A ntoni Gaudí Cornet, nascut a Reus el 1852, tingué en la naturalesa la seva principal font d’inspiració. “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, deia. A final del segle XIX les muses el dugueren fins a Mallorca. Ho feu com a soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876. L’entitat solia organitzar viatges a l’illa, aleshores famosa pels paisatges incòlumes. El reusenc quedà corprès sobretot per les coves d’Artà i les del Drac (Manacor). Així ho assegura l’investigador japonès Tokutoshi Torii en un treball titulat Mallorca en las obras de Gaudí –fou publicat el 2002 en el marc d’unes jornades internacionals d’estudis gaudinians.

La Catedral de Mallorca ha presentat el programa de l’Any Gaudí 2026, que commemora el centenari de la mort de l’arquitecte català Antoni Gaudí i reivindica la Seu com la seva obra principal i única fora de Catalunya. L’actuació de Gaudí a Mallorca, entre el 1904 i el 1915, va transformar l’interior del temple amb una renovació de l’art sacre al servei de la fe i la litúrgia, adaptant el cor, la càtedra episcopal i l’altar del presbiteri.

A primers de maig va tenir lloc l'estrena mundial, al Royal Festival Hall de Londres, de Simfonia de la Sagrada Família, una peça en tres moviments de Richard Blackford (Londres, 1954), que s'inspira en les formes i l'espiritualitat que transmet el temple de Gaudí i, en concret, en les tres façanes: Nativitat, Passió i Glòria. Blackford, que viu a cavall entre Mallorca i la capital britànica, té una molt dilatada carrera que el 2014 va fer un gir sobtat: es va consolidar aleshores la trajectòria d'un autor contemporani que només cal sentir per adonar-se que és i sona, també, com un de clàssic. La prova, a més de la simfonia gaudiniana, que s'acompanya d'una pel·lícula ad hoc, pot ser Pietà o Voices of exile, una composició que ressona especialment aquests dies, per raons tristament evidents.

179 concerts (més 180 concerts del servei educatiu), 120 formacions i intèrprets catalans, 29 estrenes i 45 compositors catalans programats són algunes de les dades de la temporada 2025-2026 del Palau de la Música que s'ha presentat aquest dimecres. Entre els 179, esclar, hi ha els dels grans noms internacionals dels cicles Palau 100, Grans Veus i Palau Òpera que es van detallar fa unes setmanes: Zubin Mehta, Janine Jansen, Daniele Gatti, Yuja Wang, etc. El que no s'havia explicat aleshores s'ha explicat ara. Per exemple, que serà una temporada "marcada per tres efemèrides de tres figures del nostre patrimoni cultural", tal com ha dit Joaquim Uriach, el president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.

Una de les instal·lacions més sorprenents de la Biennal d'Arquitectura de Venècia 2025 és La capella de l'elefant, de l'arquitecte tailandès Boonserm Premthada, que aquest dissabte ha rebut una menció especial en els guardons que atorga la biennal en cada edició. La capella consisteix en una successió d'arcs catenaris fets amb excrement d'elefant. Aquests arcs recorden estructures d'Antoni Gaudí coms les de les golfes de La Pedrera, i el que és més sorprèn és que Gaudí, entre centenars d'arquitectes de les últimes dècades, també és un dels creadors representats a l'exposició central. Ho està a través d'una recerca de l'arquitecte neozelandès Mark Burry, que considera Gaudí un precursor de "l'economia circular" a través de la "biomimètica", és a dir, l'estudi de les estructures dels sistemes biològics.

La millor notícia religiosa d’aquesta Setmana Santa és la possible santedat d’Antoni Gaudí. Perquè pugi d’escalafó i passi de beat a sant caldrà, esclar, acreditar-ne dos “miracles”. Els supervisarà un comitè mèdic (poden ser una curació) i membres de l’Església. No estem parlant de grans miracles, com el de convertir l’aigua en vi de Jesucrist (el meu preferit de tots), ni de miracles espaterrants, com els que podria semblar que realitza, avui en dia, algú com el Mago Pop. Estem parlant de miracles més contemporanis i subtils.

L’endemà mateix que un tramvia de la línia 30 posés fi a la seva vida, a Gran Via - Bailèn, Antoni Gaudí va començar la seva carrera cap als altars. “A Barcelona ha mort un sant!” va publicar La Veu de Catalunya, i tots els diaris de l’època el van omplir de lloances del tipus "monjo únic d’un únic monestir" on residia amb “humilitat medieval”. Una gentada va acompanyar el seu taüt. Tot i que les formes recargolades del Modernisme fossin insofribles per als gustos noucentistes de l’època (“La genialitat de Gaudí l’ha exclòs del seu temps”, va escriure Francesc Folguera), els seus contemporanis eren conscients de la genialitat de l’obra gaudiniana. El gran Francesc Pujols va deixar dit a la Revista Nova: “Doneu-li paletes i manobres, pedra i ciment, i la bossa que sona si Barcelona és bona, i deixeu-lo fer, que ja sap de què se les heu”.

