“Assassins de raons, de vides, / que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies / i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”. Aquests versos formen part de Campanades a morts, de Lluís Llach, cançó que recordava l’assassinat de cinc persones el març del 1976 a Vitòria arran d’una vaga obrera. En un país en transició de la dictadura a la democràcia, els responsables mai van respondre pels seus crims i només amb el canvi de segle es va retre homenatge oficial a les víctimes i, posteriorment, davant la impossibilitat de recórrer a la justícia espanyola, va intentar-se, també infructuosament, la via internacional a través de l’anomenada querella argentina.

Quan el 1998 la policia va detenir el dictador xilè Augusto Pinochet a Londres, l'advocat expert en dret internacional i escriptor Philippe Sands (Londres, 1960) va rebre una trucada. Els advocats de Pinochet li van oferir participar en el cas i argumentar a favor de la seva immunitat com a cap d'estat. "La meva dona [neta d'un exiliat republicà] em va amenaçar de divorciar-se si ho feia, així que no ho vaig acceptar", explica somrient. Igualment, va seguir tot el judici. Gairebé dues dècades després, el 2015, va topar amb el nom de Walther Rauff. Sortia en una carta en la qual un dirigent de les SS, Otto Wächter, li recomanava una ruta per poder fugir de la justícia. "En aquell moment no vaig reconèixer el nom, però després vaig recordar que l'havia llegit en els llibres de Bruce Chatwin (A la Patagònia) i Roberto Bolaño (Nocturno de Chile). Amb el temps vaig esbrinar que havia acabat com a gerent d'una empresa de conserves de cranc a la Patagònia", recorda Sands.

Li diuen caçadictadors, tot i que ell insisteix que és una etiqueta dels periodistes. Sigui com sigui, fa anys que es dedica a escoltar els crims més terribles i intentar empresonar-ne els responsables. Ha perseguit dictadors com Augusto Pinochet, a Xile, i Hissène Habré, al Txad, i ha estat director adjunt de Human Rights Watch. 

Quan tenia quatre anys, el pare de Loreto Urraca va marxar de casa i ja no va tornar. No en conserva cap record. "Va desaparèixer d'escena i no el vaig tornar a veure fins que vaig fer 18 anys. Em va trucar i em va dir que em volia veure. Jo no en tenia gens de ganes, però vaig dir que sí per educació. No va ser gaire agradable. Aquell dia el vaig conèixer a ell i als meus avis", explica Loreto Urraca. El seu avi era Pedro Urraca, el policia franquista que va detenir el president català Lluís Companys. Urraca va vigilar Companys des de la seva arribada a París. Amb la complicitat dels col·laboracionistes francesos, el va detenir, i després el va portar a l'Espanya franquista, on va ser afusellat. Aleshores Loreto no en sabia res, de tot això: "Creia que era un funcionari gris del ministeri d'Exteriors. L'únic que sabia era que havia treballat tota la vida a l'ambaixada de Bèlgica". Pedro Urraca va morir el 1989 i va desaparèixer totalment de la vida de Loreto fins al 2008, quan va descobrir qui era realment el seu avi en un reportatge del diari El País. L'article es basava en tota la investigació de l'historiador Jordi Guixé.

La idea central que flueix, com sang espessa i vermella, pels vasos capil·lars de la irregular, encara que fascinant, El conde, és prodigiosa: Augusto Pinochet és, en realitat, un vampir que, durant segles, s'ha dedicat a acabar, primer a mossegades i després a cop d'assassinats d'estat, amb tot indici de revolució. A l'últim film del xilè Pablo Larraín, que ha dedicat part de la seva filmografia –de Tony Manero a l'extraordinària No– a disseccionar la ferida traumàtica del pinochetisme sobre el seu país, Pinochet no ha mort, sinó que viu en una illa remota, envoltat dels vestigis polsegosos del seu passat.

