Punt de no retorn, la sèrie de la plataforma 3Cat, ha guanyat un Emmy Internacional aquesta matinada. Amb aquesta producció, Raül Gallego, el director, ha sabut anticipar-se a l’actualitat endinsant-se en la jihad islàmica palestina, ha captat la deriva bel·licista dels Estats Units i ha retratat el drama migratori a Europa. Quan el món s’oblidava d’Ucraïna, ha recordat les conseqüències més tràgiques d’aquesta guerra des de primera línia. Amb sensibilitat, ens ha descobert la dignitat dels indígenes del Canadà lliurant la batalla pel clima.

Dijous a la nit, a La revuelta, es va produir una situació insòlita. David Broncano anunciava, a mig programa, que no podien continuar amb l’emissió perquè El hormiguero havia amenaçat el convidat que estaven a punt d’entrevistar. El pilot Jorge Martín, flamant campió del món de MotoGP, encara era al camerino, però no sortiria a l’escenari perquè havia cedit a les pressions exercides per part del programa de Pablo Motos. El hormiguero exigeix que cap dels seus convidats hagi passat abans per La revuelta i, al descobrir que el pilot hi estava a punt d’aparèixer, van activar els mecanismes de coacció per impedir-ho.

La nit de Reis va ser una mica estranya a La 1. En comptes de pensar en una programació familiar adient per a una nit especial, la televisió pública va oferir un homenatge a Maria Teresa Campos, que va morir fa quatre mesos. No és que no se’l mereixés. Sens dubte és a TVE que la presentadora es va fer un nom. Hi va treballar durant quinze anys, al capdavant de diferents programes. Però des del 1996 que Campos se’n va desvincular i va passar a desenvolupar la seva trajectòria en les cadenes privades, sobretot a Telecinco. La gran majoria dels espectadors associen Maria Teresa Campos a Mediaset, amb qui, tot i que no sempre les relacions van ser fluides, va arribar a tenir un plató al seu nom i un gran retrat als passadissos del qual ella se sentia especialment orgullosa. Va ser Telecinco, de fet, on també va exhibir la seva decadència mediàtica. I és obvi que Mediaset, un cop morta, no ha volgut retre homenatge a la presentadora que els va donar hores de glòria.

Atresmedia ha tornat a promocionar les campanades de Cristina Pedroche utilitzant escenes que connecten la seva nuesa amb la violència masclista. L’any passat, deu dies abans de menjar els dotze grans de raïm, el grup de comunicació anunciava el retorn de la presentadora a la Puerta del Sol amb un anunci on fingien recuperar-la de les masmorres de l’edifici. Feien com si s’hi hagués passat un any segrestada. Un directiu ordenava que ja la podien treure del forat i uns treballadors recorrien tots els estudis de televisió, anaven baixant plantes fins al soterrani i posaven la clau al pany d’un búnquer. I allà dins, a les fosques, mostraven la Pedroche despullada i mig embogida per la solitud, rient alterada, i tatxant palets en una pissarra com si comptés els dies que porta aïllada del món. La posada en escena no només era desafortunada sinó que es contradeia amb la falsa idea d’empoderament que venen a Atresmedia per justificar la cosificació de la presentadora. Si el que pretenien vendre era la hipotètica llibertat de Pedroche per sexualitzar-se tant com a ella li donés la gana, ¿quin sentit tenia convertir-la en una dona maltractada i pertorbada tancada amb pany i forrellat sota terra esperant l’hora de tornar-la a exhibir?

Aquest dissabte, al Telenotícies, vèiem Lídia Heredia a Filadèlfia comprovant els estralls del fentanil en la societat nord-americana. El fort increment de morts per sobredosi en els últims anys s’atribueix a aquesta droga i Heredia visitava Kensington, un barri del nord de la ciutat, que reflecteix la gravetat d’aquesta situació només caminant pels seus carrers. La corresponsal de TV3 explicava també com la xilazina, un tranquil·litzant veterinari que es combina amb el fentanil, ha perjudicat encara més els addictes. Heredia es movia per Kensington acompanyada d’una associació que facilita ajuda i tractaments contra la sobredosi. Heredia va mantenir sempre l’anonimat de tots els entrevistats. Impressionava, per exemple, com un nou consumidor, el Rich, parlava amb certa lleugeresa sobre la facilitat de trobar fentanil. La periodista observava de prop com els voluntaris ajudaven a desinfectar les nafres a la pell dels malalts provocades per la xilazina. “Miris on miris, els embenatges ja formen part del paisatge”, informava Heredia. Només calia un pla general d’una cantonada per mostrar als espectadors diverses persones amb apòsits als braços que delataven el problema massiu d’aquesta pandèmia del fentanil i la xilazina. En un últim pla de la crònica, Heredia explicava com la necessitat de consumir superava la por de morir. Aleshores, ensenyava com, en contrast amb aquelles imatges devastadores, un tren de passatgers circulava ràpid per sobre d'un pont del barri de Kensington: “Cada deu minuts la vida passa de llarg per sobre dels seus caps”, concloïa la corresponsal.

Grand Prix ha tornat a TVE divuit anys després de la seva estrena. El concurs forma part dels grans clàssics televisius que van marcar una generació d’espectadors i que ara es recuperen amb la voluntat de captar audiència a través d’estimular la nostàlgia. L’emissió de dilluns a la nit era un viatge al passat. Cap indici d’evolució, ni cronològica ni tecnològica. Vam presenciar tele analògica: decorats de plàstic, disfresses de goma-escuma, mecanismes rudimentaris i un caduc Ramon García. El presentador, que va ser defenestrat de la televisió fins i tot de les nits de Cap d'Any, ara ha renascut de les cendres amb el format que el va catapultar.

