Com qualsevol altre col·lectiu, les criatures són, per sort, diverses. L’adquisició d’un hàbit, d’una tècnica, d’una traça arribarà quan hagi d’arribar. Una cosa tan important per anar pel món com aprendre a llegir i escriure (la lectoescriptura, en argot docent) no consisteix en cap cursa amb guanyadors i perdedors, sinó en un procés complex que cada infant viu d’una manera diferent. En aquest cas, a més, la diversitat dels alumnes se suma a la diversitat de les mateixes escoles: les noves metodologies s’adeqüen més, en general, al ritme de cadascun. Tan odioses com absurdes, però també inevitables, les comparacions –o competicions– d’habilitat lectora i escriptora amb companys, amics o cosins poden preocupar pares i fills. Un cop més, toca refiar-se de veus expertes.

Alfabetitzar-se és primordial en les societats actuals. Una persona que no sàpiga llegir i escriure, o que ho faci amb dificultat, té molts problemes per adaptar-se a l’entorn laboral i social. Però no tothom té la mateixa facilitat per aprendre’n, situació que s’agreuja amb determinades condicions, com la dislèxia. L’investigador Florian Destoky i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca belgues, escocesos i alemanys, han analitzat com el soroll ambiental, i més concretament l’existència de converses creuades, juntament amb la possibilitat de veure la cara de qui està parlant, influeix en l’adquisició de la lectoescriptura. Segons han publicat a la revista PLOS Biology, les converses creuades, combinades amb la dificultat per veure els llavis de qui parla, dificulten l’adquisició del llenguatge escrit.