En els primers compassos de La cabana sinistra (The lodge), la pel·lícula del 2018 de Severin Fiala i Veronika Franz, una mare de dos fills deprimida i abandonada es dispara un tret a la boca. Quan es va projectar a Sitges, alguns espectadors van començar a aplaudir, com s’acostuma a fer al festival amb les escenes de violència brutal; però davant l’estupefacció de la resta del públic, horroritzat, els aplaudiments van morir de seguida en un silenci incòmode i confús. L’anècdota resumeix la particular manera d’entendre el terror d’aquesta parella de cineastes austríacs, al·lèrgica a les convencions del gènere de terror. “No pensem en les nostres pel·lícules com a films de terror, això són etiquetes de les distribuïdores i els agents de vendes –diu Fiala–. Nosaltres simplement trobem una història o un personatge i la seguim”.

Caramboles poètiques del calendari d’estrenes, El baño del diablo coincideix rimant a la cartellera amb Salve Maria. Tant la pel·lícula de Severin Fiala i Veronika Franz com el film de Mar Coll parlen de dues protagonistes femenines afligides per l’appel du vide, expressió francesa que descriu la crida del buit, els pensaments sinistres intrusius i, en general, la temptació de deixar-se arrossegar per la maldat pura. En els dos casos, tot i que un relat tingui lloc a la Catalunya urbana en temps actuals i l’altre a l'Àustria rural del segle XVIII, el vertigen fosc que fa embogir aquests dos personatges és el mateix: la por de perdre totalment la pròpia voluntat i, per tant, la identitat, després d’un canvi vital significatiu.

Quan encara no havia fet els vint anys, el seu paper d'estudiant de casa bona en un institut elitista a la sèrie Élite va llançar a la fama Ester Expósito (Madrid, 2000) i la va convertir en la dona espanyola amb més seguidors a Instagram –ara ho és Georgina Rodríguez amb 64, 2 milions–. Superada la commoció, Expósito sembla decidida a marcar el rumb de la seva carrera, primer amb el thriller de terror Venus, de Jaume Balagueró, i ara amb El llanto, la inquietant intriga sobrenatural del debutant Pedro Martín-Calero. L'ARA va parlar amb l'actriu sobre la seva curta però intensa carrera durant la recent visita al Festival de Sitges.

En la gran triomfadora d’aquesta edició del Festival de Sitges no hi ha monstres ni criatures sobrenaturals. A El baño del diablo, que tant el jurat de la secció oficial com el de la crítica i el jurat Carnet Jove han proclamat merescudament com a millor pel·lícula d’aquesta edició, el terror prové d’una societat patriarcal i ultrareligiosa que reserva a les dones la maternitat com a únic paper. Una societat que no preveu pitjor pecat que el suïcidi i que, per tant, ofereix a les víctimes de la depressió profunda una alternativa esgarrifosa: assassinar una criatura innocent per ser detingudes, absoltes del pecat per un sacerdot i, finalment, condemnades a mort; un pla infal·lible per evitar la condemna a l’infern dels suïcides.

El 13 de novembre del 1971, Steven Spielberg va estrenar el seu primer llargmetratge al canal ABC, que al veure el bon resultat d’El dimoni sobre rodes va estrenar la pel·lícula als cinemes. 53 anys després, un Spielberg torna a estrenar opera prima, i ha passat al Festival de Sitges, que aquest divendres ha acollit la première mundial de Please don’t feed the children, el tens thriller de terror distòpic de Destry Allyn Spielberg (Los Angeles, 1996), la filla del director de Tauró.

