El cuiner Vador Brugués explica una recepta "senzilla de veritat", com ell assegura de forma insistent, per fer amb carbassa i amb l'ajut del forn. L'única dificultat és saber-la tallar, per a la qual cosa necessiteu un bon ganivet, però a partir d'aquí la preparació és senzilla, i el plat es converteix en ideal com a aperitiu o per a acompanyar altres plats. La curiositat de la recepta és que el cuiner proposa cuinar-la amb la pell inclosa. Per tot plegat, si us donen carbasses, rostiu-les, que és la millor manera d'assaborir la tardor.

"Si trepitges la línia, estàs mort!", "si la teva espasa em toca el pit, estic morta!", "¿juguem a fer-nos les mortes i la primera que obri els ulls perd?", etc. Els infants ho juguen tot: l'alegria, la tristesa, la por, el risc i també la mort; un tema tan transcendental no podia ser l'excepció! Involucren la mort al joc i així l'exploren i la processen d'una manera segura i controlada. Jugar a morir-se demostra maduresa perquè demana l'esforç de mantenir-se quiet i en silenci, excloent-se del joc dels vius i quan senten que no poden assimilar-lo, que és massa per a ells, tornen a "viure". Aquest procés bonic els fa comprendre de manera gradual i segons la seva maduresa, el significat de la mort. Altres jocs, com el d'amagar-se durant una estona, els fa veure què significa no ser-hi per als altres.

La Pastisseria Carrió del carrer Bailèn de Barcelona va guanyar ahir el panellet D’Or de la Ruta dels Millors Panellets de Pinyons de Catalunya. És el segon cop que reben aquesta distinció, ja que el 2022 també es van penjar la preuada medalla. Al certamen, organitzat per l'Obra Social Ernest Verdaguer de la plataforma Panàtics amb el suport del Gremi de Flequers de Barcelona, s'hi han inscrit un total de 50 forners i pastissers de tot Catalunya i era la cinquena edició que se celebrava. El tast que va fer el jurat professional era anònim. El panellet del pastisser Oriol Carrió va ser el més ben valorat pel que fa a l'estructura global, la imatge exterior, la qualitat dels pinyons i del massapà i el seu gust.

Ja fa uns anys que els panellets han assolit uns preus que els converteixen en tot un luxe, bàsicament per dos motius: per la farina d'ametlles i també pel preu dels pinyons de proximitat. Enguany no és una excepció, així que us proposem que els feu a casa amb la recepta original, els panellets de massa de massapà i els pinyons. Per garantir que ens surtin tan bons com a la botiga, ens ajuda el pastisser Miquel Guarro. Aquí teniu la llista per preparar 18 panellets a casa i celebrar la Castanyada com toca. Si també voleu provar altres opcions, com ara fer panellets de xocolata o amb forma quadrada, us ho expliquem aquí.

Sí, sí, esclar, ja ho diu tothom: “Una castanyada en mànigues de camisa?” No s’entén, però bé que, si fa calor, farem el Nadal igualment, i no direm que l’escudella és un plat per anar a picar pedra i a llaurar, o per jugar al Risk en família. D’acord, a les Pàgines viscudes d’en Folch i Torres i a Temps era temps d’en Serrat, hi ha “panellets i penellons”. I els nostres joves saben què és el primer dels substantius, perquè van fer-ne a l’escola, però no el segon, perquè ja han viscut en un món amb calefacció. ¿Embolicar castanyes amb paper de diari? No hi ha diaris, no és higiènic, segur que la castanyera d’abans no pagava autònoms… Quantes paraules que tenim, oi, acabades en ada, que indiquen grup? Castanyada, costellada, fontada, cosinada, calçotada…

