Un curset de cinc tardes sobre actitud pedagògica en l'àmbit de la infermeria a la Universitat de Lleida. Una càpsula formativa breu de conceptes bàsics d'electromobilitat, a la Universitat Politècnica de Catalunya. Una altra proposta –aquesta en línia– per especialitzar-se en poda i sistemes de conducció a la Universitat Rovira i Virgili. Aquestes són només tres de les opcions que figuren dins el catàleg d'oferta formativa de microcredencials que elabora el Departament de Recerca i Universitats. És un concepte nou, però que està brotant amb força a totes les universitats del país. Les microcredencials són certificacions que validen els resultats de l'aprenentatge obtinguts en experiències formatives de curta durada, com ara un curs o una capacitació breu.

Nova estirada d'orelles del Consell d'Europa a Espanya per la manca de protecció de les llengües minoritzades. L'organisme europeu amb seu a Estrasburg ha instat aquest dimarts l'Estat a prendre de manera "prioritària" les mesures necessàries per garantir que el català es pugui fer servir de forma "apropiada" en "tots els nivells" educatius del sistema d'ensenyament de Catalunya, els centres de salut i serveis socials, i al sector judicial.

La pluja d’aquest diumenge ha acabat de rematar la inapel·lable realitat: s’han acabat les vacances i aquest dilluns comencen les classes. Amb tot, segur que molta canalla avorrida ho estava esperant. I què els haig de dir dels pares, delerosos perquè torni “la normalitat”.

L’economia creix amb força per damunt de la mitjana europea, els turistes ocupen carrers i places i la majoria de catalans aniran a la platja una hora o altra aquest cap de setmana llarg. La societat fa el seu camí mentre la política corre el risc d’allunyar-se no només dels seus somnis sinó de la seva vida quotidiana alimentant els tentacles de l’antipolítica. 

Se’n sap poc, se’n parla molt. La fonamentació del saber es desdibuixa quan es troba davant de proclames inflamades, que ho deixen anar tot pel broc gros, sense matisos. Alguns afirmen que els que parlen d’escola innovadora rebutgen la memòria. Fals. El que menystenim és el que Kant ja anomenava memòria mecànica, és a dir, una memòria que no ensenya a pensar perquè consisteix en una repetició literal. D’altres estan convençuts que les escoles que volen fer coses noves tenen com a principi el rebuig als llibres de text. Fals. El rebuig és cap a tota la literatura que transmet el saber ja empaquetat i no promou la reflexió. Hi ha qui manifesta que els continguts ara no són importants, que només es té en compte que tothom s’ho passi bé. Fals. El que se sap és que les actituds cap a l’aprenentatge milloren quan en l’entorn predomina un clima càlid. Per acabar, molts gosen convertir el treball per projectes en l’ase de tots els cops. També van errats.

Un dels canvis que hi ha hagut en els últims anys als instituts, dins la tendència de reformar l’educació i basar-la en situacions d’aprenentatge, és l'eliminació dels llibres de text. Sota diversos pretextos, com, per exemple, que el seu ús no és prou respectuós amb el medi ambient, que suposen un esforç econòmic massa gran per a les famílies, o que són objectes obsolets en general, a poc a poc els llibres s’han anat retirant de moltes aules d’instituts i escoles, i s’han substituït per altres recursos suposadament més innovadors.  

Sis de cada deu mestres i professors denuncien haver estat insultats i en alguns casos agredits per alumnes, segons una enquesta sindical. 

Una desena de centres d’ensenyament de primària i secundària de les comarques gironines no poden oferir l’assignatura de religió catòlica perquè no tenen professors per impartir la matèria. Ho ha denunciat la delegada d’ensenyament del bisbat de Girona, Carme Panella, que ha mostrat preocupació per la "ignorància en cultura religiosa" que hi ha entre els alumnes i a la societat. Panella ha destacat que la tasca dels professors de religió "no és fer proselitisme, sinó transmetre un coneixement de la cultura religiosa en diàleg amb la cultura general i contribuir a la formació integral de l’alumne", i ha recordat que rebre l’ensenyament de religió és un dret de les famílies, tot i que alguns centres no el poden garantir per falta de professors. Entre educació primària i secundària, a la diòcesi de Girona hi ha 167 professors o mestres de religió catòlica, la majoria als centres concertats i a les primeres etapes de l’educació. El bisbat calcula que en caldrien una vintena més.

