L’any 1994 es va estrenar Art, de Yasmina Reza, en un teatre dels Camps Elisis de París. L’obra va tenir un èxit fulgurant i va començar a córrer pel món. Traduïda a 35 idiomes, és la peça de teatre francès contemporani més representada en els darrers trenta anys. Jo l’he vist dues vegades, al Tívoli de Barcelona (en català, amb Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, i en castellà, amb Ricardo Darín, Germán Palacios i Oscar Martínez). 

Si l'hem de definir a grans trets, el govern que ha conformat Salvador Illa és femení, barceloní, veterà en política i té uns 50 anys. D’entrada, com el primer govern de Pere Aragonès (tant durant la coalició amb Junts com en la composició al final de la legislatura), està format majoritàriament per dones (9 dones i 8 homes), però la seva mitjana d’edat és quatre anys i mig superior a la del primer executiu que va conformar el republicà, de 51,9 anys.

El Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, una de les estances institucionals més solemnes del país, ha tingut molts usos al llarg dels seus més de quatre-cents anys d’història: es va construir per ser una capella amb funcions litúrgiques i polítiques, però ha sigut també seu d’actes i reunions diverses, un museu i fins i tot l'habitatge del regent de l’Audiència borbònica. El pas del temps i el context històric i polític el van anar modificant fins a arribar a perdre l’essència amb què l'havia dissenyat i construït entre 1596 i 1620 l’arquitecte Pere Blai. Finalment, després de setze mesos de treballs de restauració, el Saló de Sant Jordi ha recuperat la seva identitat arquitectònica i pictòrica original, amagada durant gairebé un segle sota 860 metres quadrats de pintures encarregades pel règim de Primo de Rivera el 1925.

Una olor d'amoníac perfuma el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Enfilada dalt d'una bastida monumental, que en conjunt pesa 30,7 tones, una restauradora està dissolent la pintura que decorava un arc i veiem sortir a la llum les pintures renaixentistes originals de l'antiga capella. Tenen 400 anys d'història i feia un segle que estaven amagades sota la decoració de tall religiós, bèl·lic i monàrquic encarregada durant la dictadura de Primo de Rivera i inaugurada el dia de Sant Jordi del 1927. "No ens esperàvem ni la quantitat ni la qualitat de les pintures que hem trobat", assegura Josep Girabal, codirector de l'obra per part del departament de Presidència.

Amb les pintures murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, l’artista uruguaià d’arrels catalanes Joaquim Torres-García (1874-1949) va ser víctima de dues cancel·lacions un segle abans que aquest terme es popularitzés, amb el greuge afegit que va ser rebutjat tant des de postures polítiques catalanistes com espanyolistes. L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va ordenar que s’interrompés la realització dels treballs després d’assumir la presidència de Mancomunitat, a finals del 1917, i va fer tapar-los amb unes cortines. La cancel·lació oficial de les obres, que estan considerades una de les grans fites del Noucentisme, va arribar el gener del 1919. Aquells fets van colpir Torres-García i el maig del 1920 va marxar a Nova York amb la família i no va tornar mai més.

Després que la tardor del 2019 un grup d'una vintena d'experts aprovés unànimement retirar-los, els murals que decoren el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat des de la dictadura de Primo de Rivera tenen els dies comptats: com ha avançat El Punt Avui i ha confirmat l'ARA, el termini de licitació de les obres de reforma per a la retirada dels murals i la posterior adequació provisional dels paraments i els sostres, segons un projecte dels arquitectes Ramon Bosch i Elisabet Capdeferro, va acabar a mitjan desembre. Està previst que les obres comencin al llarg d'enguany, tot i que des de la Generalitat encara no concreten en quin moment. El pressupost previst per a la retirada dels 857,6 metres quadrats de superfície pintada és de 2,34 milions d'euros i la durada de 16 mesos. Pel que fa a la definició general del projecte ha anat a càrrec dels tècnics de la Subdirecció General d’Obres i Serveis del Departament de la Presidència, Josep Girabal, Santiago Castillo i Júlia Roca, que assumeixen la coordinació i supervisió del projecte en col·laboració amb els tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), Maite Toneu i Pere Rovira, pel que fa a la retirada i conservació de les pintures i elements de pedra.

Com va dir aquell famós torero, tié que haber gente pa tó. I a Catalunya tenim, en un lloc molt destacat del catàleg, el senyor Francesc Granell amb les seves inefables columnes a La Vanguardia. Granell i Trias és advocat, però sobretot economista amb un brillant currículum internacional en aquest terreny. Tanmateix, i en lloc d’il·lustrar-nos amb anàlisis que serien sens dubte agudes sobre la problemàtica econòmica internacional, sobre els colls d’ampolla que sofreix la distribució comercial a nivell planetari, sobre els fons europeus Next Generation, sobre la inflació que ens assetja o els efectes econòmics de la pandèmia..., el senyor Granell dedica els seus articles –que de fet són sempre el mateix article, des de fa anys– a glossar amb tots els pretextos possibles el caràcter perniciós, nefast, devastador i catastròfic del procés independentista. I ho fa, sovint, endinsant-se en àmbits que no domina, sobretot el de la història, cosa que l’ha dut a precipitar-se més d’un cop per l’abisme del ridícul. Sense escarmentar.