La tardor s'endinsa en les seves jornades més fosques i fredes i abraça aquesta setmana entrant la celebració de Tots Sants, festa nostrada dels morts no exempta de vestigis de la celebració internacional de Halloween. La festa de Tots Sants és tradicionalment també un homenatge a l'inici de la foscor in crescendo, un descens en la il·luminació que es considera màgic en assenyalar la connexió entre el món dels vius i el dels morts. Aquest relat no està gaire allunyat de la tradició nord-americana que, com la catalana, prové dels celtes. Si bé la tradició a casa nostra és un homenatge als avantpassats, la seva singularitat és que va acompanyada de molta teca, especialment de panellets i castanyes, i són dies de cuina, també amb infants, i no de llaminadures i caramels com passa a l'altra banda de l'Atlàntic. Per animar aquesta festa i deixar de banda l'abundant sucre de les llaminadures, és una gran idea jugar amb les criatures a elaborar divertides i terrorífiques propostes que, a més de fer-los riure, els ompliran d'energia.

"La castanyada no és una festa". Així de contundent es mostra l'escriptor i folklorista Amadeu Carbó (Barcelona, 1970) cada cop que aborda la veritat sobre l'origen d'una data tan assenyalada a casa nostra. L'autèntica celebració és la jornada de Tots Sants, entre el dia 1 i el 2 de novembre, una diada de tradició catòlica que homenatja els difunts, fruit de la connexió que sorgeix entre el nostre món i el més enllà, segons tots dos calendaris. “Perquè sí, els morts també tenen calendari”, assegura Carbó. 

L’origen de la castanyada l’hem d’anar a buscar al segle XVIII, quan els campaners havien de tocar a difunts la nit de Tots Sants i alguns veïns s’hi acostaven i hi compartien dolços i vi dolç. Amb el temps, a aquestes llepolies s’hi van afegir les castanyes, un producte propi de la tardor, que van aconseguir ser les reines de la festa. Sorprenentment, la majoria de castanyes que consumim per la castanyada no són de proximitat. Moltes arriben del nord d’Espanya, de França o de l’Àsia.

Sí, ho confesso, soc una persona poruga. Però poruga nivell que quan ja tinc les terroristes estirades al llit amb el llum apagat i em pregunten “Mama, què és aquesta ombra?” just abans de dormir, em faig la forta i amb to serè contesto “...Deu ser un reflex d’un playmobil...” mentre les meves glàndules sudorípares tornen a tenir nou anys i es posen en marxa visualitzant la nena del revolt que ve a dir-me que un dia va morir al rebedor. O pitjor, l’esperit d’algun avantpassat de l’edifici que ha quedat sepultat sota la muntanya de roba per rentar i clama venjança.

La castanya no és flor d'un dia per als cuiners. Aquest fruit neutre en cru però dolç quan és cuit té àmplies possibilitats gastronòmiques, i així ho reivindiquen els que aprecien aquest mos tan tradicional de la tardor. A banda de menjar-les cuites, molts les degusten com a ingredient que dona un toc extra, per exemple en potatges de cigrons, com a crema dolça per untar, com a substitut de les nous en pastissos, com a base i protagonista de purés salats, com a detall extra d'un risotto, i fins i tot com a guarniment de carns i peixos contundents. El cuiner amb una estrella Michelin Aurelio Morales considera que a les castanyes, que tenen gust de "tardor i d'humitat, de terra, de fruits", hi predomina la textura per davant del gust quan són crues, mentre que quan es rosteixen, concentren els sucres i es converteixen en un fruit molt més dolç, no gaire aromàtic i molt més agradable. Pel que fa a la textura i la seva evolució, Morales diu que sense cap intervenció culinària és rugosa, aspra i "fins i tot incòmoda", però en funció del mètode de cocció adopta una textura molt més agradable fins a arribar a ser "versàtil a l'hora de convertir-la en diferents cremes i purés". La seva culminació és la confitura amb sucre (una de les seves elaboracions més famoses), quan es converteix en una "absoluta meravella". "Probablement una de les coses més boniques de la cuina són les marron glacé", assegura.