El torturat pianista de Shine, el marquès de Sade de Quills, l’empresari teatral de Shakespeare in love, el professor de dicció de Jordi VI d’Anglaterra a El discurs del rei... L'actor australià Geoffrey Rush (Toowoomba, 1951) va aconseguir la nominació a l’Oscar per aquests papers –i fins i tot l’estatueta, per Shine–, però el Gran Premi d’Honor que el Festival de Sitges li entrega aquest dijous se l’ha guanyat sobretot pel seu paper de capità Hector Barbossa a Pirates del Carib, que va interpretar en les cinc entregues de la saga. “Els actors de Pirates del Carib som com una família –ha explicat Rush a Sitges–. Ens vam conèixer el 2002 i vam seguir fent pel·lícules fins al 2017. Vam viatjar per tot el món, alguns van tenir fills, d’altres van morir... Ens sentíem com en una gran producció de la Warner dels anys 30, amb les grans estrelles de la casa i uns diàlegs magnífics”.

Quan ja havia estat nominat a l’Oscar pel curt musical 7:35 de la mañana, Nacho Vigalondo (Cabezón de la Sal, 1975), va estrenar el seu primer llarg al Festival de Sitges: Los cronocrímenes (2007). Disset anys després hi ha tornat a presentar Daniela forever, singularíssim drama sobre el dol en clau de ciència-ficció que recupera el Vigalondo de les premisses boges i brillants, en aquest cas sobre un home que acaba de perdre la nòvia en un accident mortal i comença a prendre una droga que li provoca “somnis lúcids” en què es retroba amb ella, somnis que transcorren en un món basat en els seus records al qual pot donar-li forma al seu gust. Si fa no fa, com un director en una pel·lícula. “Exactament –diu–. De fet, hi ha un moment en què el protagonista es permet tenir un concert privat d’Hidrogenesse al Temple de Debod i mentre ho rodàvem m’adonava que allà era jo, amb una de les meves bandes favorites de tots els temps tocant per a mi. És gairebé un caprici sinistre”.

La fita més impressionant duta a terme els últims anys per un artista català ja té la seva pel·lícula. El Mago Pop lands in USA, que s'ha estrenat aquest diumenge al Festival de Sitges, documenta el camí recorregut per Antonio Díaz (Badia del Vallès, 1986) des que s'anuncia el seu debut a Broadway i la compra d'un teatre a Branson, a Missouri, fins a l'estrena de l'espectacle Nothing is impossible a l'Ethel Barrymore Theather de Nova York. Una història d'èxit en què Díaz obre la seva intimitat –el seu sentit de l'humor de barri, l'emotivitat a flor de pell, un perfeccionisme boig– i alhora posa en valor la feina del seu equip, que l'acompanya en una aventura nord-americana no exempta d'entrebancs, com la première del xou a Branson, que acaba amb l'artista decebut i emprenyat, tancat al seu camerino.

En l’edició del Festival de Sitges que homenatja el clàssic de Tod Browning Freaks (1932) i que té com a leitmotiv el terror ambientat en els circs i les fires no podia faltar l’última entrega de Terrifier, la saga protagonitzada pel silenciós pallasso assassí Art the Clown, que s’ha convertit en una icona del cinema de terror actual amb una peculiar barreja de comèdia gestual i crueltat extrema. L’artífex de la saga, el director Damien Leone, va crear el personatge en els seus primers curts i va construir al seu voltant la primera entrega de Terrifier (2016), una producció low cost de poc més de 30.000 euros que gràcies al micromecenatge va créixer en la segona part fins a 225.000. Terrifier 3, en canvi, multiplica per deu el pressupost anterior gràcies a l’èxit inesperat de la segona entrega, que va recaptar més de 15 milions arreu del món i va constatar l’interès del públic per les grotesques exhibicions de violència gratuïta de l’Art.

