Ni els col·laboradors de Sálvame podien aspirar a més ni la televisió pública a menys. L’espectacle inaugural de La família de la tele, amb una gimcana i una desfilada pels estudis de TVE, va ser tan demencial que feia venir ganes d’arrencar-se els ulls. L’esperpent va tenir dues etapes. En una primera part, durant la sobretaula, es posava a prova els protagonistes principals. Part de l’elenc expulsat de Telecinco –Belén Esteban, María Patiño, Lídia Lozano, Kiko Matamoros o Víctor Lozano– va protagonitzar una paròdia inicial del Màgic d’Oz. Disfressats dels personatges de la novel·la, van començar un camí aberrant. Si la Dorothy i els seus amics havien de trobar la Ciutat Maragda seguint les rajoles grogues, aquí el duet Esteban-Patiño i companyia havien d’arribar al pirulí de Torrespaña. Un preliminar tronat, amb el segell més genuí del difunt Sálvame, que desembocaria en una cursa d’obstacles en directe. Un cop arribats a l’objectiu, l’equip del programa, esverat i fora de control, començava una competició de vint-i-cinc quilòmetres per arribar als estudis de Prado del Rey. El caos televisiu va ser absolut: els col·laboradors van assaltar cotxes de particulars i treballadors de la cadena perquè els portessin al seu destí. Fallava el so, no se’ls sentia, els crits saturaven el canal i els càmeres no donaven l'abast. La imatge embogia. L’únic fil conductor era l’extravagància delirant. Un xou grotesc que havien de narrar Paloma del Río, la veterana periodista d’esports de TVE, i l’actriu Cayetana Guillén Cuervo. Acabada la competició, i amb els protagonistes a Prado del Rey, hi va haver una treva de l’horror. La 1 va donar pas a les dues sèries de la tarda, Valle salvaje i La promesa, perquè La família de la tele farà de contenidor de les dues telenovel·les. Un cop acabada la ficció, tornàvem a una realitat desenfrenada. Arrencava la segona part: una desfilada de col·laboradors desorbitada i excessiva. Una rua de furgonetes, camions, autocars i carruatges que portaven les sorpreses. L’excusa narrativa era la pròpia història de la cadena. Van fer desfilar alguns dels col·laboradors i convidats amb vestits històrics dels presentadors. Tenia un caràcter simbòlic. Reapropiar-se de la identitat televisiva era una manera de justificar aquella bogeria aberrant en aquell context. Un homenatge com a tapadora d’una conquesta impensable. Des dels programes de varietés de José Luis Moreno que la televisió pública no havia caigut tan baix. Processons de flamenques per celebrar la presència de la filla d’Isabel Pantoja, Lídia Lozano ho guarnia amb una versió del seu baile chuminero i, per arrodonir-ho, una coreografia a ritme de zumba com si fos un carnaval brasiler. Una xaronada de baix nivell amb uns gegants i capgrossos de farciment. Enmig de l’espectacle frenètic, s’anaven introduint píndoles que anunciaven els futurs continguts i seccions. La família de la tele ha començat amb una sacsejada que afecta clarament els fonaments del servei públic. Donem per inaugurada l’era del tot per l’audiència. La reanimació d’un monstre amb els diners dels contribuents.

Durant els catorze anys que Sálvame es va emetre a Telecinco va tenir la capacitat de transformar-se de programa de cor convencional a una mena de reality en viu on els col·laboradors van esdevenir els protagonistes. Ja no calia informar dels afers dels famosos perquè el que interessava als espectadors eren les històries i rivalitats dels comentaristes del programa. El plató va esdevenir una mena de teatre on els participants podien plorar, ballar o menjar-se un iogurt davant la càmera. Abaixada la persiana de Sálvame, els col·laboradors, ara ja convertits en personalitats televisives de ple dret, s'han enfrontat a l'abisme del futur.

Ja fa unes quantes setmanes que roda el programa que ha substituït Sálvame aquest estiu. Así es la vida és un magazín, molt xaró, que s’ajusta a tots els estereotips i tòpics no només de Mediaset sinó de tots els ingredients estiuencs de la tele més passada de moda. Una proposta que està ensorrant les audiències de sobretaula de la cadena. Presentat per Sandra Barneda i César Muñoz, en la primera emissió van arrencar amb una mena de musical en què els col·laboradors anaven sortint de caixes de fusta com si fossin objectes. Un exercici tronat de creativitat i alegria per compensar el funeral de Sálvame. El plantejament, però, ja deixava entreveure la humanitat del format. Les persones es converteixen en una mena d’adquisició al servei d’una funció mediàtica. El programa manté l’esperit de l’àgora televisiva. A costat i costat dels presentadors s’hi distribueixen els tertulians. El centre del decorat esdevé una mena de plaça elevada, a tall d’escenari, on hi passen coses. Una temàtica visual que es pot sintetitzar sota el fatídic adjectiu refrescant. És un retorn a la tele dels noranta.

