En la política catalana i en l'espanyola tenen lloc diverses pugnes alhora, algunes de soterrades i d'altres a la llum del dia. Cada setmana destaca alguna batalla entre Sumar i Podem –darrerament amb la polèmica de la compra d'armament i material de seguretat a Israel– pel seu grau de contundència. Podem fins i tot ha declinat la darrera mà estesa de Sumar dient que "està políticament mort". Dos partits dividits després de la unió frustrada de Sumar i trencada poc després dels comicis del 23-J. Mentrestant, al PP hi ha una pugna soterrada amb abraçades en públic entre la direcció estatal d'Alberto Núñez Feijóo i el líder català, Alejandro Fernández –amb un llibre inclòs ple de retrets, però guardant les formes en les declaracions–, més enllà de la complexa relació del dirigent gallec amb la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. ¿Les pugnes són més cruentes i públiques a l'esquerra mentre que la dreta ho tapa tot més?

Internet té la capacitat de diluir fronteres, de crear un espai mental compartit que sembla anul·lar la corporalitat. Aquesta capacitat de transcendir la matèria té alguns avantatges clars: Twitter ha fet quasi tangible, i d’alguna manera ha enfortit, la comunitat dels Països Catalans. Però la cultura de la confrontació que regna a la xarxa també posa a prova la nostra cohesió com a grup (en perill d’extinció).

La Policia Nacional ha detingut una dona per apunyalar-ne una altra, presumptament, durant una discussió a Palma aquest divendres. Segons ha informat Europa Press, els fets s'han produït cap a les 17 h al carrer de Jacint Verdaguer.

Segur que us ha passat alguna vegada: en una discussió aferrissada, en una tertúlia animada, en una conversa amb certa tensió, un dels interlocutors us dona un argument que no sabeu rebatre del tot i us sentiu els perdedors de l’exercici dialèctic. Al cap d’una estona, quan marxeu i recupereu la calma, o quan ha passat el fervor del moment, us ve al cap l’argument irrefutable que us hauria catapultat com els vencedors absoluts d’aquella disputa. “Hauria pogut dir que...” Però ja és massa tard. Experimentes ràbia i impotència sabent que tenies la raó, però que la idea ha arribat a misses dites. Aquest fenomen es coneix amb una expressió francesa: l’esprit de l’escalier. L’esperit de l’escala. Va ser Denis Diderot qui la va fer servir a La paradoxa del comediant. L’esperit connecta el concepte de l’enginy. L’escala fa referència, d’una manera simbòlica, als graons que has de baixar quan abandones una tribuna en la qual exerceixes d’orador. L’argument brillant, la raó infal·lible, la idea enginyosa que t’hauria coronat com un mestre de la dialèctica i un autèntic expert en l’àmbit de la discussió, arriba quan ja has baixat uns quants graons d’aquella escala i no pots tornar enrere i demostrar qui ets veritablement.

Diego Armando Maradona continua sent un volcà dins el camp de futbol. En el Partit per la Pau jugat a Roma i promogut pel papa Francesc, l'argentí se les va tenir amb el seu compatriota Sebastián 'la Bruja' Verón. Maradona va caure als peus del que va ser migcampista de l'Estudiantes, que no el va ajudar a aixecar-se. Tots dos van seguir jugant, però el xiulet final de l'àrbitre, tot just acabada la jugada, va desencadenar en la polèmica. El Pelusa va reaccionar amb vehemència, es va apropar al seu compatriota amb el dit índex aixecat i tot seguit van caminar frec a frec cap al túnel de vestidors.