En qualsevol negociació política hi ha una fase pública i una de privada i no tenen per què coincidir. Les reunions poden anar molt malament i estar a punt de trencar-se definitivament sense que això sigui obstacle perquè, amb un micro davant, els negociadors es mostrin eufòrics i anticipin un acord imminent. Josep Tarradellas va sortir el 1977 de la reunió amb Adolfo Suárez celebrant que tot hagués anat "molt bé", tot i que anys després se sabia que "estava desfet i ho veia tot perdut". També pot passar a l'inrevés i que les negociacions avancin superant a poc a poc elements que separen els interlocutors, però, en canvi, en públic hi hagi advertències que el pacte es pot acabar esfumant. Això és aproximadament el que està passant en les negociacions entre Junts i el PSOE, que continuen amb la impressió per part de les dues bandes que l'acord es va apropant, mentre es llancen missatges amenaçadors en públic. L'últim, el de l'expresident del Govern Carles Puigdemont, que ha recuperat un fragment de la seva conferència del 5 de setembre a Brussel·les per insistir que Junts "no ha renunciat ni renunciarà a la unilateralitat".

"Les condicions no les posa qui demana ajuda". Així de contundent s'ha expressat Carles Puigdemont en les últimes hores en relació amb les negociacions sobre la investidura. Es tracta d'un avís a navegants dirigit al PSOE i a Sumar en un moment en què Junts –i també ERC– reclama accelerar els contactes per explorar un pacte d'investidura mentre des de Madrid es multipliquen les crides que els insten a renunciar a la unilateralitat a canvi de l'amnistia. "Em penso que algú es confon. No som nosaltres els qui necessitem suports per anar a la investidura", ha dit l'expresident a través de X.

Les paraules, com els gestos, no són neutres. I és evident que el moment escollit i les paraules escrites per Oriol Junqueras a la carta "Mirant al futur" no pretenien ser neutres. I no ho van ser. La decisió de difondre la carta minuts abans de la trobada entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès no va ser atzarosa. Com en el cinema mut, Aragonès es va moure davant la pantalla deixant que altres hi posessin la lletra.

Tant a Catalunya com a Escòcia ha sorgit la perspectiva de nous referèndums d'independència cap al 2023. A la proposta d'acord signada per ERC i la CUP totes dues parts anuncien que si durant la primera meitat de 2023 la taula de negociació amb el govern espanyol no condueix a l'autodeterminació i l'amnistia crearan les condicions per a un nou "embat democràtic" amb l'Estat, en el qual prioritzaran la via del refèrendum (unilateral, s'entén). Tant la CUP com ERC troben que aquest plantejament pot ser assumit per JxCat, que en el seu programa electoral opta d'entrada per un referèndum "acordat i vinculant" i, en el cas que no s'accepti, proclama que el nou Govern ha d'estar diposat a prendre "les decisions unilaterals que corresponguin".

El lletrat major del Parlament, Joan Ridao, encara els seus últims dies en el càrrec després de set anys al capdavant de l'assessoria jurídica de la cambra, tal com va avançar l'ARA. Ridao hi va arribar el 2016 i el seu pas pel Parlament no ha sigut ni fàcil ni tranquil: ha viscut el període de més intensitat política i jurídica dels últims temps a Catalunya i, al departament legal -fins al 2016 com a lletrat i el 2018 ja com a lletrat major-, ha vist passar la llei del referèndum, les de desconnexió, resolucions que reproven el rei i refermen el dret a l'autodeterminació i, sobretot, com les dues meses amb les quals ha conviscut han acabat en mans de la justícia per desobediència. Amb les experiències viscudes –també com a polític, ja que va ser secretari general d'ERC entre el 2008 i el 2011 i diputat al Parlament i al Congrés–, Ridao, en una entrevista al Punt Avui, és taxatiu a l'hora de valorar quina ha de ser la via predilecta per assolir la independència: el dret a decidir. Argumenta que amb els precedents d'Escòcia i el Quebec, "el dret a decidir és imbatible en termes democràtics de legitimació, perquè parteix de l'experiència d'aquests dos països [el Regne Unit i el Canadà], que són homologables a l'Estat espanyol".

després que un politòleg de referència en l'univers independentista com Jordi Muñoz reconegués el dèficit de legitimitat que arrossega l'independentisme des que va perdre les eleccions plebiscitàries del 2015 (a Principi de realitat, editat per L'Avenç), diferents líders independentistes han assumit públicament la conveniència de resoldre aquest dèficit tot superant el 50 per cent dels vots a les properes eleccions autonòmiques, una fita que no s'ha assolit en cap de les set eleccions celebrades després del plebiscit fallit d'ara fa cinc anys. Per a alguns d'aquests líders, atènyer aquest 50 per cent suposaria el primer pas en un renovat camí cap a una independència sense data; per a altres, superar el llistó seria l'últim pas per proclamar la República catalana durant la propera legislatura, amb el possible interludi d'una mediació europea.

No només hi ha diversitat estratègica entre els partits independentistes i, més en concret, a l'interior del Govern entre JxCat i ERC, sinó que també hi ha vies cada cop més clarament diferenciades entre les grans entitats de la societat civil. Cada cop es fan més evidents i explícites les maneres no coincidents d'afrontar el moment polític català entre Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) en aquesta allargada i difícil etapa de digestió postreferèndum.

La falta d’una estratègia unitària dins de l’independentisme és una de les principals crítiques que s’han fet al moviment després del 21-D. Des d’aleshores, han sigut nombrosos els episodis de divisió entre partits i també entre entitats, i encara ara es negocia per buscar un full de ruta unitari. Les diferències entre les dues ànimes existents en els dirigents independentistes -el que s’ha vingut a denominar unilateralistes i pragmàtics - s’aprecien també entre els ciutadans partidaris de la independència. Segons els resultats de l’enquesta que publica avui l’ARA, entre els que votarien sí a la independència (un 47,7% dels catalans) n’hi ha un 38,4% que creuen que la principal via a seguir a partir d’ara és la de la unilateralitat. Gairebé quatre de cada deu independentistes, doncs, prioritzen aquesta opció a qualsevol altra, tot i que la via preferida entre aquest col·lectiu continua sent insistir en la negociació i la pressió política per fer un referèndum (el 51,8%) i només un 4% opten per renunciar a la consulta i negociar més autogovern.

De l’esborrany de la ponència política d’ERC presentat ara fa uns mesos al text que s'ha votat aquest diumenge a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat hi ha tants canvis que costa de reconèixer. La unilateralitat recupera el protagonisme en un document -avançat per l’ARA- que preveu la possibilitat de tornar a apostar per una declaració d’independència si l’Estat es nega a pactar un referèndum d’autodeterminació. La via dialogada és la “preferida i desitjada” per Esquerra, però la paciència no serà infinita. La “desobediència civil”, que haurà de comptar amb una “coordinació perfecta” amb les institucions catalanes, i la “resistència no violenta” seran les protagonistes -s’explica en la ponència- en cas que la negociació amb l’Estat no arribi “a curt termini”. La militància va presentar més de 1.400 esmenes a la proposta de la direcció i durant les últimes setmanes s’ha estat transaccionant per arribar finalment a un text que satisfaci les bases. Fins i tot es recorre a Kosovo, un exemple llargament reivindicat pel partit, però apartat dels discursos públics durant els últims mesos, per definir com hauria de ser la nova DUI.