Dotzenes d'Union Jacks decoren aquests dies el centre de Londres. En pengen, per exemple, dels fanals de The Mall, l'avinguda entre el Palau de Buckingham i Trafalgar Square, epicentre tradicional de les celebracions de la monarquia britànica: casaments, enterraments i coronacions. Els han tret la pols –una manera de parlar, perquè s'aprofita qualsevol fotesa o qualsevol visita d'estat per lluir-les– des de l'últim gran esdeveniment que hi va tenir lloc, ara fa tot just dos anys: la passejada amb carrossa d'or de Carles III i Camil·la, amb motiu de l'entronització de l'etern príncep hereu d'Elisabet II.

La ciutat portuària de Ramsgate, al comtat de Kent, 127 quilòmetres a l'est de Londres –i només a 29 del punt més proper de la costa francesa–, i el carrer Nou de la Rambla, de Barcelona, tenen més en comú del que podria semblar a primer cop d'ull. Però per adonar-se'n cal mirar el subsol. D'una banda, trobem la xarxa de refugis antiaeris semicirculars de 5,2 km d'extensió, excavada al nord de l'urbs anglesa, que connectava amb els túnels ferroviaris, que es van construir el 1863; de l'altra, el conegut com a refugi 307 (entrada pel número 164 de Nou de la Rambla), "400 metres de túnels, amb una altura de 2,10 metres i una amplada que oscil·la entre els 1,5 i els 2 metres", que es va construir per iniciativa dels veïns del Poble-sec durant la Guerra Civil Espanyola.

Al subsol de Barcelona hi ha una xarxa immensa de refugis: n'hi ha 1.322 de censats, però en poden ser molts més. La majoria van ser construïts pels mateixos veïns com a espais comunitaris per refugiar-s'hi quan plovien bombes. Són exemples de solidaritat i, malgrat estar documentats pel Servei d'Arqueologia, no són visibles. "Saber que existeixen no és el mateix que descobrir-los", diu Ana Sánchez, que ha pogut entrar en alguns refugis segellats durant dècades. Sánchez n'ha pogut fotografiar 40 i els mostra, a través de 170 imatges, dins de 42 cel·les de la Model.

"No he vist enlloc més d'Europa el que la societat civil va ser capaç de fer a Barcelona: construir una xarxa de refugis amb tan poc temps", diu Ana Sánchez, que ha engegat un projecte fotogràfic sobre els refugis antiaeris de Barcelona. La fotògrafa i periodista, que ha participat en diferents campanyes de recuperació de la memòria històrica, va començar la seva recerca fa dos anys i vol mostrar un patrimoni que, segons ella, és força desconegut: la xarxa de refugis de la capital catalana que, entre el 13 de febrer del 1937 i el 25 de gener del 1939, va protegir milers de vides. "Si al sòl de Barcelona queden les empremtes de l’última guerra viscuda a la ciutat, al subsol perviu un testimoni extraordinari de solidaritat, lluita i resistència", explica.

Potser fa més de 80 anys algú que va viure al vostre pis va agafar el pic i la pala i va començar a excavar un refugi al soterrani amb l'ajuda d'altres veïns. O potser van arremangar-se per excavar-ne un sota la plaça on ara hi juga la canalla. El subsòl de Barcelona està esquitxat de refugis antiaeris, i molts tenen una història al darrere. Després de més de vint anys de recerca, el Servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de Barcelona n'ha pogut localitzar 1.322 i n'ha documentat 51. Tot el que s'ha descobert ho han abocat a La ciutat dels refugis, un catàleg en línia dels refugis antiaeris de Barcelona on es pot navegar per una autèntica ciutat subterrània i conèixer com eren aquests refugis, escoltar la veu dels testimonis, tenir detalls de com es van construir, qui s'hi va involucrar, com s'organitzaven la construcció i la vigilància, veure els plànols i els projectes. Fins i tot, es pot entrar virtualment en alguns d'aquests refugis, desplegar-los en 3D o clicar sobre un carrer i un habitatge i esbrinar si a sota casa vostra n'hi havia hagut algun.

Els carrers de Barcelona van ser bombardejats des del 13 de febrer del 1937 –aquell dia el creuer italià Eugenia di Savoia va llançar els seus obusos contra la fàbrica Elizalde– fins al 24 de gener del 1939. Durant aquells dos anys de terror aeri hi va haver molta fam, però l'esforç ciutadà va fer possible la construcció d'un total de 1.274 refugis. Alguns eren tan clandestins que fins ara, més de 80 anys després del final de la Guerra Civil, no han sortit a la llum. Un d'ells era ben bé al centre neuràlgic de la capital catalana: sota la plaça adjacent al Palau de la Generalitat. Es va construir perquè el president català, Lluís Companys, i el seu govern poguessin continuar treballant malgrat la pluja de bombes. Com molts altres refugis, va ser tapiat amb runa pel govern franquista, que temia que es pogués utilitzar com a amagatall de persones o armes. Estava amagat rere un mur del soterrani del Palau de la Generalitat.

Quan la derrota de Hitler ja era previsible, Franco, que era un home molt pragmàtic, va canviar radicalment el seu discurs. Sempre havia elogiat Hitler i Mussolini i havia flirtejat amb el règim nazi. A més, els dos líders feixistes havien sigut els seus benefactors. Però el març del 1945 ja es presentava com el Caudillo neutral. El dia 8 d’aquell mes la portada de l’ Abc era força reveladora: “Cuando todo eran turbiedades, él vio claro y sostuvo y defendió la neutralidad de España”. Malgrat aquest rentat d’imatge, la victòria dels aliats angoixava força el cercle de poder franquista, que va començar a preparar la defensa: va enviar 12.000 homes a construir fortins als Pirineus (la línia P) i només a Barcelona va projectar 704 refugis. En concret, 304 refugis en mina de tres entrades i 400 de cel·lulars amb 800 boques.