Diuen que el pintor Pablo Ruiz Picasso pintava, escrivia i dibuixava damunt de la taula de la cuina i que per això té tants quadres amb referències culinàries. Avui n’hi ha més. La casa de Barcelona on va viure el pintor del Guernica l’ocupa l’Hotel Serras (passeig de Colom, 9), on hi ha dos restaurants imprescindibles per conèixer la cuina catalana i la italiana. D'una banda, l’Informal, dirigit pel cuiner Marc Gascons, situat a l’última planta de l’hotel, i de l'altra, l’Agreste, el restaurant temporal amb data de tancament (provisional) la primera setmana d’agost.

L’any que ens deixarà d’aquí a uns dies s’ha commemorat el 50è aniversari de la mort de Pablo Picasso amb una cinquantena d’exposicions arreu del món. S'ha revisat la seva creativitat des dels punts de vista més variats que es puguin pensar. Però, i l’home que convivia amb l’artista? I l’amic, l’amant, l’espòs, el pare? D’això se n’ha ocupat una companyia de pallassos, Rhum & Cia, que s’ha sumat a l’efemèride de motu proprio. O sia, a la perifèria. Ho fa des del circ, un món que el pintor va visitar amb especial dedicació durant tota la vida i no solament en el període rosa.

Al final de la fabulosa exposició sobre Miró i Picasso, tant al museu del carrer Montcada com a la fundació de Montjuïc, s'hi projecta una breu entrevista a Joan Miró, ja gran. Li demanen què recomanaria a un artista jove. Respon, concís: “Treballar, treballar i treballar”. Miró i Picasso, dotats d’una energia fenomenal, van passar-se la vida treballant, creant, investigant. Miró investigava cap endins, Picasso cap enfora. Eren molt amics. Un dia, en una visita del Joan al Pablo, al jardí del segon, davant d’una escultura, Miró diu: “Però si això és meu!” I Picasso li respon: “No, és de nosaltres”. S’estimaven, eren fruit de la mateixa revolta artística, es copiaven. Eren tan iguals i tan diferents. L’entrevista, en francès, acaba amb un comiat en català adreçat a l’amic –sí, entre ells parlaven en català–: “Adeu, Pablo, adeu!”

La inversió en cultura té un efecte multiplicador sobre el valor afegit brut total d'1,7 vegades l’import de la inversió realitzada i d'1,4 de la despesa feta. Són dades tretes de l'estudi sobre l'impacte econòmic i social del Pla de Museus de Catalunya. Evidentment, els museus tenen un gran impacte social i cultural a la ciutat, però, a més, els grans equipaments, com el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró, tenen també un gran impacte econòmic. Difícil de mesurar, això sí. "Hi ha un impacte econòmic, en el cas del Museu Picasso i la Fundació Miró és evident", explica el filòsof i gestor cultural Xavier Fina. El problema és calcular-lo. En el cas d'aquests dos equipaments en podem saber l'impacte directe, perquè presenten els seus comptes anuals auditats. Però és molt més difícil d'establir l'impacte indirecte i, sobretot, l'induït, que tenen en l'economia de Barcelona i Catalunya.

Artur Ramon (Barcelona, 1967) és segurament una de les persones que els últims anys més han treballat per difondre l’art a Catalunya. Des de la seva galeria, hereva d’una tradició familiar centenària; des de la ràdio –ara amb Ricard Ustrell, abans amb Josep Cuní–, i també escrivint llibres com Art trobat o Les obres mestres de l’art català. Parlem de Picasso i de Miró, però també de com visitar un museu o de l’amant que té a Madrid i que va a veure sempre que pot. Aquest historiador de l’art, galerista i antiquari parla tal com vesteix: net i endreçat. Però no s’està de dir res.

Pablo Picasso va anar per primer cop a Horta de Sant Joan l'estiu del 1898, quan encara no havia fet els 17 anys. El mas Tafetans, convertit en estudi provisional pel futur autor del Guernica i el seu amic pintor, Manuel Pallarès, es conserva tal com era a finals del segle XIX. "Encara hi ha rastres de pintura en alguna paret. És meravellós", diu el fotògraf Jean Marie del Moral, que acaba d'inaugurar a l'Institut Francès de Barcelona l'exposició Horta Picasso Miró Mont-roig.

El poeta alquímic i estudiós picassià Josep Palau i Fabre escrivia el 1999, abans que els mòbils colonitzessin les nostres vides: "Vivim assetjats i assaltats constantment per imatges de tota mena: anuncis lluminosos, cinema, televisió, revistes il·lustrades, fulls publicitaris. No és gens estrany que el geni més contundent i característic del segle XX s’hagi revelat en termes plàstics i visuals. Contra tot el que pot semblar, Picasso és el gran antídot a la droga diària i embrutidora de les imatges estereotipades que ens assalten". Encara no hi havia mems ni YouTube, Instagram o Tiktok. Però la lletra i la paraula ja havien cedit pas a la cascada visual com a mitjà de comunicació i d’expressió preponderant.