Els carrers de Barcelona van ser bombardejats des del 13 de febrer del 1937 –aquell dia el creuer italià Eugenia di Savoia va llançar els seus obusos contra la fàbrica Elizalde– fins al 24 de gener del 1939. Durant aquells dos anys de terror aeri hi va haver molta fam, però l'esforç ciutadà va fer possible la construcció d'un total de 1.274 refugis. Alguns eren tan clandestins que fins ara, més de 80 anys després del final de la Guerra Civil, no han sortit a la llum. Un d'ells era ben bé al centre neuràlgic de la capital catalana: sota la plaça adjacent al Palau de la Generalitat. Es va construir perquè el president català, Lluís Companys, i el seu govern poguessin continuar treballant malgrat la pluja de bombes. Com molts altres refugis, va ser tapiat amb runa pel govern franquista, que temia que es pogués utilitzar com a amagatall de persones o armes. Estava amagat rere un mur del soterrani del Palau de la Generalitat.

Els murals que guarneixen el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat des de la dictadura de Primo de Rivera tenen els dies comptats: està previst que els treballs de retirada comencin a partir del setembre de l’any vinent i que durin prop d’un any. “El projecte no és d’una complexitat tècnica elevada, és senzill, però l’execució és llarga”, afirmen Anna Clarimon, subdirectora general d’Obres i Serveis, i Júlia Roca, responsable de patrimoni del Palau de la Generalitat. Totes dues formen part de la comissió d’experts creada per a la retirada dels murals, que donen una visió espanyolista de la història de Catalunya.

“Prometo complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat al poble de Catalunya representat al Parlament”. Sense cap referència al rei Felip VI ni a la Constitució, ahir el 131è president de la Generalitat, Quim Torra, va assumir el càrrec i va començar a treballar per formar un Govern que vol incloure presos i exiliats. Un objectiu per al qual Torra i el seu equip estudien encara ara fórmules que permetin la restitució de consellers. Un debat que manté, ara per ara, en standby la posada en marxa de l’executiu.

La imatge del Saló de Sant Jordi ple de gom a gom amb la senyera i una tela negra de fons, que va ser l’escenari de la presa de possessió de Carles Puigdemont, no es repetirà en el cas de Quim Torra. El 131è president de la Generalitat assumirà avui a les 11.30 hores del matí oficialment el càrrec en un acte auster al Palau de la Generalitat, on només s’espera el seu entorn familiar. Segons fonts coneixedores, el departament de la Presidència, encara sota la tutela del govern espanyol, ha organitzat un acte sense convidats i de petit format –serà, probablement, a la Sala de la Mare de Déu de Montserrat– en què es vol evidenciar l’“excepcionalitat” del moment: que Puigdemont és a l’exili i no podrà traspassar el tradicional medalló de la presidència al seu successor.

Les roses i els llibres són els protagonistes a Barcelona per Sant Jordi, però moltes entitats i institucions organitzen actes i activitats que van més enllà de la tradició per convertir la diada en una festa participativa per a tothom.

'No' al full de ruta independentista però porta oberta al diàleg per renovar "el marc de convivència" entre Catalunya i l'estat espanyol. Aquest ha estat el missatge que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha traslladat aquest dimarts al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, una trobada en la qual també ha defensat que el diàleg és més senzill si a Espanya hi ha un govern de canvi. Puigdemont li ha traslladat que el camí cap a l'estat independent és "inalterable" perquè és "legal, legítim i està validat a les urnes". Tanmateix, les dues parts s'han emplaçat a mantenir canals oberts per abordar qüestions immediates relacionades amb l'autogovern.

Carles Puigdemont ja és oficialment president de la Generalitat després de prendre possessió del càrrec en una cerimònia solemne a Palau. L'exalcalde de Girona, que ha pres el relleu d'Artur Mas, ha arribat a l'edifici governamental cap a les sis de la tarda, on ha estat rebut per una formació de gala dels Mossos d'Esquadra i pel seu predecessor en el càrrec. Després de prometre lleialtat al poble i al Parlament de Catalunya, Puigdemont s'ha compromès a tirar endavant la independència però "no de qualsevol manera".

"'Knock-knock-knockin' on heaven's door'" (trucant a les portes del cel), diu la cançó escrita per Bob Dylan i entonada per Guns N’Roses. Aquest tema de folk-rock que narra els últims moments d’un ajudant de xèrif que mor ferit per una bala és el preferit de Carles Puigdemont, que de més jove, abans de moure’s a ritme dels tempos polítics, es gronxava tocant el baix. Ara, però, és ell, un fidel a la figura d’Artur Mas, qui truca a les portes de la Generalitat, en un moment poc celestial, amb la missió de reflotar un procés que havia entrat en col·lapse.

El president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, ha assegurat aquest dimarts en una compareixença a Palau que la decisió de la "meitat de la CUP" de vetar la seva investidura "no fa possible començar la legislatura ni implementar el mandat del passat 27-S". "Hem comès l'error de confiar en el seu sentit de país", ha apuntat Mas. "Han comès un error de proporcions gegantines", ha considerat el president en funcions, que ha apuntat que l'esperit "hiperrevolucionari" de l'esquerra alternativa "no té futur amb 10 diputats". En aquest sentit, Mas ha apuntat que dilluns signarà "a contracor" el decret de convocatòria de les eleccions "molt probablement" per al 6 de març. "Fins diumenge hi ha temps per a la investidura", ha insistit, però ha apuntat que no pot fer més oferiments a la CUP, de manera que l'única manera d'evitar-les és que l'esquerra alternativa aixequi el veto, perquè el president en funcions no farà la "concessió" de fer un pas enrere.