El papa Francesc ha aprovat aquest dilluns el decret en el qual reconeix les "virtuts heroiques" de l'arquitecte Antoni Gaudí, conegut com "l’‘arquitecte de Déu" pel seu treball en el disseny de la Sagrada Família de Barcelona. Francesc, que encara està convalescent d'una infecció respiratòria, va rebre el prefecte del Dicasteri per a la Causa dels Sants, Marcello Semeraro, i va signar alguns decrets, entre els quals també hi ha els tres sacerdots Pietro Giuseppe Triest, Angelo Bughetti i Agostino Cozzolino.

El teòleg i bibliòleg Armand Puig (la Selva del Camp, 1953) publica Antoni Gaudí, vida i obra (Pòrtic), fruit de la biografia que va fer per al procés de beatificació de l'arquitecte, iniciat el 1992 i que encara no té data de culminació. "Gaudí és un personatge molt autèntic —afirma Armand Puig—. És un home sincer en si mateix, amb les seves imperfeccions i amb el seu mal geni. Però amb una dolcesa d'esperit enorme i, sobretot, amb una capacitat que, juntament amb Ramon Llull, el fa un dels dos genis que Catalunya o la llengua catalana ha aportat al món".

"Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura". Aquestes paraules de Josep Pijoan –arquitecte, crític i historiador de l'art– sobre Antoni Gaudí es poden llegir a l'homenot que Josep Pla va dedicar a l'artífex de la Pedrera i la Sagrada Família.

L'arquitecte més universal, autor de grans meravelles, també va patir la repressió policial ara fa un segle. Antoni Gaudí, pare de la Sagrada Família, de cases importants –com la Milà o la Batlló– i del Park Güell, va ser detingut per la policia espanyola per parlar en català. Aquest fet es va produir fa cent anys, concretament per la Diada del 1924, quan l'arquitecte volia anar a la missa en honor als caiguts en la defensa de Catalunya el 1714 a l'església dels sants Just i Pastor, a Barcelona. Però uns policies li van impedir de fer-ho de males maneres, agafant-lo pel braç i exigint-li parlar en castellà, després que Gaudí els contestés en català, indicant-los que volia anar a missa: "La seva professió l'obliga a vostè a parlar en castellà", va replicar-li un agent quan va saber que era arquitecte.

Una pregunta: si poguéssiu ressuscitar algú, qui seria? Jo ho tinc clar: Antoni Gaudí. Per què? Més clar que l’aigua: per fer-li la pregunta. Aquesta: "Si vostè, senyor Gaudí, hagués sabut que quan feia la Sagrada Família, la Pedrera o el Parc Güell després desembarcarien –dins i fora i en 360 graus– masses humanes a obstaculitzar-ho tot, ho hauria fet? Eh, Gaudí? Vostè és el causant del turisme pornogràfic, obès, bulímic, de Barcelona?"

A la façana del Naixement de la Sagrada Família, les escultures semblen estar dins d'un magma que encara no és sòlid del tot i les pot tornar a engolir en qualsevol moment, o semblen entrevistes enmig d'un bosc molt frondós. Dels diferents grups escultòrics que la formen s'ha dit que Antoni Gaudí (25 de juny del 1852-10 de juny del 1926) va plantejar un llibre en pedra de la infantesa de Crist. Al voltant de l'escena del mateix Naixement hi ha representades altres escenes destacades, com la Coronació de Maria, les noces de Josep i Maria, que no apareixen en cap evangeli canònic, només als apòcrifs; l'adoració dels pastors i el Reis d'Orient, la presentació de Jesús al temple, la fugida a Egipte i la matança dels Innocents.

Regna la calma al Parc Sanitari Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat, on s'ubicava l'antic psiquiàtric de Sant Boi. Tot el complex té un aire nòrdic, auster i al mateix temps amable. La poca alçada dels edificis que el formen i l'abundància de zones enjardinades en potencien la sensació de confort. Entre tant blanc, crida l'atenció l'antiga bugaderia feta amb maó, que encara segueix en funcionament, i la xemeneia de l'antiga bòbila en la línia de la laborteràpia, que estava en voga aleshores. I tot plegat esclata en arribar al conjunt modernista que es conserva al cor del complex, un jardí xinès que inclou un reguitzell d'estructures espectaculars, en el seu moment plenes d'aigua, que l'arquitecte David Agulló Galilea atribueix des de fa uns anys a Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol: la cova-cascada, és a dir, una gruta de rocalla amb forma de cova i muntanya coronada per un baldaquí; una gruta també de rocalla que té forma de drac i que contenia una capella dedicada a la Mare de Déu de Lourdes, i una plaça amb mitja dotzena de bancs guarnits amb trencadís.

