El panorama literari illenc es troba en constant renovació. En els darrers temps, de fet, una nova generació d’escriptors s’hi ha obert pas amb tota una sèrie de nexes en comú: nascuts durant la dècada dels 90 i principis del 2000, quasi tots confessen que escriuen gairebé des de sempre. Molts d’ells han aconseguit publicar gràcies a la concessió d’un guardó, i en tots ells el fet d’haver publicat fet ha afectat, d’una manera o una altra, la seva escriptura.

Any 1965. Diumenge, 10 d’octubre. Fa un dia radiant de tardor, ben assolellat. I l’alegria acaba de ser completa del tot quan la família Salord i Ripoll, de Ciutadella, rep la notícia que ha arribat al món la petita de cinc germans: l’ara coneguda escriptora Maite Salord i Ripoll. La filleta vingué just quan el germà gran, Pere, amb qui es duen 17 anys, deixava l’illa per anar-se’n a estudiar a Barcelona. Fina Salord, la germana d’enmig, amb qui es duen 10 anys i amb qui comparteix la passió per les lletres i la filologia, ens explica la infància de la menor de la casa.

Qualsevol amic de la literatura que en llegir es fixa abans que res en la qualitat estètica d’un llibre, d’un estil, d’una prosa, té problemes de consciència quan agafa l’obra d’un escriptor de primera categoria, però que va lloar sense cap dissimulació, o va tenir-hi tractes, un règim despòtic com el feixisme italià o el nazisme alemany. A Itàlia passa amb Gabriele D'Annunzio, molt amic de Mussolini; a Alemanya passa amb Martin Heidegger i uns quants més; a França passa amb una colla d’escriptors que van col·laborar amb els alemanys o amb el règim pusil·lànime de Vichy.

És un parany perfecte. L’estafa de les estafes. Consisteix a enviar un email a un escriptoret per proposar-li una feina divertida, que a sobre estigui –una mica– remunerada. Proposa-li d’escriure un conte curt on hi hagi un ferrocarril, perquè formarà part d’una campanya de foment del transport públic. Si li ofereixes tres-cents euros dirà que sí, encantat. I a partir d’aquí, ja és teu!

Intel·ligència artificial, filosofia, William Blake i fragments de la vida quotidiana coincideixen a La nueva poetría (Ediciones Liliputienses), el darrer llibre de Javier Bê (F. Javier Barrera). Nascut a Sant Sebastià i mallorquí d’adopció, costa restringir la definició de l’autor com a poeta o com a artista visual, perquè la seva obra trepitja la fina línia entre ambdues disciplines. En aquest sentit, afirma que aquest nou llibre és “una passa més en un llarg camí a la recerca d’una veu pròpia i contemporània”.

Era l’any 1994 quan Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) realitzà “un d’aquells somnis que se suposa que no s’han de complir”, com ell mateix diu. Tenia vint-i-un anys i va veure publicat el seu primer llibre, un poemari titulat Rafel on s’enfrontava a la mort del seu amic Rafel Montserrat Adrover, que havia succeït de manera sobtada quan tots dos eren encara adolescents. Trenta anys després, l’editorial Lleonard Muntaner en publica una reedició que convida a tornar als inicis de la trajectòria de qui ha esdevingut un referent de les lletres catalanes. Per aquest llibre de poemes, l’escriptor i també articulista de l’ARA Balears havia rebut el premi Salvador Espriu per a joves poetes. Encara ara es mostra agraït per la bona acollida que va tenir el seu debut.

El bomber i escriptor David Rotger (Palma, 1969) acumula una ràtio d’aventures per any força més elevat que el de la majoria. Rescats, busseig, escalada, viatges... Inclòs el llarg camí de documentació i investigació que requereix dedicar-se a la novel·la basada en fets històrics. Davant l’ordinador on treballa, amb la cusseta fent-li companyia i mentre es col·loca les ulleres, fa una confidència. “Sempre que he publicat quelcom important, ha estat introduint uns personatges que són els meus companys bombers”, explica:“Necessitava un grupet un poc bandarra... Per què me l’he d’inventar si el tenc devora? Empr els seus noms i tot!”.