Ja ho havia advertit a principis d’any, quan el Festival de Sundance va anunciar que Steven Soderbergh hi presentaria una pel·lícula de terror titulada Presence, protagonitzada per Lucy Liu, Julia Fox i Chris Sullivan. “No hi ha sang ni violència”, va dir el cineasta nord-americà. Per tant, ja n'estaven avisats els espectadors que aquest dijous han vist el film en la gala d’inauguració de la 57a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Quan El hoyo es va presentar en societat el 2019 (entre altres llocs a Sitges, on s’alçà amb el màxim guardó), la vam llegir com una revisió distòpica del concepte d’ascensor social. Però quan Netflix l’estrenà globalment durant les primeres setmanes de la pandèmia de la covid, l’escenari de la presó-purgatori vertical que donava nom al film de Galder Gaztelu-Urrutia va permetre als espectadors confinats d’arreu del món projectar les seves pors. La seqüela del film arriba cinc anys després, en un context ben diferent i modulant l'al·legoria per fixar-se en l’ocàs de les ideologies.

L'horror còsmic de les històries de Lovecraft fa curt per descriure la sensació que un experimenta davant el programa del Festival de Sitges, una allau de sèries i pel·lícules de terror, ciència-ficció, animació, acció i comèdia que el festival ofereix des del 3 al 13 d'octubre. Fem una selecció del bo i millor d'una edició que té com a novetat més destacada la recuperació com a espai de projecció de l'Escorxador - Centre Cultural, que substitueix un Cinema El Retiro tancat per obres de remodelació.

Al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, Mariona Burrull, membre del jurat d’un dels premis, ha dimitit per la “total absència de films dirigits per dones o persones no binàries en la secció”. Burrull es defineix com a persona no binària i –llegim– està assessorada pel col·lectiu Dones Visuals. En altres apartats del festival sí que hi ha curts dirigits per dones. Al seu, n’hi ha de produïts, escrits o muntats per dones (que, segons el meu criteri interessat, són feines tan artístiques com la direcció). A petició de l’ARA, “el festival ha revisat la seva programació i ha identificat 81 pel·lícules dirigides per dones o persones no binàries (79 dones i 2 persones no binàries) en un programa format per 387 títols que inclou curts, llargs i sèries de totes les seccions”. A la Secció Oficial Fantàstic Competició “hi ha 10 obres dirigides per dones d’un total de 33 títols”.

Mariona Borrull, que havia de ser jurat del premi Brigadoon Paul Naschy de la secció Brigaddon del pròxim Festival de Sitges, va comunicar aquest dilluns la seva renúncia per la "total absència" de films dirigits per dones o persones no binàries en la secció. "Em dol i em preocupa renunciar a aquest jurat, i també sé que els canvis no arribaran a curt termini, però mai em consideraria feminista si amb el meu silenci fos còmplice d'un programa injust", assegura Borrull, que es defineix com a persona no binària i col·labora al magazín cultural Nervi de TV3 i en diversos mitjans com a especialista en cinema.

El 2022, un thriller danès negríssim va dividir el públic del Festival de Sitges com poques pel·lícules ho han fet els últims anys. A Speak no evil, de Christian Tafdrup, una família danesa fa amistat amb una de neerlandesa durant unes vacances a la Toscana i, poc després, accepta l’oferta de passar un cap de setmana amb ells als Països Baixos. La trobada entre les dues famílies (fills inclosos) es planteja en clau de comèdia de costums corrosiva: el matrimoni danès, que no travessa un bon moment, se sent inicialment atret per la franquesa i l'espontaneïtat dels seus nous amics, però la simpatia es transforma en incomoditat i la incomoditat en angoixa a mesura que Tafdrup introdueix –no gaire subtilment– elements inquietants per obrir escletxes de sospita i foscor en el tarannà bonhomiós dels neerlandesos.

L'homenatge al clàssic de Tod Browning Freaks (1932), del qual es projectarà una còpia restaurada, serà un dels eixos de la pròxima edició del Festival de Sitges, que se celebra del 3 al 13 d'octubre i projectarà un cicle al voltant del terror que té com a escenaris els circs o les fires. El focus el completarà el llibre La feria de las sombras: fantasmagorías, fenómenos y circos en el cine de terror, un volum coordinat per Jordi Sánchez Navarro i el director del festival, Ángel Sala.

