Les notícies sobre el fracàs de la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència), del departament de Drets Socials, a l'hora d’atendre adequadament les seves responsabilitats, han sacsejat l'opinió pública i han comportat reaccions nominalment radicals de la consellera del departament responsable. He trobat a faltar, en tot aquest tristíssim episodi, alguns elements de realisme, que alguns cops s’han escolat per les escletxes de les informacions i entrevistes. Em refereixo a la queixa –o denúncia, per ser precisos– de les pèssimes condicions laborals de les persones a les quals es confia la delicadíssima tasca de tenir cura de les persones –infants i adolescents– que han acabat sota la tutela de la DGAIA.

L’any 2000 vaig defensar a la Universitat de París 8 una tesi doctoral que qüestionava el concepte d'infància en risc, un terme tan àmpliament utilitzat com poc analitzat en l’àmbit de l’atenció a la infància. Havia fet les meves pràctiques d’estudiant de pedagogia en un centre de menors de Justícia. Vaig tenir la sort de conèixer l’Oriol Badia, el director, i avui aquell centre porta el seu nom en reconeixement de la seva trajectòria i del seu compromís amb la justícia social. Aquesta experiència més el voluntariat en un centre obert al barri de la Mina portat per salesians amb joves monitors del barri, i la direcció d’un casal d’estiu municipal al Raval, em van dur a voler investigar com trobar sortides i solucions a la delinqüència juvenil. El 1989 la Generalitat em va becar per investigar-ho a París, quan feia poc que s’havia creat la DGAIA. Eren els anys que es debatia quin model de justícia juvenil i de protecció de la infància volia Catalunya, i miràvem cap a Europa, especialment cap a França, amb el model Bonnemaison de política local, comunitària i preventiva als barris.

Sento el president de la Generalitat parlar sobre el penúltim desastre del sistema protector i dir que actuarà “caigui qui caigui”. La consellera de Drets Socials afirma que ho arreglarà en tres mesos, que prioritzarà la “prevenció” i que la direcció general d’Atenció a la Infància el que necessita és un “model gerencial”. I, més enllà del dolor permanent de conèixer les immenses desproteccions del sistema, em preocupo encara més per les respostes.

Tal com era previsible, els partits han sospesat l'abast polític de l'escàndol de la menor violada i explotada sexualment mentre es trobava sota tutela de la Generalitat, i així, els grups parlamentaris ja han cursat les corresponents peticions per a la creació de comissions parlamentàries sobre el funcionament de la DGAIA. ¿Ho fan amb la finalitat d'estudiar a fons una qüestió tan delicada com l'acollida de menors i millorar sensiblement el servei, o potser per mirar d'utilitzar-ne les disfuncions per mirar de fer mal als respectius adversaris polítics? La pregunta ofèn. Per respondre-la, n'hi ha prou de fixar-se que inicialment cadascú demanava investigar la DGAIA durant el període de temps que més li convé: Junts vol una investigació que vagi del 2016 al 2020, mentre que el PSC, ERC i Comuns demanaven començar-la el 2011, quan encara hi havia consellers de CiU al Govern. Finalment Junts també ha assumit aquesta segona opció. Per la seva banda, el PP i Vox es reserven, com sempre, el naip d'acudir a la justícia i judicialitzar (llegeixi's empastifar) un assumpte que per si mateix ja és prou sòrdid.

1. Salvador Illa sap donar titulars. Té la virtut d’encunyar frases que, dites amb el convenciment d’un catòlic auster, guanyen credibilitat. En el fastigós cas de la nena de 12 anys violada i explotada sexualment durant dos anys mentre era una menor tutelada per la Generalitat, el president Illa ha promès “arribar fins al final” en la investigació. La nova consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, també ha garantit que aniran “fins al final” per aclarir què passava a la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). Com pot ser que es cometessin delictes com aquest i no saltessin les alarmes? I, quan s’arribava a conèixer el cas –sembla que per la denúncia d’un convidat a violar la menor–, per què es mirava de tapar i de silenciar amb les formes antigues? Allò de la roba bruta es renta a casa, potser? Però això no era roba bruta, només. Ahir, en l’excel·lent reportatge de Marta Rodríguez a l’ARA, un testimoni assegurava, parlant de les nenes que resideixen en centres de la DGAIA, que “les relacions sexuals amb homes adults a canvi de regals o de diners són el pa nostre de cada dia”. Tela. Aquí fallen els controls i els protocols, en una DGAIA que ja ha sortit massa vegades als diaris en els últims vint anys. La justícia ja està fent el camí amb el cervell de la trama d’aquest cas –per a qui la Fiscalia demana 107 anys de presó– i amb els 16 pederastes investigats per agressió sexual a la mateixa menor tutelada. Potser “anar fins al final” també voldrà dir que els responsables polítics que han permès tot això, per incapacitat o per poca vigilància, també responguin davant de qui calgui. Esperem-ho. De moment, per més que la gran majoria de treballadors i educadors socials vinculats a la DGAIA facin una feina encomiable, el volum (5.200 menors tutelats que viuen en centres) i la falta d’eines per a un material tan sensible ens allunya d’una gestió òptima. Anar fins al final també obliga a repensar com fer front, d’una manera humana, possible i efectiva, a una realitat molt complexa. Fer-ho com fins ara, o posar-hi pedaços, està clar que no serveix.