A finals d’aquest mes de juny, el dia 25, tindrà lloc al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet un acte per recordar i reivindicar la figura de l’escriptor colomenc Josep Sol. Amb aquesta mateixa intenció, l’editorial badalonina Pont del Petroli ha publicat aquesta primavera el llibre d’aquest autor titulat Elionor. Es tracta d’un recull de relats que es va publicar per primera vegada l’any 1935, prologat per Joan Puig i Ferrater, amb una bona rebuda de la crítica.

Me’n vaig de Carcaixent en un AVE que em torna a casa. Fa molt que no veig la família i ma mare m’ha enviat una foto de la glicina que tot just acaba de florir. La vam plantar junts el 2019 amb una il·lusió prematura i aquell desig d’estar compartint un moment únic amb algú amb qui no et veus gaire sovint: recordo les seves mans brutes de terra, el somriure, la tranquil·litat que només les mares saben oferir. Era a casa. Un any després, vaig veure la glicina enredar-se entre les gelosies del jardí en una primavera de confinament: em sentia estranyament feliç. Dos anys després, la glicina rebrotava la setmana en què jo publicava la meva primera novel·la. Tres anys després, em cartejava amb un amor i trobava en la glicina naixent un reflex de mi mateix, del que sentia. Quatre anys després, l’enyorava des d’una residència d’escriptura on el temps passava massa lent. Cinc anys després, la glicina ha florit per primer cop. Cinc anys ha tardat a florir la glicina.

Fa uns dies, Najat El Hachmi escrivia un article a l'ARA en què reivindicava la rellevància de les escriptores pioneres i posava d’exemple el cas de Carme Riera, que recentment ha tret una novel·la nova. L’article em va semblar honest i ple d’encerts: més enllà de les preferències literàries de cadascú, és important reconèixer el paper de les predecessores en aquells àmbits que tradicionalment han arrossegat estereotips, prejudicis i discriminacions de caràcter masclista. És evident que Carme Riera és un bon exemple d’autora que va trencar sostres i que va fer-se un lloc en un gremi extremadament masculinitzat, en el qual la presència femenina era, com a mínim, residual.

La novel·la basada en fets històrics és un format que li és conegut. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) assegura que el motiva intentar entendre uns fets i uns punts de vista, però també confessa que és la porta d’un gènere que tanca, potser temporalment, amb la història que acaba de publicar. El Federal (Editorial Proa) és una immersió al voltant del Foc de la Bisbal, l’aixecament, el 6 d’octubre de 1869, de 3.000 homes que volien posar fi a la monarquia absoluta i fer d’Espanya una república federal. El que mira l’escriptor, en tot cas, és un passat que ajuda a veure el present.

Quan no trobo tema per a un article, quan estic encallada amb un argument, quan no trobo el desllorigador d’aquesta trama, penso en tu. Tu ets la meva guia, escric pensant en tu, com si em miressis. I llavors em dic: “Ell ho faria, jo ho puc fer”.

“Poble que sempre ha adorat / els herois que venen fum. / Poble que enyora una llum / que fa temps que ha regalat”. Amb aquests versos acaba Tretzè treball d’Hèracles: la pilota de la Gimnèsia, de Miquel Àngel Adrover. El seu és un dels set textos que conformen el llibre Escriure la Serra. Mirades contemporànies sobre un territori. Es tracta d’un projecte editat per Tramuntana XXI i fet amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Fundació Mallorca Literària i el Pen Català. S’hi ajunten les visions de set autors envers un territori associat tradicionalment a una sèrie de mites literaris i artístics que han esdevingut ja clàssics. La idea dels seus impulsors era, precisament, renovar-los amb la mirada d’escriptors contemporanis. El llibre es presentarà dijous, dia 16 de novembre, en un acte a Raixa, durant el qual es lliurarà un exemplar als assistents.