Divendres, el dia de la darrera emissió de Sálvame a Telecinco, el programa arrencava amb un epígraf molt simptomàtic: “Catorce años en los que solo hemos querido evadiros de la realidad”. Una missió que el programa ha venut amb orgull amb la voluntat innocent d’entretenir. En realitat, han contribuït a l'alienació de l’audiència. Un vídeo en pròpia porta resumia la seva capacitat d’imbecil·litzar els espectadors. Condensaven en imatges els grans esdeveniments polítics, socials i econòmics dels últims catorze anys: la crisi econòmica, terratrèmols, atemptats, xifres catastròfiques d’aturats a Espanya, la llei mordassa, la corrupció dels Borbons, la violació múltiple de la Manada a Pamplona, manifestacions de pensionistes, el Procés, l’exhumació de Franco, la pandèmia del covid, l’allau de migrants morint al Mediterrani, l’erupció del volcà de La Palma, la guerra d’Ucraïna... Totes aquestes imatges les intercalaven amb el que feien a Sálvame mentre tot això passava. Belén Esteban posant-se agulles d’estendre a la cara, el baile chuminero de la Lidia Lozano, Matamoros dormint al sofà del plató, una entrevistada barallant-se amb els tertulians, la Pantoja entrant a la presó, crits, esperpent, disfresses... Evitaven incloure tota l’amargor, crits, amenaces, xantatge, assetjament, retrets, toxicitat i baralles que han sigut l’ingredient principal del programa: el conflicte permanent per atrapar l’audiència. Una vegada més, Sálvame es venia com un entreteniment sense subtext. Però precisament aquesta falsa absència de missatge és el que l’ha fet nociu i execrable. Teleporqueria que contribueix a la denigració de l’audiència.

Telecinco tanca una etapa històrica: el seu programa insígnia, Sálvame, que s'emet des de fa 14 anys, i tota la seva troupe de col·laboradors s'acomiaden per sempre dels espectadors. Són nous temps per a la cadena de Mediaset, que a partir del setembre configurarà la seva programació entorn d'Ana Rosa Quintana. Les excentricitats de Lydia Lozano i companyia ja no tenen espai en el canal.

Fa uns dies Sálvame recollia signatures per ser declarat Bé d’Interès Cultural i en pocs minuts la seva web es va col·lapsar de visites. Forma part de l'humor cínic i de l'esperit provocador del programa. Però només cal estar una mica atent a Sálvame per ser testimoni de la baixesa moral que fabriquen.

“Este es un programa de rojos y maricones. Quien no nos quiera ver que no nos vea!”. Aquesta frase de Jorge Javier Vázquez, de l’abril de 2020, ja és història de la televisió i un dels poquíssims pronunciaments polítics explícitament esquerranosos sentits a Telecinco. I amb els anys es farà encara més evident la raresa que va ser poder proclamar aquest lema mirant a càmera des d’una televisió espanyola.

Dilluns a la tarda Belén Esteban es va trencar la tíbia i el peroné en directe durant l’emissió del Sálvame. Emulant una de les proves del programa Supervivientes, la van fer penjar-se d’un trapezi. Li van relliscar les mans i en l’impacte contra el terra se li va torçar la cama amb un diagnòstic fatal. La imatge posterior a l’accident era impactant. Belén Esteban gemegava mal estirada mentre els companys del programa intentaven subjectar-la i consolar-la. L’escena recordava poderosament una de les grans obres del Renaixement: El davallament de la creu. L’obra del segle XV, de Rogier de Van der Weyden, recrea el moment en què Jesús crucificat és baixat de la creu, sostingut per Josep d’Arimatea i Nicodem. A Maria, la mare de Jesús, també l’han de subjectar perquè s’ha desmaiat. Són deu personatges en un espai reduït distribuïts en diferents plans. Les figures dels extrems miren al centre inclinades, ploroses, apiadant-se de la mort de Jesús. 