París. Gener del 1928. Pablo Picasso s’encaterina d’una joveneta que s’està emprovant barrets a les Galeries Lafayette. És Marie-Thérèse Walker, que poc temps després va convertir-se en musa i amant del pintor malagueny mentre aquest encara estava casat amb la ballarina russa Olga Koklova. El coup de fou amb Walker també es faria extensible als barrets, un accessori que va conrear obsessivament fins al final de la seva carrera. Ho testifiquen retrats de Marie-Thérèse i la petita Maya, així com de les dones que van succeir-la en una vida sentimental intensa: Dora Maar, Françoise Gilot –amb qui va tenir la Paloma– i Jacqueline Roque, segona esposa i última companya de Picasso.

La gran exposició sobre la relació d'amistat entre Pablo Picasso i Joan Miró comptarà amb algunes de les obres més emblemàtiques dels dos artistes. El Museu Picasso i la Fundació Miró de Barcelona col·laboren i acullen per primer cop aquesta gran mostra que, emmarcada en els actes de la Celebració Picasso 1973-2023, se celebrarà del 20 d'octubre al 25 de febrer. Ja han començat a donar informació sobre les obres que s'hi podran veure, algunes de les quals no s'havien vist mai abans a Barcelona o s'hi han pogut admirar poques vegades.

Claude Ruiz-Picasso, fill del pintor malagueny Pablo Picasso i la pintora francesa Françoise Gilot, ha mort als 76 anys a Suïssa, segons ha confirmat el seu advocat, Jean-Jacques Neuer. Nascut l'any 1947 a Boulogne-Billancourt, al llarg de la seva vida va ser fotògraf, empresari i realitzador. Entre 1963 i 1974 va viure a Nova York, on va ser assistent del fotògraf Richard Avedon, i va estudiar cinema a l'Actors Studio. També va treballar com a fotoperiodista per a revistes com Time Life i Vogue. Entre 1989 i 2023 va ser l'administrador de Succession Picasso, l'empresa que gestiona els drets lligats al pintor i a la seva obra. Fa un mes va cedir el càrrec a la seva germana Paloma. Entre altres responsabilitats, Claude Ruiz-Picasso va ser membre del patronat del Museu Picasso de Barcelona.

"El Museu Picasso de Barcelona forma part de l’obra del mateix Picasso. Es va fer per desig seu i va supervisar tot el procés, tot i no haver-hi posat mai els peus per no trepitjar l’Espanya franquista. Fins i tot en tenia una maqueta a casa seva", explica amb entusiasme el director del museu barceloní, Emmanuel Guigon, mentre passeja per les sales del Fernán Gómez Centro Cultural de Madrid. Allà Guigon, juntament amb el museògraf Ricardo Feriche, ha preparat la mostra Picasso en foto. Arxius del Museu Picasso de Barcelona, que divendres va inaugurar el certamen PhotoEspaña 2023 i es podrà veure fins al 28 de juliol.

"Hem intentat preparar la celebració sense amagar res i aprofundint en tot", ha assegurat avui dissabte, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, durant la visita que ha fet al Museu Picasso de Barcelona en el 50è aniversari de la mort del pintor. El museu barceloní és una de les institucions que participa en la Celebració Picasso 1973-2023. Ho farà amb l'exposició Miró-Picasso que s'inaugurarà l'octubre del 2023 i es podrà veure fins al febrer del 2024. "Serà una gran exposició amb una gran repercussió internacional, ja que tindrem préstecs de museus d'arreu del món i de col·leccions privades", ha assegurat el director del museu, Emmanuel Guigon. L'exposició, que es fa amb la col·laboració de la Fundació Joan Miró, vol mostrar la relació entre els dos artistes, que van ser amics i l'obra dels quals s'entrellaça sovint.

Al Museu Puixkin de Moscou, si hi anàssim, podríem contemplar un quadre de Pablo Picasso titulat Femme de l’Île de Majorque (Dona de l’illa de Mallorca), pintat el 1905. Fos qui fos aquella al·lota que va servir de model al pintor de Màlaga, i fos o no mallorquina, aquest és només un dels nombrosos lligams que vinculen l’artista i el seu entorn amb les nostres illes, una relació que recordam quan és a punt de complir-se, el pròxim 8 d’abril, mig segle de la mort de Picasso.