Ni La societat de la neu ni Creatura ni 20.000 especies de abejas: la pel·lícula catalana més premiada de l’any és una cinta independent de terror fosca i macabra fins a dir prou, rodada en deu dies i amb quatre duros en un pis de Terrassa. Des de l'estrena a finals del 2022 al Festival de Tallinn (Estònia), La mesita del comedor ja ha guanyat 29 premis en els 31 festivals en què ha participat, la majoria especialitzats en terror. A casa nostra, les coses no li han anat tan bé: el Festival de Sitges la va rebutjar, els distribuïdors no la van voler i l’estrena, petita i amb sessions limitades a Barcelona, Terrassa i Lleida, la van haver d’organitzar els responsables de la pel·lícula. "I de moment no tenim plataformes tampoc –explica Caye Casas, el director del film–. Espanya és el país del món on més difícil és veure la pel·lícula. A Mèxic, en canvi, és al cinema més important de la capital, la Cineteca Nacional, i estem en converses amb una productora d’allà per veure si se'n fa un remake mexicà dirigit per mi". Als Gaudí no està nominada en cap categoria i als Goya tampoc.

Quan era petit, el que més li agradava a l'argentí Demián Rugna (Haedo, 1979) era jugar amb els ninots de Playmobil a imaginar-se pel·lícules. Creava l’escenografia, construïa els monstres i fins i tot llançava sang falsa. "Eren pel·lícules de veritat, començaven a una hora i acabaven dues hores després. Tancava un ull per imaginar-me que l’altre era la càmera i els ninots tenien noms d’actors de veritat, Stallone o Schwarzenegger –recorda divertit–. I, d’alguna manera, encara sento que estic jugant a fer pel·lícules i conservo l’entusiasme d’aquell nen". I així, jugant, Rugna ha dirigit una de les cintes de terror de la temporada: Cuando acecha la maldad, que s’estrena aquest divendres, és una història de possessions demoníaques negra com la nit que ha batut rècords de taquilla a l’Argentina i que s’ha convertit en la primera pel·lícula llatinoamericana a triomfar al Festival de Sitges.

El dimoni sempre guanya a Sitges. L'argentina Cuando acecha la maldad, de Demián Rugna, s'ha endut aquest dissabte el premi a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. El reconeixement del jurat fa justícia amb la cinta més terrorífica i nihilista de la competició oficial, un malson negre com la nit més fosca en què es van submergint els protagonistes de la història, dos germans que troben a la seva finca de l'Argentina rural un cadàver mutilat. La troballa els posa sobre la pista del drama que s'està produint a casa d'uns veïns: una possessió demoníaca. Amb la infecció malèfica avançada i el cos de l'embichado terriblement deformat, només queda una opció: matar el posseït, però fins i tot això és delicat i ho ha de fer un expert perquè la mort de l'hoste del dimoni no obri la porta del nostre món a la maldat més absoluta. "Hem vist molt cinema de terror, però no havíem vist mai res com aquesta pel·lícula", va resumir la crítica Alexandra Heller-Nicholas, una de les membres del jurat.

El 1972, el papa Pau VI va publicar a L'Osservatore Romano, el diari oficial del Vaticà, un text sobre el dimoni en què afirmava que “aquest ésser fosc i pertorbador existeix de veritat”. Ni metàfora ni símbol: el dimoni és real i “opera en el món de manera enganyosa i traïdorenca”, alertava el papa. L'anunci papal estava en sintonia amb el cinema de terror d'aquells anys, el de films com La llavor del diable, La profecia o L'exorcista, en què el dimoni és, en certa manera, l'estrella de la funció. Cinquanta anys després de L'exorcista, que s'ha tornat a projectar al Festival de Sitges, el dimoni torna a estar de moda. Només cal veure dues de les millors pel·lícules de la secció oficial del festival: el negríssim film de possessions Cuando acecha la maldad i la més juganera Late night with the devil, paròdia d'un talk show nord-americà.