"Saps què no et perdonaria jo mai de la vida? Que et diguessis Maria Isern Torres". El 13 de juliol del 2023, un dia abans que La Directa destapés el cas de la policia nacional infiltrada als moviments socials de Girona -la quarta infiltració similar que destapava el mitjà-, l'Òscar Campos va parlar per última vegada amb la Maria, amb qui va sortir durant tres anys sense saber que era una agent. "Doncs et dius així. T'hem pillat", li va dir l'Òscar a través d'una videotrucada. "Ja...", respon ella. El moment, enregistrat pels periodistes, és part del material inèdit del documental Infiltrats, dirigit per Gemma Garcia Fàbrega i Sònia Calvó Carrió i estrenat aquest diumenge al 30 minuts. El més sorprenent, però, és que la noia infiltrada no penja el telèfon, sinó que a continuació fa tot un seguit de confessions a l'Òscar, militant independentista i un dels encausats pels talls a les vies del tren del primer aniversari de l'1-O. "Hi ha infiltrats a tot Espanya", li arriba a dir ella.

El Tribunal Suprem ha ratificat una sentència prèvia que anul·lava l'obligació d'esperar 30 minuts entre la contractació d'un servei VTC i la prestació, que s'aplica a diverses comunitats autònomes com les Balears.

Fa deu dies, la rebel·lió del Grup Wagner va obligar els canals de notícies més importants d’arreu del món a modificar la seva programació. El seu líder, Ievgueni Prigojin, es va convertir en el gran protagonista de la BBC, la CNN i totes les cadenes de prestigi internacional amb capacitat per reaccionar amb rapidesa als girs inesperats de l’actualitat. Van mobilitzar els seus corresponsals, analistes i experts que poguessin aportar una perspectiva o informació que expliqués què estava passant i com repercutiria aquella rebel·lió en el lideratge de Putin.

La frase que encapçala aquesta notícia la diu un fabricant de calçat vegà: “Ara està de moda i fins i tot queda bé dir que ets vegà”. Quines dimensions reals té el veganisme? Què porta una persona a ser-ho? ¿És una moda o realment és el futur de l'alimentació? Totes aquestes preguntes les ha intentat respondre el 30 minuts que s'emetrà aquest diumenge a les 22.05 h a TV3 i que han titulat Cada vegada més vegans. El documental és un reportatge de la periodista Tana Collados i el realitzador Víctor Díaz, que han intentat representar tant els partidaris com els detractors del veganisme.

Joan Salvat (Sant Feliu de Llobregat, 1956) va entrar a Televisió de Catalunya quan tenia 27 anys. Aquesta tardor ha enviat, a tots els seus companys, una carta per explicar-los que es jubila després de tota una vida professional dedicada als reportatges i als documentals. Durant 24 anys va dirigir el 30 minuts, el programa més longeu de la cadena. En aquells inicis de TV3, van aprendre a fer televisió mentre la feien. Per al primer guió d’un reportatge van escriure tot el text com si fos per a un diari. El realitzador els va estripar la feina i els va ensenyar a parlar en imatges. I fins avui. En els últims 8 anys Salvat ha estat al capdavant del Sense ficció. En la carta de comiat a TV3, firmava com a experiodista. Impossible. D’això no se’n deixa de ser mai encara que ara digui que vol veure-les passar mentre poda el seu jardí feréstec de la Floresta.

El 30 minuts de diumenge va fer un exercici divulgatiu molt interessant sobre les criptomonedes. I el que semblava que hauria de ser una lliçó feixuga sobre un sistema econòmic alternatiu es va convertir en el descobriment d’un món en plena efervescència desconegut per l’audiència que viu al marge d’aquestes operacions de risc vinculades als diners.

El Tribunal de Comptes és un d’aquests òrgans públics que apareixen sovint en les notícies vinculades a l’actualitat política, especialment a Catalunya en els últims anys. L’espectador està familiaritzat amb el nom de l’ens però en desconeix la funció específica o les mateixes notícies han acabat per distorsionar l’autèntica finalitat de l’organisme. Tenim la percepció que és una institució polititzada o una eina útil per al govern de torn, però al ciutadà sovint se li escapen els detalls interns que avalen aquesta tesi. La gran virtut del 30 minuts sobre el Tribunal de Comptes és que feia accessible a l’espectador el més espès, enrevessat i opac d’aquest òrgan constitucional. Feia que dinàmiques complexes fossin fàcils d’entendre. Tribunal de Comptes no és que ens tragués la bena dels ulls, però sí que ens ordenava un soroll de fons. Era la partitura que definia la melodia i acabava amb un rebombori en què l’espectador sovint se sent confós o superat.