L’any 1981, Catalunya va ser la primera comunitat autònoma de l’estat espanyol a assumir les competències en matèria de protecció i tutela de menors. En aquell moment, els tribunals tutelars de menors eren competents tant en matèria de protecció com en el que aleshores s’anomenava “reforma”. Aquesta facultat no només feia referència a conductes delictives, sinó també a situacions en què es considerava que infants o joves tenien una conducta llicenciosa, estaven prostituïts o eren “vagos y vagabundos”, i també s’hi intervenia. L’edat coberta era de 0 a 16 anys.

L’escuma de l’actualitat està entretinguda amb uns missatges de WhatsApp del president Sánchez i el seu exministre i home de confiança José Luis Ábalos que van apujant la temperatura de la caldera política madrilenya. El contingut dels missatges no passa de la xafarderia de veure quin és el to del president del govern en privat amb el seu home de confiança, però com que el mitjà és el missatge, la publicació de les seves paraules també és un advertiment. Per diari interposat, a Pedro Sánchez se li fa arribar que la seva vida diària és un esglai permanent i que els amics íntims i el poder es poden convertir en una bomba de rellotgeria. 

La notícia del violador d’una nena de dotze anys tutelada per la DGAIA i els detalls de com la va gravar sotmetent-la a altres pederastes ha creat, en els mitjans de comunicació estatals, una comparació periodística inadequada i amb una fórmula comunicativa cridanera molt desafortunada. Cadenes com Cuatro i La Sexta han utilitzat el concepte "el Pelicot catalán" per referir-se a l’acusat. Ho vam veure dijous a En boca de todos, quan el programa es preguntava pels detalls de "la red de prostitución del Pelicot catalán". Va passar el mateix a Noticias Cuatro, on parlaven del fet com “el caso Pelicot de Barcelona”. A Más vale tarde repetien el recurs. No han sigut els únics. També ho han fet emissores de ràdio com la SER i tota mena de mitjans digitals. Fins i tot la web de RTVE recorre, sorprenentment, a aquest concepte.

Quan encara no ens hem pogut refer del cas Pelicot, ni ens en refarem perquè la brutalitat no s’assimila, apareix ara un altre grup de depredadors que, com els violadors de Gisèle, són el que es coneix com a persones normals. Això vol dir que els homes implicats en la xarxa de pederàstia i pornografia infantil que han destapat els Mossos, i segons les mateixes paraules del cos policial, eren homes “de tots els estatus socials” i d’edats que anaven des dels 19 anys fins als 50. Alguns d’ells, pares de fills petits i amb parella estable.

Ester Cabanes dirigeix la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, que atén els menors que han comès delictes, però que, a causa de la seva edat no entren al sistema de justícia juvenil. És el cas de 13 dels 21 agressors sexuals que han atacat en grup a nenes a Badalona els últims mesos.

Les denúncies contra menors de 14 anys per violència sexual s’han doblat en menys d’una dècada. De fet, són aquestes agressions, juntament amb l’assetjament, els fets delictius que pugen d’una manera més alarmant, mentre que robatoris, violència contra els progenitors o danys es redueixen. Les dades de la DGAIA, la direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència, revelen com des del 2015 han anat augmentant els menors denunciats any rere any, que han passat de 53 als 103 de l’any 2022, és a dir, un 94,3% més. 

Entre 25 i 30 dones renuncien cada any a quedar-se amb el seu nadó, una xifra que en els últims anys es manté estable i força lluny de les que hi havia cap a mitjans de la dècada passada. Per exemple, a Catalunya, el 2006 i el 2007 es van registrar 57 i 54 casos, respectivament. Des del 2019 sumen en total 104, tot i que falta revisar encara les dades del 2022 (18 expedients, de moment).