Picasso ha mort, visca Picasso! Després de presentar obres polèmiques com una escultura de Franco dins una nevera, l'escultor Eugenio Merino ha convertit l'estand de la galeria barcelonina ADN a la fira Arco en la capella ardent del pintor malagueny amb l'escultura Aquí va morir Picasso, un ninot hiperrealista que representa el cadàver de l'artista malagueny. "És un treball del 2017 que hem volgut reactivar amb motiu del cinquantè aniversari de la mort de Picasso", diu el galerista Miguel Ángel Sánchez. El preu de l'escultura és de 45.000 euros i la de la fira és la segona de tres exemplars. El tercer el farà Merino després de vendre aquest.

Daniel-Henry Kahnweiler (Mannheim, Alemanya, 1884-París, 1979) va ser més que un galerista llegendari. Va ser, sobretot, “un home de cultura”, com diu Brigitte Leal, conservadora general honorària de Patrimoni de França i la comissària de la gran exposició que el Museu Picasso dedica al llegat del galerista, titulada Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor. Es tracta d’una mostra excepcional perquè inclou 98 obres del Centre Georges Pompidou de grans artistes com André Derain, Juan Gris, Henri Laurens, Fernand Léger, André Masson, Paul Klee i del mateix Picasso. També 65 llibres de bibliòfil i altres publicacions de la biblioteca del museu parisenc. La mostra, que es podrà visitar fins al 19 de març, és també la primera a Barcelona dels actes commemoratius del 50è aniversari de la mort de l’artista malagueny. “És una de les grans exposicions que es poden veure avui a Europa”, comenta el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon.

De l’article de Sebastià Gasch (Barcelona, 1897-1980) a La Publicitat (10-VIII-1932) sobre un número extra de Cahiers d’Art, la revista del crític Christian Zervos (Cefalònia, 1889 - París, 1970). L’any vinent farà 50 anys de la mort de Pablo Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, 1973). L’aniversari es commemorarà a Barcelona amb una exposició conjunta de la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso. 

El 8 d'abril del 2023 farà 50 anys de la mort de Pablo Picasso. Per commemorar-ho, Espanya i França han impulsat conjuntament un ambiciós programa de 42 exposicions i dos congressos acadèmics en diversos països europeus i de Nord-amèrica. Fins ara, s'han programat 16 exposicions a l'estat espanyol, 12 a França, i la resta als Estats Units, Alemanya o Suïssa.

Quan el president de França, Emmanuel Macron, va inaugurar l'exposició La col·lecció Morozov el setembre de l'any passat res feia presagiar que mesos després esclataria la guerra a Ucraïna. Setmanes abans d'exposar-se a l'impressionant edifici de la Fundació Louis Vuitton de París, les 200 obres d'art modern i impressionista que formen part de la mostra –de Picasso, Van Gogh, Matisse, Manet, Renoir, Cézanne, Gauguin, Lautrec, Maillol, entre altres– van viatjar a França des de Rússia sense problemes. Totes les obres, que a finals del segle XIX i principis del XX van adquirir els germans russos Mikhaïl i Ivan Abramóvitx, procedeixen del Museu de l'Hermitage de Sant Petersburg i de dos museus de Moscou, el de Belles Arts Puixkin i la galeria nacional Trétiakov.

El galerista Daniel-Henry Kahnweiler és considerat com un gegant de la cultura del segle XX, sobretot per haver promocionat els fundadors del cubisme, Pablo Picasso, Georges Braque i Juan Gris, i també altres grans artistes com André Derain, Maurice de Vlaminck i Fernand Léger. Per això el Museu Picasso de Barcelona li dedicarà una gran exposició, la primera, que serà l'estrella de la programació d'enguany. "Una quarta part estarà dedicada al cubisme de Picasso i altres artistes", diu el director del museu, Emmanuel Guigon. La comissària de la mostra serà Brigitte Léal, la sotsdirectora del Centre Georges Pompidou, d'on vindran més de 150 obres.

Un parella de francesos passen un dies de vacances a Barcelona, probablement a mitjans dels 50. Al passeig de Sant Joan entren a la rellotgeria que regenta el senyor Coll. Allà també hi treballa el seu fill Albert, que no vol seguir l’ofici familiar i es vol dedicar a la joieria. El seu pare li ha donat permís per fer algunes peces i ell no ha deixat passar l’oportunitat. Una de les primeres que dissenya és un crucifix per penjar del coll molt conceptual. La parella en compra un. Ja tenen el seu souvenir de Barcelona. El que no sabien en aquell moment pare i fill és que l’home que va endur-se la peça era cosí de Jacqueline Roque, una jove francesa que en aquella època era la companya de Picasso i que, anys més tard, es convertiria en la seva segona i última esposa.