A Catalunya, i a la resta dels Països Catalans, la castanyada i Tots Sants marquen l'entrada de la tardor. Avui en dia celebrem la castanyada de manera bastant diferent de com es feia en els inicis. Temps enrere, es feien tocar les campanes fins a la matinada per honorar els morts. Una pràctica que ha desaparegut. Altres costums, però, com el fet de menjar castanyes, s'han mantingut. La castanyada i Tots Sants són dates assenyalades per a molts al calendari i coincideixen també amb altres festivitats arreu del món, com pot ser l'arxiconegut Halloween al Regne Unit o el Dia de Morts a Mèxic. Es tracta de tradicions populars molt arrelades i que entronquen amb cultures molt més antigues i ancestrals.

Dimarts a la tarda els carrers més comercials estaven plens de nens i nenes disfressats: de monstres, de fantasmes, de bruixes, de vampirs, de zombis, i de molts personatges, alguns amb la cara verda, dels quals desconec el referent. Aquest article, per descomptat, no pretén ser cap debat sobre castanyada o Halloween. Només faltaria. És perfectament comprensible que a la canalla li sembli molt més divertit disfressar-se i demanar caramels que menjar moniatos tancats a casa. Els nens es movien en ramats, acompanyats d’alguns pares que els vigilaven des de la distància amb més cara de resignació que no pas de divertiment. Feien un pelegrinatge per les botigues. Mentre els nens entraven en massa, en grups de deu, quinze o vint, als establiments, els pares es quedaven a fora, apàtics, mirant el mòbil. La botiga de llaminadures era una infern. La botiga plena, gent comprant i, de cop, una colla de nens esverats i cridant entraven a reclamar que els donessin caramels. “ ¡Truco o trato! ”, “Doneu-nos chuches!”, “ ¡Teneis que darnos muchas que esto está lleno! ”, deien primer. Les botigueres, tipes de portar tota la tarda repetint la mateixa cançó, insistien: “No us els podem donar. Aquí les chuches les venem. S’han de pagar”. Els nens s’enfadaven: “ ¡¡¡Jooooolines!!! En teniu moltes moltes!” La venedora es justificava: “ No son nuestras. No os las podemos dar ”. “Quina morra que teniu!”, “Antipàtiques!”, deien marxant de la botiga. Després te’n tornaves a trobar uns altres a la botiga de roba, on s’acumulaven diversos grups de nens amb les mateixes exigències. Una vintena de criatures dins cridant al taulell: “ ¡Truco o trato! ”, “ ¡Truco o trato!” Una nena preguntava: “I aquí què ens donaran?” La venedora, tipa, els deia que ella no en tenia de caramels. Decebuts van marxar corrents: “ ¡Tacaña! ” A la botiga del davant, especialitzada en xocolata, un lloc molt tocat i posat, hi havia una sola dependenta, dues persones esperant per ser ateses, deu nens i nenes exigint xocolata i una dotzena més que van entrar al crit de “ ¡Truco o trato! ” La botiguera, santa paciència, els va demanar calma i va dir que després els trauria una mica de xocolata. “Aquí en donen!”, van cridar a uns que s’esperaven fora. L’allau va ser instantània. Més nens, amb una mena de galledes amb forma de carbassa, intentaven encabir-se a la botiga com fos. Els nens van començar a tocar els bombons que hi havia exposats amb deliris de grandesa: es pensaven que els donarien els que hi havia preparats per vendre, que eren petites figuretes de ratpenats o carbasses. La canalla s’empentava, cridava, demanaven a la botiguera que s’afanyés perquè havien d’anar a més botigues i exigia la xocolata. Després van fer escarafalls perquè el que els va donar la venedora no els feia tanta il·lusió. A fora, els pares, apàtics com si res. Miraven el mòbil intentant que el martiri de Halloween, la processó del saqueig de botigues, passés tan aviat com fos.