill–. Les majúscules que distingeixen els diversos personatges, en realitat, singularitzen arquetipus: el meu Amic, la Poeta incapaç, el Pare de família, l’Home fort, la Dona neutra... En algunes ocasions, però, l’arquetipus té una cosificació real: és el cas del Tiet Savi (Francesc Cabana) o del fill Graaan (així, amb tres as: l’hereu Pujol Ferrusola). També s’hi fa matèria narrativa el Partidot (que no és altre que el PSOE, amb la seva subsidiària expressió catalana). El meu Amic és un artefacte novel·lesc molt precís, implacable, compost amb una escriptura escarida com la d’alguns informes pericials. I sí, el lector entendrà, quan acabi de llegir el llibre –quan llegeixi, de fet, l’última frase–, quin és el sentit de la història i què vull dir amb l’epígraf rimbaudià.

Abans de començar l’entrevista, Deborah Levy vol aprendre a pronunciar bé el nom d’Alexandre Gombau i Arnau, el traductor al català del seu últim llibre, L’home que tot ho veia (Angle Editorial / Random House). Levy és molt observadora i li encanta el tabac negre i els Negroni. Nascuda el 1959 a Johannesburg, on el seu pare va estar empresonat quatre anys per ser membre del Congrés Nacional Africà, Levy va marxar a viure a Anglaterra amb la seva família quan tenia nou anys. Ha escrit teatre, novel·la i una trilogia autobiogràfica. L’home que tot ho veia és com un trencaclosques on coexisteixen passat, present i futur. Tot comença el 1988, quan Saul Adler és atropellat per un cotxe mentre travessa el pas zebra d’Abbey Road, que tan famós han fet els Beatles. Molts anys més tard, el 2016, en ple Brexit, el tornen a atropellar al mateix lloc i el mateix home, i Adler mira enrere des del llit d’un hospital londinenc. Entremig viatja al Berlín comunista i s'enamora de dones i homes. Com diu el títol, Adler ha vist moltes coses, però queda oberta la pregunta de què ha entès o fins a quin punt pot digerir tot el que sap.  

Amb la seva barreja d’eufemisme i de grandiloqüència, de loquacitat atemorida i de poderosa subtilesa, L’esdeveniment és un títol idoni per posar a un llibre en què s’explica un fet tan espantós i quotidià, tan traumàtic i clandestí, com és un avortament il·legal.

Quan va debutar el 2011 amb Setenta acrílico treinta lana (Alpha Decay), Viola di Grado (Sicília, 1987) va ser considerada una de les veus més prometedores de la narrativa italiana. Onze anys i cinc novel·les després, l'escriptora torna a les llibreries catalanes amb Fam blava (Angle Editorial / Alpha Decay) en traducció d'Anna Carreras al català i de Juan Manuel Salmerón al castellà. Di Grado relata la història d'amor i voracitat entre una professora d'italià a Xangai i la Xu, una bella xinesa que la sotmet, la mossega i la maltracta. Amb una prosa furiosa i sensual, Fam blava és una exploració de la identitat a través del sexe, la dominació i el canibalisme.

El món va descobrir la veu descarnada i hipnòtica d'Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) amb El meu any de repòs i relaxació (Angle/Alfaguara) el 2018. Aquella novel·la va convertir l'escriptora nord-americana en un fenomen celebrat arreu per la seva capacitat de crear una literatura amb una profunda complexitat psicològica sobre personatges solitaris, obsessius i fortament mancats d'afecte. Un any abans, però, Moshfegh ja havia desplegat el seu arsenal literari a Enyorança d'un altre món, un recull de contes sobre vells sòrdids, homes amb pràctiques repugnants en prostíbuls i professores d'universitat abocades al buit existencial. Ara Angle Editorial publica el volum en català amb traducció d'Alexandre Gombau i Arnau, i Alfaguara en castellà, amb traducció d'Inmaculada Concepción Pérez Parra.

Té una mirada tímida, i parla amb un fil de veu que la mascareta encara dificulta una mica més de desxifrar, però l'ambició de Fatoumata Kebe és enorme. Doctora en astronomia per la Universitat de la Sorbona, astrofísica i aspirant a viatjar algun dia a la Lluna, ha visitat Barcelona per inaugurar el festival Kosmopolis del CCCB, que ha tingut com un dels eixos temàtics principals la mirada a l'espai exterior des de la ciència i la literatura. Kebe hi ha parlat del seu primer llibre, L'altra cara de la Lluna (Angle / Blackie Books, 2020), on combina consideracions científiques, històriques i mítiques sobre l'únic satèl·lit de la Terra.

De la nord-americana Otessa Moshfegh (Boston, 1981) s'ha dit que escriu "com una cirurgiana" i també "com una assassina en sèrie", recorda l'editora d'Alfaguara, María Fasce. La majoria de lectors van descobrir-la gràcies a la seva novel·la més celebrada –i potser la més devastadora–, El meu any de repòs i relaxació (en castellà publicada el 2018). Hi explicava un any en la vida d'una jove que ha perdut la feina i decideix tancar-se al seu pis per entrar en un estat d'hibernació, acompanyada d'una quantitat ingent de fàrmacs. Després va venir la pandèmia, i és probable que es llegeixi de manera diferent ara que, fa dos mesos, ha sortit a Angle la traducció al català d'Alba Dedeu.

Aquesta història comença a Roma el 1987: les ruïnes de la ciutat italiana "són a dins i fora de l'autobús que va de l'aeroport de Fiumicino al Centro Città". La Carme hi viatja per comunicar a la seva parella del moment, l'Yngve, que vol que ho deixin córrer. Després de passar una última nit junts, ella –que té 25 anys– tornarà a Barcelona, la seva ciutat, i ell –que en té 27– farà el mateix poc després, però instal·lant-se a casa de la germana, a Estocolm. Així comença Amor i no (Angle, 2021), el cinquè llibre d'Alba Dalmau, que la confirma com una de les veus imprescindibles de la literatura catalana actual. L'estil sobri i el do per posar al lloc adequat observacions il·luminadores ressegueixen, en aquest cas, les vides dels dos protagonistes després de fracassar com a parella.