La crisi d’audiència de Telecinco respecte a les xifres d’Antena 3 està fent que Mediaset recicli la deixalla morbosa del passat. Bona part dels programes de Cuatro i Telecinco estan furgant en el cas que envolta la presentadora de la cadena Raquel Sánchez Silva i el drama de la defunció del seu marit, l'italià Mario Biondo, l’any 2013. Jorge Javier Vázquez, María Patiño, Risto Mejide, Carlota Corredera i la resta de col·laboradors habituals estan sucant pa en una història sòrdida que va passar fa vuit anys, quan es va trobar el cos sense vida de Biondo, operador de càmera de Telecinco. L’autòpsia i la policia van dictaminar que s’havia tractat d’un suïcidi, però des d’Itàlia la família del marit va alimentar les teories d’un assassinat que no s’ha pogut demostrar mai. A Itàlia el mateix grup mediàtic ja va furgar en el drama en el seu moment, amb detalls que tenien a veure amb drogues, prostitució i pràctiques sexuals de risc.

La degeneració de l’espectacle volcànic en pornografia emocional era previsible. El foc i la destrucció tenen un component hipnòtic a la televisió, però les misèries de la gent sense casa són, per les televisions privades, la droga dura que es pot proporcionar a l’audiència. És com si la desgràcia dels altres reconfortés aquells que no viuen prop de cap volcà actiu i, per tant, poden gaudir de la tragèdia sense la por de convertir-se en víctimes. Però en l’esperpent informatiu sempre hi ha qui se supera, i Telecinco està oferint un circ delirant que barreja extravagància i drama. Dilluns va enviar a La Palma a la reportera del cor Lydia Lozano perquè va néixer en aquella illa. Segons Jorge Javier hi ha anat “para informar en directo para Sálvame del volcán de Cumbre Vieja” però no és això el que fa la col·laboradora. Només arribar a l’aeroport ja transcendia a través de les xarxes socials un vídeo d’ella sol·licitant “gente que lo esté pasando mal para entrevistarla”, perseguint el dolor per vendre’l en pantalla. És la hiena anant a escurar les restes. Dimarts també apareixia cridant i corrent per una carretera, saludant esverada els cossos de seguretat que treballaven en les tasques d’evacuació. Sálvame ha fet fins i tot una careta a càmera lenta on veïnes de La Palma s’abracen plorant a la reportera amb música flamenqueta de fons que diu “más allá del desastre, te arrojaste a la boca del volcán” com si fos un videoclip de l’horror i el mal gust.

A principis d’aquesta setmana, en un dels esperpents de Sálvame, convidaven Kiko Matamoros a ensenyar les cicatrius de les seves últimes operacions de cirurgia estètica a la cara, els pectorals i l’abdomen. Convertit en un personatge terrorífic, més que un humà ha acabat semblant un tall rodó a punt de posar al forn. Dimecres el van portar al plató encara amb els punts de sutura a la cara i sense poder-se moure amb normalitat perquè els recosits estaven massa tendres. La cadena utilitza el seu aspecte espantós com a reclam, igual que feien els circs amb les dones barbudes fa cent anys. A Sálvame el van fer coincidir amb Rocío Carrasco, que tornava a Telecinco trenta-cinc dies després del final de la seva docusèrie per convertir-se en nova col·laboradora del programa. Una vegada més, Jorge Javier va enganyar l’audiència prometent que a dos quarts de sis de la tarda anunciarien la nova missió de Rocío Carrasco a la cadena.

La periodista Mila Ximénez, col·laboradora del programa de Telecinco Sálvame i de la revista Lecturas, ha mort avui a l'edat de 69 anys a causa del càncer de pulmó que li van detectar el juny de 2020. Segons ha confirmat la revista Lecturas, la col·laboradora de Sálvame ha mort a casa seva acompanyada de la seva família. Fa uns dies, Ximénez rebia l'alta del seu últim ingrés hospitalari a la Clínica de la Luz de Madrid, on havia fet el tractament pel càncer.

No he pogut reprimir la meva sorpresa davant la polseguera –audiències milionàries, xarxes socials incandescents, polítics fent grans escarafalls– que ha aixecat un programa en què la filla de Rocío Jurado, cantant ja traspassada, acusava el seu exmarit de maltractaments psicològics i físics. Les declaracions arribaven fa uns dies, més de vint anys després del divorci (van estar casats del 1996 al 2000).