El 30 minuts emetia diumenge De Zelenski a Zelenski, un reportatge fet per la televisió pública francesa on s’analitza el vessant mediàtic com a humorista i actor de l’actual president d’Ucraïna i com va influir aquesta faceta a l’hora d’assolir el càrrec i desenvolupar la seva política. I el resultat és magnífic. El defineixen a l’inici de la seva trajectòria com “el Benny Hill ucraïnès” i “el bufó preferit dels ucraïnesos”. El repàs a la seva carrera televisiva, amb una selecció d’esquetxos i escenes de programes molt acurada, fa una anàlisi sabent-se distanciar de la dimensió que ha agafat ara el personatge. No es deixa arrossegar per la commoció emocional que provoca la guerra a Ucraïna, la situació delicada dels seus habitants i la gestió heroica que està venent el seu president. En les últimes setmanes hem vist com Parlaments d’arreu del món s’aixecaven per aplaudir Zelenski. Als informatius hem vist els seus vídeos donant missatges èpics als seus conciutadans i al món sencer. Però faltava explicar com Zelenski aprofita el poder mediàtic que s’ha guanyat com a actor per treure’n rèdit polític. L’èxit d’audiència de la sèrie Servidor del poble va servir d’inspiració per al projecte d’esdevenir president. Zelenski va utilitzar un programa de la revetlla de Cap d'Any per anunciar la seva candidatura a les eleccions. El seu partit polític va rebre el mateix nom de la sèrie. I va fer coincidir la tercera temporada de la sèrie amb la campanya electoral, de tal manera que realitat i ficció es van acabar confonent pels electors. Els seus mítings eren en realitat espectacles humorístics i musicals. I els vídeos electorals tenien el to de Servidor del poble. El gran debat final amb el seu rival va ser un circ. A De Zelenski a Zelenski, el muntatge en paral·lel de la seva presa de poder a la realitat i a la ficció quatre anys abans és excel·lent a nivell televisiu, perquè demostra la simbiosi entre el personatge i el president. Veient el reportatge queda clar que aquests videoselfies que el president va fent mentre gestiona la guerra són herència del seu segell televisiu. Com un youtuber, ha aprofitat aquest art de la selfie i la sensació de proximitat que genera aquesta tecnologia per fer el que ell mateix anomena “una política més humanista”. Però potser el terme que el defineix en molts casos és populista. De Zelenski a Zelenski mostra les ombres del personatge: la vulgaritat humorística, la picaresca mediàtica, la seva evolució lingüística del rus a l’ucraïnès, els seus vincles amb l’oligarca Kolomoiski, la trajectòria com a president inicialment fallida i les tensions amb la premsa més crítica. 

“Haig de confessar una cosa. Avui he atropellat un ciclista que circulava davant meu. Jo estava distreta canviant l’emissora de ràdio. Em sembla que l’he mort. No m’he parat per comprovar-ho. No em passarà res. Si em localitzen no em processarà ningú i ni tan sols pagaré res perquè ho farà la meva asseguradora. Aquesta en realitat no soc jo. Això és el que va passar. Un camió va atropellar el meu marit. El conductor que ho va fer va fugir”.

Diumenge el 30 minuts oferia Ucraïna resisteix, un reportatge de la periodista de l’ABC Austràlia, Sarah Ferguson. TV3 ja ha emès altres reportatges d’aquesta reportera, com el d'Assalt al Capitoli, on feia una anàlisi de com els radicals partidaris de Trump van assaltar el Congrés dels Estats Units. També Separats per Trump, reunits per Biden, que evidenciava la crueltat de la política migratòria de l’expresident a través del cas d’una mare d’Hondures que intentava retrobar-se amb els seus fills.

El 30 minuts d’aquest diumenge recuperava una de les grans polèmiques de l’any a Catalunya: l’ampliació de l’aeroport. L’aeroport, en l’aire presentava múltiples veus expertes vinculades als arguments a favor i en contra. Pel que fa a realització es plasmava aquest debat entre avions o medi ambient mostrant uns plans on, d’entremig dels arbres, es veia aterrar aquestes màquines enormes, o com a Heathrow s’enlairaven al costat de les cases creant un contrast entre les proporcions dels petits habitatges i la grandiloqüència dels avions sobre seu. També era un encert preguntar als partidaris de la defensa del medi ambient com s’havien desplaçat fins a la cimera de Glasgow: havien sucumbit a la rapidesa i comoditat de l’avió.