Divendres, el dia de la darrera emissió de Sálvame a Telecinco, el programa arrencava amb un epígraf molt simptomàtic: “Catorce años en los que solo hemos querido evadiros de la realidad”. Una missió que el programa ha venut amb orgull amb la voluntat innocent d’entretenir. En realitat, han contribuït a l'alienació de l’audiència. Un vídeo en pròpia porta resumia la seva capacitat d’imbecil·litzar els espectadors. Condensaven en imatges els grans esdeveniments polítics, socials i econòmics dels últims catorze anys: la crisi econòmica, terratrèmols, atemptats, xifres catastròfiques d’aturats a Espanya, la llei mordassa, la corrupció dels Borbons, la violació múltiple de la Manada a Pamplona, manifestacions de pensionistes, el Procés, l’exhumació de Franco, la pandèmia del covid, l’allau de migrants morint al Mediterrani, l’erupció del volcà de La Palma, la guerra d’Ucraïna... Totes aquestes imatges les intercalaven amb el que feien a Sálvame mentre tot això passava. Belén Esteban posant-se agulles d’estendre a la cara, el baile chuminero de la Lidia Lozano, Matamoros dormint al sofà del plató, una entrevistada barallant-se amb els tertulians, la Pantoja entrant a la presó, crits, esperpent, disfresses... Evitaven incloure tota l’amargor, crits, amenaces, xantatge, assetjament, retrets, toxicitat i baralles que han sigut l’ingredient principal del programa: el conflicte permanent per atrapar l’audiència. Una vegada més, Sálvame es venia com un entreteniment sense subtext. Però precisament aquesta falsa absència de missatge és el que l’ha fet nociu i execrable. Teleporqueria que contribueix a la denigració de l’audiència.

L’anunci que Ana Rosa Quintana serà l’encarregada de substituir Sálvame a les tardes de Telecinco ha esverat un sector de l’esquerra influent que ha considerat que la dreta s’apropiava d’un espai mediàtic que, fins ara, es creien que els pertanyia. Aquella proclama demagògica de Jorge Javier Vázquez del “de rojos y maricones ” se la van empassar perquè, en realitat, no deuen veure Sálvame.

Durant més de vint anys, d’ell va ser el polze que, assenyalant amunt o avall, determinava quins programes vivien i quins abaixaven la persiana. Ara ha sigut ell qui ha rebut el senyal fatídic d’un Cèsar superior. I Paolo Vasile ho intentarà vendre a una molt italiana manera, invocant el concepte de família i dient que a ell mai no el farien fora. Però la crua realitat és que si no hi ha hagut un polze descendent com a mínim s’ha trobat un índex mostrant-li la porta de sortida.

TV3 ha estrenat aquesta setmana Tres dies d’agost, una minisèrie documental dirigida per Montse Tió que recull els fets que envolten els atemptats a Barcelona i Cambrils del 2017. La fórmula dels tres capítols en dies successius ha sigut un encert. Televisivament és un recurs que dona rellevància als fets i periodísticament permet dosificar la informació i fer-la més digerible per a l’audiència. El guió ha combinat bé l’explicació dels esdeveniments i la investigació amb l’anàlisi dels especialistes. En alguns casos algunes subtrames complementàries potser es distanciaven massa dels fets. Per exemple, entrar en els detalls dels programes de radicalització a les presons feia perdre una mica la tensió narrativa que envoltava els atemptats del 2017. Però tot i així es demostrava la voluntat d’anar més enllà d’uns dies concrets per abordar el terrorisme jihadista d’una manera més global.

La barrabassada de Gabriel Rufián titllant de “tarat” Puigdemont s’ha viralitzat, fent honor al premi al parlamentari 2.0 que havia rebut la nit anterior. Però la potència mediàtica del comentari desafortunat ha eclipsat la situació en què va ser expressat. I no perquè suavitzi la frase. Tot al contrari: perquè encara la fa més increïble i definidora del personatge.

El magazín matinal Good morning Britain de la ITV entrevistava aquest dimecres al plató a l’antiga amant del primer ministre Boris Johnson, Petronella Wyatt. Els presentadors, Susanna Reid i Richard Madeley, feia estona que anunciaven la llaminera entrevista amb un titular: “Wyatt diu que Johnson no dimitirà”. El magazín ha augmentat la seva audiència des que fa un mes Reid va entrevistar Boris Johnson i se’l va cruspir viu. Saben, per tant, que furgar en les misèries del primer ministre funciona amb els seus espectadors.

Diumenge el 30 minuts oferia Ucraïna resisteix, un reportatge de la periodista de l’ABC Austràlia, Sarah Ferguson. TV3 ja ha emès altres reportatges d’aquesta reportera, com el d'Assalt al Capitoli, on feia una anàlisi de com els radicals partidaris de Trump van assaltar el Congrés dels Estats Units. També Separats per Trump, reunits per Biden, que evidenciava la crueltat de la política migratòria de l’expresident a través del cas d’una mare d’Hondures que intentava retrobar-se amb els seus fills.

No sé fins a quin punt té relació que algunes de les sèries que de seguida venen al cap al pensar en els anys 80 -en plena Guerra Freda- siguin títols de pur escapisme com El coche fantástico o El equipo A. El que sí que és innegable és la infiltració de la veritat, en graus diversos, en bona part de les sèries de prestigi, ja sigui digerint la història més o menys recent (The good fight, Narcos, The Crown ), o bé amb l’auge de l’autoficció (Fleabag, Louie, Master of none ). En canvi, hi ha pocs títols que hagin afrontat la tasca d’explicar una guerra i el seu confús període de gestació.