1. Memòria. Aquell 11 de setembre de 1973, al cap tard, devíem ser unes mil persones a una protesta improvisada davant de l’ambaixada de Xile a París. La majoria dels reunits eren dirigents i militants de l’extrema esquerra, encara que tot d’una va aparèixer Yves Montand i poc després Michel Foucault. La sensació d’impotència pesava sobre les espatlles. Sabíem que no hi havia res a fer i que les notícies serien cada cop pitjors. Els colpistes necessiten exacerbar la maldat perquè creuen que la por és imperativa per imposar la servitud. I estan instal·lats en la pèrdua de la noció de límits: tot els està permès. Per als joves esquerrans de la meva generació, aquell dia va ser el final de la innocència. Volíem creure que es podia arribar per la via democràtica a un socialisme democràtic. I que Salvador Allende era l’elegit per demostrar que això era possible sense violència i sense dictadures.

La infàmia vestida de militars va assassinar la democràcia xilena l'11 de setembre de 1973. 50 anys després del cop d'estat del general Augusto Pinochet, que són també 50 anys de la mort del president Salvador Allende i del cantautor Víctor Jara, seleccionem pel·lícules, cançons i còmics que han abordat un dels moments més tràgics de la història del segle XX a l'Amèrica del Sud.

L’únic record que el Luis ha pogut rescatar d’aquella nit, després d’anys de dolor i d'una bona dosi de teràpia, és la imatge de la cel·la on el van tancar amb un home ensangonat estirat a terra, un altre que l'observa pel finestral, i la seva mare que li parla mentre ell l’escolta. Luis Emilio Recabarren Mena, conegut com el Puntito perquè anava sempre enganxat als seus pares, tenia dos anys i mig quan va viure aquest moment. Va ser detingut per agents de la intel·ligència xilena (Dina) el 29 d’abril del 1976, en plena dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990), juntament amb la seva mare, Nalvia, que tenia 20 anys i estava embarassada de tres mesos; el seu pare, Luis Emilio, de 24 anys, i el seu tiet Manuel, de 22. Tots militaven al Partit Comunista i tornaven junts a casa quan els van segrestar.  

Xile encara la recta final del seu segon procés constituent amb la tensió política disparada, una marcada polarització i un creixent desinterès de la ciutadania cap a la proposta de nova Constitució que s’està redactant des del març. El Consell Constitucional encarregat de treballar el text, a partir d’un esborrany escrit per un comitè de 24 experts designats pel Parlament, està controlat pels sectors conservadors, i la ultradreta del Partit Republicà té el nombre més alt d’escons, 22 de 50. “La dreta radical ha tingut un rol dominant perquè la distribució del poder és asimètrica i ha generat un clima de poc acord amb les forces governamentals”, explica a l’ARA el director de l’Escola d’Administració Pública de la Universitat Diego Portales, Rodrigo Espinoza.

Trenta-sis anys després del segrest i la desaparició de Fernando Ortíz, el 2012 la seva família finalment va rebre les seves restes: cinc fragments d'os en una capsa. Ortíz, un professor universitari de 50 anys, va ser segrestat durant la dictadura del general Augusto Pinochet el 1976. Després d'una batuda, el van ajuntar amb altres dirigents comunistes de Xile i el van enviar a un centre de tortura tan secret que durant tres dècades ningú va saber que existia.

Xile espera, des de divendres, aclarir la causa de la mort de l’escriptor i premi Nobel de literatura Pablo Neruda, i resoldre així si es va tractar o no d'un enverinament, tal com sospita la família, però per segona vegada els resultats de la investigació han sigut posposats. Aquest dilluns s’havia de fer una roda de premsa per donar a conèixer les conclusions pericials d'un grup d’experts internacionals, però a última hora s’ha ajornat fins al 15 de febrer. “Cap dels pèrits que integren el panell d’experts s’ha presentat a l’audiència d’avui i, en paral·lel, la seva coordinadora ha presentat una sol·licitud per prorrogar els resultats provisionals amb un argument desconegut fins ara: que no hi ha consens entre els integrants i que demanen més temps”, ha declarat la jutge a càrrec del cas, Paola Plaza.

Aquest 11 de setembre, dia en què es commemoren 49 anys del cop d’estat d’Augusto Pinochet (1973-1990), hauria pogut ser el primer sense l'ombra de la Constitució del dictador. Però el resultat del plebiscit del 4 de setembre, en què una àmplia majoria va rebutjar la proposta de nova carta magna, ha perpetuat –almenys per un any més– el llegat de la dictadura.