Telecinco ha sentenciat que desaparegui Sálvame Tomate. Segons publica Bluper, desapareixerà de la graella del canal de Mediaset tan bon punt comenci El precio justo, el concurs amb què el grup vol fer front a Pasapalabra, el programa que emetia fins que se'l va quedar Atresmedia i que actualment és a Antena3. Amb motiu del trentè aniversari de l'inici de les emissions de la cadena, Sálvame banana es va convertir en Sálvame Tomate, la versió de Sálvame que més tard s'emet, just abans de sopar. Era un homenatge a Aquí hay tomate, un recordat format de Telecinco. De fet, aquesta versió del Tomate va sorgir per cobrir el forat que deixava Pasapalabra, que s'emetia després de les dues primeres versions de Sálvame de la tarda, Sálvame Naranja y Sálvame Limón.

Des de fa una mica més d’una setmana, el Sálvame Tomate, l'últim tram del magazín més famós de les tardes de Telecinco, ha encetat una estratègia per competir amb el Pasapalabra d’Antena 3. El concurs l’està relegant a un segon lloc en els rànkings d’audiència. El Sálvame ha decidit extremar els seus continguts per lluitar amb més força. La nova secció es diu ¡Quiero dinero! i consisteix en humiliar un dels col·laboradors a canvi de diners. Comproven quant costa perdre la dignitat. La primera víctima va ser Chelo García Cortés, la veterana periodista del cor. Durant sis dies la dona va resistir tota mena de proves: netejar vàters bruts, quedar-se en calces al mig del plató, respondre obligatòriament a preguntes sobre la seva intimitat sexual, cremar la fotografia d’una amiga, exhibir els missatges de text intercanviats amb la seva parella o revelar informació privada sobre ella, fer-li menjar un peix que li provoca nàusees, enguixar-li els braços, foradar-li el nas per penjar-hi una arracada, posar-li el cap dins d'una urna plena d’escarabats, convertir-la en una diana contra la qual llançar ganivets, fer-li triar un company perquè es quedi una setmana sense sou ni feina, submergir-la en una banyera plena de vísceres d’animals o obligar-la a mostrar els saldos dels seus comptes corrents, entre altres disbarats. Cada prova tenia un preu, i ha acumulat uns vint mil euros fins que ha arribat al que ella considera el seu límit.

Quan, a principis d’octubre, la justícia va obligar Telecinco a deixar d’emetre Pasapalabra després de tretze anys, Antena 3 hi va veure una oportunitat d’or per clavar una estocada a la seva màxima rival en una franja clau: l’avantsala de l’informatiu nocturn. Dos mesos després de la precipitada desaparició del programa, el canal d’Atresmedia anunciava que n’havia recuperat els drets (ja els havia tingut del 2000 al 2006) i, després de fitxar Roberto Leal, una de les cares més carismàtiques del moment en el camp de l’entreteniment, va començar a rodar a l’abril, en ple confinament. Per acabar de deixar clar que havia posat grans esperances en el retorn del format, Antena 3 el va estrenar en prime time. Les emissions regulars van començar el 18 de maig, ara fa dos mesos.