Fa uns dies Marta Sanahuja publicava en aquest diari un article titulat Professorat i autoritat: un canvi social?, on assenyalava les dificultats en l’entorn d’aprenentatge –problemes de conducta, gamificació de l’aula, etc.– com a possibles explicacions del desastre de PISA. Aquesta reflexió sobre els problemes dels cicles formatius de primària i secundària caldria ampliar-la a l’entorn universitari, on –però no per les mateixes raons– les disfuncions comencen a ser també paleses.

Amb el darrer informe PISA sembla que ens hem adonat, finalment, que tenim un sistema educatiu que no funciona. Els resultats són demolidors per a molts països europeus, però són especialment negatius a Catalunya. Que el nivell tan baix en matemàtiques i comprensió lectora sigui força generalitzat ens pot fer caure en la falsa idea que això té a veure amb el covid, la falta de recursos materials o un excés d’immigració a les aules. Tot sigui per no afrontar un problema que, per a qui es mou en el món educatiu en el nivell que sigui, és tema de conversa redundat com a mínim des de fa vint anys. Comprovem, dia rere dia, que el sistema d’ensenyament ja no ensenya. Si ho dius, et converteixes en blanc de crítica d’aquells que s’han autoproclamat experts, que ens diuen que no som capaços d’adaptar-nos a les noves tècniques metodològiques, que descansen en alambinades teories psicopedagògiques. La realitat és tossuda. Des de fa anys una part relativament gran dels estudiants que arriben a les universitats s’han equivocat de lloc, no tenen ni el bagatge, ni les bases de coneixement ni la capacitat d’esforç i de treball per ser-hi. Paral·lelament, la societat ens reclama que proporcionem un ensenyament més funcional, aplicat i professionalitzador. Els coneixements, els continguts i el saber es veu que ja no són rellevants a hores d’ara i el que cal és que facilitem competències tot creant “entorns d’aprenentatge” amb molta tecnologia digital. Se’ns penalitza si gosem “suspendre”.

Una bona notícia per començar aquest 2024 és que el Govern ja hagi escollit la majoria dels experts que han de presentar mesures per capgirar la situació de l’ensenyament després dels mals resultats obtinguts per Catalunya a l’informe PISA.

En diverses converses amb estudiants he copsat un problema, que va apuntar en aquest mateix diari Jordi Llovet. Per fer activitats, en grup o individuals, busquen informació a internet. Quin és l’objectiu? Respondre correctament la consigna del professorat, definida en una rúbrica amb les competències, els procediments i els resultats d’aprenentatge esperables. Molt bé. Fins aquí tot està perfectament organitzat. Aquest és el model que anomenaré del tutorial: si agafem el manual d’instruccions d’una rentadora o el prospecte d’un medicament, hi trobarem explicat amb precisió què cal fer per tal que funcioni la màquina o el fàrmac. Es tracta d’un enfocament de tipus pràctic orientat a l’aplicació d’una sèrie de principis per tal de ser eficaç.

Més terribles que els resultats de l’informe PISA són les reaccions que ha generat dins de Catalunya. Reaccions d’autodefensa pueril, atacs de perdigonada, reflexions pel broc gros, tòpics i tabús. Un reflex del mal humor instal·lat en el país i de l’horitzontalitat del debat públic, aquest fenomen tan català, que de vegades és la nostra fortalesa i d’altres és un maldecap. A casa nostra, com a l’escola, hi ha una crisi d’autoritat. O de lideratge. La mateixa orfandat que senten els catalans en relació al poder –polític, econòmic o corporatiu– és la que experimenten els mestres, els pares i mares, fins i tot els alumnes, potser sense saber-ho. L’escola és el reflex d’un model social i polític en crisi.

Des d'aquesta setmana el català es pot parlar amb normalitat al Congrés, i el camí per a l'oficialitat plena a la Unió Europea ja està encetat. Però a Catalunya els estudis sociolingüístics assenyalen que el seu ús social està en retrocés i l'envestida dels tribunals no ha parat, sobretot contra la immersió lingüística a les escoles. Un degoteig de sentències imposant el 25% de castellà a les aules, amb l'estocada del Tribunal Suprem el 2021 i la providència del TSJC del 2022 obligant la Generalitat a aplicar aquest 25% a tot el sistema educatiu, va generar el context propici perquè els grans consensos retornessin al Parlament ara fa poc més d'un any. Per això, el juny de l'any passat, amb un 80% de suport, es va aprovar la llei sobre el català a l'escola, amb un pacte entre el PSC, ERC, Junts i els comuns perquè el català seguís sent la llengua vehicular del sistema educatiu, amb el castellà com a "curricular", deixant enrere els percentatges i posant el focus en la realitat sociolingüística i l'autonomia dels centres. Tot, per intentar treure la justícia de les escoles i defensar la immersió. La llei està en mans del Tribunal Constitucional –ara amb majoria progressista– i les sentències per incrementar les hores de castellà en aules concretes han continuat arribant –i s'han continuat complint–, però el perill d'un efecte dominó ha desaparegut. Almenys a curt termini.