M’agrada, aquests dies de Nadal, començar per fer el pessebre. Ara, cada any, el fem més petit. Abans el fèiem en una taula grossa i hi posàvem moltes coses, però ara ja ens costa moure aquella taula i ens limitem a fer servir una taula petita. Hem de reduir figures, però l’essencial hi és tot. El cobert amb el bou i la mula, Sant Josep i la Mare de Déu i el Nen al seu llitet, i l’àngel també, esclar, que vola, penjat del teulat del cobert. També hi fem unes muntanyes amb un tros d’escorça de suro, una basseta on neden aneguets, un camí que s’eixampla davant del portal. El camí el fem de sal gruixuda, que sembla neu, i el voltem amb la molsa, que no hi pot faltar. Amb branquillons d’avet hi fem els arbres. A sobre del suro, una caseta voltada d’aviram. Un gall d’indi, gallines i un gall, i altres bèsties, ocells, coloms… I xais i oques. Pel camí, aquest any, només tres pastors i, adorant el Nen, unes figures dels Reis, Melcior, Gaspar i Baltasar. I els presents: una roda d’arengades, un cistell d’ous, una gerra d’oli, i en una panereta hi ha sobrassades, pa, verdures… Aquest any, sobre el teulat del cobert, hi hem posat una òliba que vigila. I entre els Reis, un gosset. Ha quedat prou bé, mal m’està el dir-ho. Senzillet i fi, que diria Carner. 

A molts locals de Barcelona es parla d’aranyes. Bé, del que fan: teranyines. Els aràcnids són els creadors de les xarxes socials. Tothom hi queda atrapat. Us serà difícil trobar un bar, un restaurant, una botiga, un museu, un taxidermista, una funerària de Barcelona que no xerri d’això. És important. Els hi va el negoci, es veu. En quina llengua han de comunicar a les seves xarxes perquè la gent s’hi quedi enganxada?

“De tots els edificis de Gaudí se n’han dit moltes bestieses. Però com que de la Torre Bellesguard no se’n parla, no hi ha soroll”, diu Galdric Santana, professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i membre del Grup de Recerca Bellesguard. En els pròxims anys se’n parlarà més, perquè Santana, actual director de la Càtedra Gaudí, està preparant una monografia que aplegarà els resultats d’una investigació que vol resoldre els misteris que encara amaga aquest singular castell al barri de Sant Gervasi de Barcelona, a tocar de la ronda de Dalt. L’estudi es publicarà el 2026, coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí. Molt abans, els dies 15 i 28 d’octubre, es podran visitar espais del segon pis fins ara tancats al públic i que més endavant seran restaurats. Són visites excepcionals que es poden reservar a la web de la torre, a un preu de 16 euros.

La periodista Sònia Casas (Barcelona, 1977) va publicar fa set anys a la revista Sàpiens un reportatge que revelava que una arqueòloga, un professor d’enginyeria de la UPC i veïns de Riudecanyes havien trobat el lloc que va inspirar l'arquitectura de Gaudí: el coll de la Desenrocada, situat entre els municipis de l’Argentera i Vilanova d’Escornalbou, al Baix Camp. Encara avui un equip d’arqueòlegs treballen en els gravats neolítics, a Coll Rodó, que hi ha en aquest paratge i que assenyalen els equinoccis de la tardor i de la primavera. Aquest descobriment va fascinar tant Casas que va decidir començar a novel·lar-lo. Set anys després, Retorn als orígens. Els quaderns perduts d’Antoni Gaudí s'ha endut el premi Néstor Luján de novel·la històrica, dotat amb 6.000 euros. El llibre arriba a les llibreries de la mà d'Edicions 62 aquest dimecres, 7 de juny.

De la fructífera relació professional que van establir Eusebi Güell i Antoni Gaudí en van sorgir algunes obres que avui són patrimoni universal, entre les quals la cripta de la Colònia Güell, ubicada en el marc de la colònia industrial de Santa Coloma de Cervelló. En aquest espai singular es conserva un important patrimoni històric i artístic que és un exemple magnífic d’arquitectura modernista, amb trets tan característics del moviment com la utilització del maó vist com a reivindicació d’una arquitectura popular i tradicional catalana, a més de la incorporació de noves tècniques i nous materials constructius com el ferro o el trencadís de ceràmica.

Antoni Gaudí afirmava que la vista és "el sentit de la glòria, perquè la glòria és la visió de Déu". També que és "el sentit de la llum, de l'espai, de la plasticitat". Tot i l'interès que han suscitat totes les seves obres, ara l'arquitecta italiana establerta a Barcelona Chiara Curti ha aprofundit en aquesta idea de la llum. Al llibre La Sagrada Família. Catedral de la llum (Triangle Books) revela, amb la col·laboració imprescindible del fotògraf Pere Vivas, una visió inèdita d'una de les obres més populars de Gaudí.