Els pedagogs Gregorio Luri (Azagra, 1955) i Miquel Francesc Oliver (Palma, 1958) no parlen de l’educació en abstracte. Aprendre, llegir, escriure i connectar amb el coneixement són per ells camins per ser ciutadans amb criteri, i això va més enllà de les novetats tecnològiques i de les necessitats del mercat laboral. Perquè del que es tracta aquí és de les persones i de la seva felicitat.

La frescor en el discurs de Genie Espinosa (Badalona, 1984) encaixa molt bé amb el gust pel “caos” de Pere Joan (Palma, 1956). Els dibuixants i il·lustradors reflexionen sobre una professió que combina humor, creativitat i poesia.

Després de més de quatre dècades exercint de mestra al Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona, Maria Isabel Soler ha notat que els darrers anys les criatures arriben a l’escola amb menys habilitats de llenguatge que anteriorment. Si abans, explica, de trenta nens uns cinc o sis no parlaven bé, ara la proporció és al revés: només cinc o sis parlen bé, pronuncien correctament tots els sons, tenen un vocabulari ric i construeixen frases completes. Soler ha detectat que els infants tenen un ventall de mots molt bàsic, sense diversitat de paraules, i amb dificultats per expressar el que volen.

Segur que us ha passat alguna vegada: en una discussió aferrissada, en una tertúlia animada, en una conversa amb certa tensió, un dels interlocutors us dona un argument que no sabeu rebatre del tot i us sentiu els perdedors de l’exercici dialèctic. Al cap d’una estona, quan marxeu i recupereu la calma, o quan ha passat el fervor del moment, us ve al cap l’argument irrefutable que us hauria catapultat com els vencedors absoluts d’aquella disputa. “Hauria pogut dir que...” Però ja és massa tard. Experimentes ràbia i impotència sabent que tenies la raó, però que la idea ha arribat a misses dites. Aquest fenomen es coneix amb una expressió francesa: l’esprit de l’escalier. L’esperit de l’escala. Va ser Denis Diderot qui la va fer servir a La paradoxa del comediant. L’esperit connecta el concepte de l’enginy. L’escala fa referència, d’una manera simbòlica, als graons que has de baixar quan abandones una tribuna en la qual exerceixes d’orador. L’argument brillant, la raó infal·lible, la idea enginyosa que t’hauria coronat com un mestre de la dialèctica i un autèntic expert en l’àmbit de la discussió, arriba quan ja has baixat uns quants graons d’aquella escala i no pots tornar enrere i demostrar qui ets veritablement.

Jorge Fernández Díaz i el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, van mantenir una conversa en què conspiraven per treure draps bruts a CDC i ERC que s'ha acabat publicant als mitjans de comunicació ('Público' n'ha revelat la gravació). És un delicte o un escàndol polític? Es pot considerar legal que dos alts càrrecs de l'administració pública parlin sobre com desprestigiar i acusar de prevaricació dirigents de dos partits per perseguir un determinat objectiu polític?

El diari 'Público' ha donat a conèixer aquest dijous gravacions consentides de converses entre Francisco José Nicolás, el jove vinculat al PP que va saltar a la fama fa uns mesos per les seves bones relacions amb poderosos polítics espanyols, i el financer Javier de la Rosa, implicat en diversos escàndols. A les converses, De la Rosa es presenta com el mecenes de CiU –parla d'entregues de fins a 4.500 milions de pessetes– fins a l'any 1994 i sosté que l'expresident Jordi Pujol era qui, amb un pagament mensual, mantenia Jorge Fernández Díaz fins que va ser nomenat secretari d'Estat per Mariano Rajoy.