A partir d'una certa edat, gairebé es poden perdonar tots els pecats. Sobretot els dels altres. Però perdonar –una hipèrbole en aquest context– no vol dir oblidar. Ni defugir el judici, ni menys encara entomar les paraules d'un entrevistat de forma acrítica encara que es digui Henry Kissinger. Fa un mes que el doctor Kissinger va fer 99 anys. ¿Se li pot perdonar tot, doncs?

Xile comença el compte enrere per enterrar definitivament l’estat neoliberal. La Convenció Constitucional ha enllestit l’esborrany de la nova carta magna, que serà sotmesa a plebiscit el 4 de setembre. Després de 10 mesos de feina, l’assemblea ha presentat un document de 499 articles a les últimes comissions de treball: la d’harmonització, que s’encarregarà de donar coherència i estructura al text; la de preàmbul, que n’escriurà la introducció, i la de normes transitòries, que establirà com es farà el traspàs d’una constitució a una altra.

“No tornaràs a veure el teu fill. És en algun lloc d’Europa”. Amb aquestes paraules la mare de Clas Lindholm va saber que l’havien enganyada i que li havien robat el fill acabat de néixer. Lindholm, que va arribar a Suècia el 1975 amb poques setmanes de vida, va descobrir quan tenia 43 anys que la seva mare no l’havia abandonat, sinó que darrere de la seva adopció hi havia una història més fosca. Ell és una de les més de 2.000 víctimes d’una perversa campanya diplomàtica de la dictadura d’Augusto Pinochet per millorar la seva imatge internacional que, quatre dècades més tard, també fa enrojolar Suècia.

Augusto Pinochet va abandonar la presidència de Xile el 1990, després de setze anys i mig de dictadura militar, però l’ombra del seu règim ha continuat planant durant tres dècades sobre el país. Això pot començar a canviar avui si, tal com s’espera, els xilens voten a favor d’engegar un procés per redactar una nova Constitució que substitueixi l’actual, que data del 1980. “Estem davant un procés que, d’alguna manera, pretén posar fi a l’últim vestigi de la dictadura, que és la Constitució que Pinochet va imposar al país en un plebiscit fraudulent”, explica a l’ARA l’advocat Javier Couso, professor de dret constitucional de la Universitat Diego Portales de Xile, catedràtic de la Universitat d’Utrecht i investigador adjunt al Centro de Estudios de Conflicto y Cohesión Social (COES) de Xile.

Que la ultradreta d'arreu del món tingui els seus canals obscurs i marginals per fer circular marxandatge amb missatges d'odi i apologia de la violència segurament és una cosa esperable, però potser no ho és tant que gegants de la venda per internet com Amazon i eBay, que reben milions de visites cada mes, contribueixin a fer-ho.

No van arribar a veure’s mai en persona, però públicament es van manifestar simpatia i admiració mútua diverses vegades. La relació formal entre els dictadors Augusto Pinochet i Francisco Franco comença el 12 de setembre del 1973, l’endemà del cop d’estat a Xile, del qual avui es commemora el 46è aniversari. Aquell dia, el comandant en cap de l’exèrcit xilè va escriure una carta a Francisco Franco per informar-lo que cessava de les seves funcions el fins aleshores ambaixador del país sud-americà. Després, però, les missives van continuar.

“Em van obligar a prendre drogues, vaig patir violació i abús sexual amb gossos, la introducció de rates vives per la vagina i a tot el cos. Em van obligar a tenir relacions sexuals amb el meu pare i el meu germà, que també estaven detinguts”. És un dels molts testimonis que recull l’informe de la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura (Comissió Valech) de Xile, que xifra en 3.400 les dones que van patir algun tipus de violència sexual durant la dictadura de Pinochet (1973-1990). D’aquestes, sempre segons la Comissió, 316 van ser violades. La xifra real, però, podria ser molt més alta perquè el registre de casos es va fer de forma voluntària. Fins ara, només s’han presentat 7 querelles per violència sexual com a forma de tortura. Patricia del Carmen Herrera va ser la primera a fer-ho, i ha hagut d’esperar fins a 9 anys per tenir una sentència: el tribunal ha dictamitat ara que el policia que va abusar d’ella sigui condemnat a només cinc anys de presó.