L’Ahmed és vergonyós. Un somriure nerviós el delata. Amb la mirada defuig el contacte, buscant refugi per no ser el centre d’atenció. Però avui li toca parlar d’ell. Fa quatre anys, quan en tenia 17, va arribar a Espanya des de Tànger, amagat en un vaixell. D’Algesires fins a Madrid i d’allà, al cap de pocs dies, fins a Barcelona. El primer any i mig el va passar en un centre de la DGAIA, veient com monitors i companys anaven passant. Cares diferents una vegada i una altra. Cares desconegudes per a un noi tímid que amb prou feines sabia dir quatre paraules en castellà. Al cap de pocs mesos va començar un curs de fotografia que muntava una associació. Sabia que havia d’aprofitar al màxim el temps, perquè el compte enrere s’havia iniciat. "Necessitava fer coses, al centre tens un temps, si no l’aprofites...". Podia trobar-se sense res. L’associació era Punt de Referència, que oferia un projecte al qual l’Ahmed es va aferrar: el programa Acull obre les portes de famílies catalanes a extutelats de la DGAIA durant nou mesos.

Ens vam tirar a la piscina de l’acolliment d’infants fa uns deu anys, sense saber res d’aquest univers. En aquell moment no coneixíem ningú que acollís infants (i des que som família acollidora no hem aconseguit engrescar ningú a ser-ho, i això que bona part dels nostres familiars i amics han viscut i “gaudit” de ben a prop l’experiència i uns quants ens han donat un cop de mà; moltes gràcies!).

Els fluxos migratoris dels menors no acompanyats tornen a estar en xifres similars a les d’abans de la pandèmia. Fins al 31 d’agost, la direcció general d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) va fer-se càrrec de 1.567 menors arribats des de l’estranger –al setembre, a falta de tancar el recompte, seran uns 200 més–, molt per sobre de les dades dels últims dos anys, però lluny encara del curs rècord, el 2018, quan van ser 3.710.

Les universitats reservaven fins ara places per a estudiants amb discapacitat, esportistes d'alt nivell, alumnes d'ètnia gitana, majors de 25 anys i majors de 45 anys. La Norai Taheri no forma part de cap d'aquests col·lectius, però podrà estudiar educació social a la Universitat de Barcelona (UB) gràcies a una nova reserva de places que s'ha començat a aplicar aquest any: es guardarà una plaça a cada grau de les universitats públiques per a joves tutelats o extutelats per la Generalitat. En aquesta primera convocatòria, vuit tutelats o extutelats per la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) han entrat a la universitat, sis dels quals ho han fet sense necessitar la quota reservada perquè tenien prou nota. La Norai diu que hauria pogut estudiar en una altra universitat. "Però el meu objectiu era fer-ho a Barcelona", assegura, cosa que podrà fer gràcies a les places reservades per a joves com ella. "La mesura facilita l'accés a la universitat a nois que per situacions personals no tenim les oportunitats suficients per poder estudiar i treballar alhora", explica la Norai, que demana "més places" perquè saber que hi ha lloc pot "incentivar" els altres extutelats a fer el pas d'anar a la universitat.

Les retirades de custòdia són una problemàtica real però invisible que afecta sobretot dones migrades i racialitzades treballadores, indefenses –per les seves múltiples condicions de vulnerabilitat– davant els abusos de l’administració. 

Anass Guennoun farà 19 anys al novembre i, si la llei no canvia, té tots els números per passar a ser un sensepapers. La reforma del reglament d’estrangeria per facilitar la regularització de joves migrants que van arribar sense referents està redactada des del maig, però finalment no s’aprovarà demà al consell de ministres, tal i com es preveia, per discrepàncies dins del govern espanyol. Això, de moment, deixa els 4.000 nois d’entre 18 i 23 anys sota protecció de la Generalitat amb un peu en la marginalitat social. El desbloqueig, a més, permetria als 1.500 menors estrangers sols tutelats per l’administració treballar a partir dels 16, equiparant-los als autòctons. A tot l’Estat hi ha 17.000 nois que se’n podrien beneficiar de la iniciativa.

Els joves migrats sense referents familiars a Catalunya són el boc expiatori de la nostra societat. Són les víctimes culpables de la inseguretat i el malestar veïnal. Aquest article vol assenyalar un aspecte de maltractament institucional en relació a aquests joves que és el motor de la situació de víctima expiatòria que viuen. Es tracta de l’expulsió al carrer d’aquests joves del sistema català de protecció a la infància i l’adolescència. Les conseqüències negatives d’aquest acte inhumà i irresponsable per part de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) són molt greus per a aquests joves perquè els aboca a la marginalitat i els condemna a la delinqüència i a l’exclusió total. Un acte de violència institucional en què les víctimes són la part més vulnerable de la societat.

Des del gener del 2017, 2.013 menors s'han escapat dels centres d'acollida o no hi han tornat a l'hora prevista. Majoritàriament, però, hi han tornat al cap de menys de 24 hores i, de fet, 1.664 han tornat en algun moment al sistema de protecció. Un 17% dels casos, però, 349 menors, no han tornat al centre i la DGAIA no els ha pogut localitzar.