Anna Simó, consellera d’Educació, afirmava aquesta setmana que les escoles catalanes han viscut uns anys de molts canvis. Una pandèmia, el tancament de les aules, la reducció de les ràtios professor-alumnes, la gratuïtat de l’educació infantil o l’avançament del curs escolar. Alguns, com l’educació online, van ser la resposta a una situació sobrevinguda, per tornar a la normalitat després. Però d’altres, com la jornada contínua o les tardes de lleure, tenen el risc de quedar-se més enllà del que les circumstàncies exigien. 

És potser una de les notícies més importants del que portem d'any. Marca una tendència que, al meu entendre, no ha fet més que començar. Suècia ha expulsat les pantalles de les aules després d'haver dut a terme una inversió extraordinària per transformar-les en la base de la transmissió del coneixement, en el mecanisme tecnològic central i gairebé únic de l'educació. Amb uns mitjans o uns altres, aquesta transformació ja s'havia produït a tot arreu, però resulta que Suècia va ser una de les pioneres. Tot això té un origen que aquests dies, suposo que a causa de la voràgine de l'actualitat política, s'ha deixat de banda. L'any 2008 el Consell d'Europa va emetre una de les seves "recomanacions". Aquesta era, concretament, la número 1836. Entre altres coses, deia: "Les institucions educatives haurien d'estar equipades amb la infraestructura tècnica i el programari necessaris i haurien de cooperar entre elles per tal de crear sinergies. Els professors han de conèixer i saber utilitzar els nous mitjans electrònics per ensenyar i comunicar-se amb els seus alumnes [...]. Els estudiants han de tenir accés als dispositius tècnics i materials del curs. Això requereix una formació primerenca dels estudiants en l'ús de noves eines de comunicació". Des d'una perspectiva una mica ingènua, el document feia una distinció tàcita entre els obsolets mètodes pedagògics "tradicionals" i els del futur, que òbviament es basaven en l'omnipresència i centralitat de la pantalla. Estem parlant del 2008, fa tot just 15 anys, quan encara lligàvem els hàmsters amb llonganisses de tan rics com érem gràcies a les nostres astutes inversions immobiliàries en entresols de 50 metres quadrats. Al cap de dues tardes, però, aquella il·lusió se'n va anar en orris... Tot se'n va anar en orris, de fet.

El nivell de comprensió lectora dels alumnes espanyols se situa per davall dels de la resta de la UE, i especialment per davall dels de l’OCDE, segons constata l’Estudi Internacional del Progrés en Comprensió Lectora (PIRLS) 2021. Espanya obté 521 punts, però queda molt lluny dels països amb millors resultats d’Europa i del món. Els estudiants anglesos tenen 558 punts i els suecs 544, per exemple. Més enllà d’analitzar el que està passant amb l’alumnat de l’Estat, també resulta interessant saber què fan els països on el nivell és més alt i on no han patit tan severament els efectes del confinament per la pandèmia. Amb la interpretació de la pedagoga i codirectora del postgrau de Neuroeducació de la UB, Anna Forés, analitzem quins són els últims canvis en política educativa que han fet i tres dels països que se situen en el top 10 de l’informe: Anglaterra, Suècia i els Estats Units.

La Universitat de les Illes Balears (UIB) no implantarà, finalment, els graus de Farmàcia i Ciències de l'Activitat Física i l'Esport el pròxim curs. En un comunicat, la UIB atribueix aquesta situació a una confluència de causes: "Canvis en la normativa de l'Agència Nacional d'Evaluació de la Qualitat i Acreditació ANECA i l'entrada en vigor de la Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU), que condiciona determinats aspectes que regulen les titulacions oficials universitàries". Tot plegat, explica, "ha retardat el procés i, per tant, ha retardat l'acord amb el Govern per a l'autorització i finançament dels graus, que en aquests moments no compten amb les autoritzacions necessàries". La UIB assegura que farà ferina per "fer-los realitat el curs 2024-2025".