El Pasapalabra ha tornat a Antena 3 després de dotze anys, arrabassant a Mediaset un dels seus formats de més èxit. Roberto Leal n’és el nou presentador. El concurs ha tornat exactament igual tot i que encara li cal lubricant als engranatges perquè funcioni amb la velocitat, l’agilitat i la fluïdesa que havia adquirit després de tants anys a Telecinco. Presentar el Pasapalabra és una mena de gimnàstica mental i oral que demana entrenament i persistència per aconseguir el ritme vertiginós que fascina l’espectador. Pasapalabra és una de les gallines dels ous d’or de la televisió i l’audiència de dilluns, en la seva primera emissió en l’horari habitual, ho va demostrar. Telecinco ho sap i va contraprogramar l’estrena portant al límit el Sálvame Tomate, la franja del vespre simultània al Pasapalabra. El programa anunciava amb veu misteriosa i imatges morboses que “hoy vamos a hacer historia”. Una veu en off anunciava que obririen un calaix on guardaven informació d’alt nivell: “Las informaciones más fuertes y polémicas de la televisión. Los temas delicados de la vida de nuestros famosos, sus grabaciones más comprometidas, su pasado más oscuro, los secretos que jamás querrían que vieran la luz, serán destapados sin ningún remedio por una persona que nadie espera. Cientos de horas de grabaciones en actitudes de las que no se sienten orgullosos, audios donde reconocen cosas que los dejan en evidencia, en los que muestran su cara más oculta, pilladas muy heavies que han guardado bajo llave para proteger su imagen. Relaciones clandestinas que han querido tapar, verdades incómodas que podrían dinamitar sus vidas tal cual las conocen”. Finalment va aparèixer Kiko Hernández disfressat de mort, amb dalla inclosa, i va treure un sobre d’un bagul per revelar una informació suculenta vinculada a l’escàndol mediàtic que Lidia Lozano va organitzar al voltant de la filla desapareguda d’Albano i Romina Power. Va explicar que els directius de Telecinco van sotmetre la col·laboradora a sis hores de polígraf, de manera secreta, per descobrir què hi havia de cert en les seves informacions. En un circ habitual del Sálvame, Lidia Lozano va acabar plorant explicant com va ser d’humiliant aquella situació. Més enllà del teatre que hi pugui haver al darrere, el missatge que es transmet a l’audiència és del feixisme més pur: espionatge secret, vexació pública revelant aspectes íntims i directius sotmetent treballadors a interrogatoris obligats i pressions. Pot ser comèdia, però s’està dient a l’audiència que aquests procediments són lícits en favor del dret a la informació. Aquest és el programa que Jorge Javier defensava fa setmanes dient que era “de rojos y maricones” i que fins i tot alguns polítics van lloar pels valors d’esquerres del programa. Una paradoxa. Aquest dilluns Jorge Javier feia gala dels mètodes dictatorials que fa anys es van utilitzar, precisament, contra rojos i maricons. Ara ell els aplica en prime time per aconseguir audiència.

Per si no n’hi havia prou amb cinc hores de Sálvame cada tarda, ara el programa tindrà també un repicó en horari de prime time, en forma de concurs de cuina. El grup Mediaset i la productora del programa, La Fábrica de la Tele, preparen La última cena, un nou espai presentat també per Jorge Javier Vázquez, encara sense data d’estrena anunciada, en què dos col·laboradors de Sálvame hauran de preparar un menú per a sis companys seus.

En un clima d’apocalipsi pel coronavirus, sembla simptomàtic a nivell televisiu el retorn d’un dels formats històrics de la televisió espanyola, l'Aquí hay tomate, conegut popularment com “el tomate”. Ara reapareix a Telecinco amb el nom de Sálvame Tomate, com a culminació final de les cinc hores de xafarderies i crits que condueix Jorge Javier Vázquez a les tardes de la cadena. El format s’ha mantingut gairebé intacte. S’han retrobat els presentadors emblemàtics i Jorge Javier ha recuperat la seva companya Carmen Alcayde, de qui es va separar –televisivament parlant– fa dotze anys. El programa manté el seu decorat amb tomàquets i les llaunes de sofregit, una realització marejant amb la càmera de plató en constant moviment i zooms incessants, un llenguatge impertinent, els mateixos reporters capaços de convertir el no-res en notícia amb uns relats hiperactius, i, el més important i emblemàtic del programa: uns esquers molt eficaços per mantenir l'espectador enganxat davant la pantalla esperant que li expliquin de la manera més magnificada la tonteria més absurda. El primer dia el programa va recuperar els temes estel·lars dels vells temps: fer-li la guitza a Isabel Pantoja i empaitar Alfonso Díez, vidu de la duquessa d’Alba, un dels personatges estrella del format. També van homenatjar les prehistòriques nits tòrrides de Terelu Campos a les discoteques amb la versió més onanista del Satisfyer. Ho van batejar El pim pam 2.0 de Terelu. El Sálvame Tomate va aprofitar que la Pantoja feia el seu concert per carregar-se l’espectacle amb el to burxeta habitual: “La Pantoja más borde que nunca, la brutal caída de una fan y el monumental cabreo de la tonadillera” era el rètol que no parava d’aparèixer en pantalla anunciant el que semblava que seria un cataclisme musical. Fidels a l’estil tomate, van potenciar-ho: imatges retocades amb filtres sinistres i músiques terrorífiques, declaracions tretes de context, els pitjors moments, edicions manipulades i veu en off crispada per acabar convertint el més avorrit en un huracà. Els famosos “Uyuyuyuyuy” i la veu impostada per garantir l’emoció televisiva i les cròniques més esperpèntiques. Supervivientes és ara un alimentador de notícies important, en què es permeten utilitzar el llenguatge més políticament incorrecte de finals dels noranta, practicant el body-shaming amb les concursants, ridiculitzant el seu aspecte físic i fent-les competir per Miss Escombro 2020.