En una època en què els titulars de premsa auguren la fi de les sales de cinema –ferides pels canvis d’hàbits de consum, la crisi, les plataformes digitals i rematades pel covid-19–, és reconfortant descobrir que n'hi ha tretze que han superat més de 100 anys i continuen en actiu en el circuit comercial: són les sales centenàries de Catalunya que l’Acadèmia del Cinema ha distingit per la seva militància. “Em pensava que no en trobaria gaires, dues o tres, però em va sorprendre que en sobrevisquessin tretze, no m’imaginava aquesta resistència”, diu el periodista Toni Vall. Potser és perquè a la ciutat de Barcelona no és gens habitual aquesta transmissió patrimonial i cultural: només es manté actiu el Cinema Bosque de Gràcia, inaugurat el 1905, que antigament s’anomenava Teatre del Bosc perquè estava situat al bosc que hi havia a Fontana. Allà s’hi va veure, el 1907, un títol d’impacte: Las inundaciones de Cataluña.

C om explicar com és d’important Eugenio? Tinc uns quants cassets seus a casa, deu o dotze. Són de l’any de la picor i dins del cap em sembla que els escolto, amb el so deformat, amb talls, amb aquella fressa típica del reproductor, aquell zzzzzzzzzzzzz que se sentia de fons. Doncs Eugenio és tan important que els cassets sonen sols, amb vida pròpia, no cal que els introdueixi enlloc. Sonen sols perquè “el saben aquel que diu...” és un clàssic, un referent, una institució. Eugenio segurament és l’humorista més genuí que hem conegut. La seva creació no té comparació amb la de cap altre treballador de la riallada. S’ha escrit sobre ell aquests últims anys. Ens han gratat la memòria. S’ha fet un documental magnífic i trist sobre la seva figura misteriosa. Només sabíem que vestia de negre, que no reia mai i que ens feia riure a tots els altres. Si no l’heu vist, busqueu-lo. El trobareu fàcilment i us agradarà.

La part de baix de tot de la Rambla està plena de paradetes d’organitzacions polítiques i polititzades que aprofiten Sant Jordi per vendre llibres de la seva corda: Fundació Andreu Nin, el Partit Comunista i les seves joventuts, la Plataforma Unitària i Popular contra la Guerra i l’OTAN, la Xarxa Socialista Unificada de Catalunya, Siria en el Corazón, Pobles Indígenes, Solidaridad y Unidad de los Trabajadores... Una bona colla. La prova vivent de com és de plural la festa de la rosa i el llibre es troba una mica més enllà, passat el monument a Colom. Un catamarà atracat al costat de les golondrines acull Albert Boadella, que signarà el seu llibre sobre la imaginària i ridícula Tabàrnia.

Fa uns anys, no gaires, un col·legi professional de Barcelona em va proposar participar en un cinefòrum a l’auditori de la seva seu. Es tractava de presentar la pel·lícula escollida i comentar-la amb el públic després de la projecció. Abans de començar l’acte em vaig reunir amb dos o tres alts càrrecs del col·legi. Recordo que vaig parlar poc i escoltar molt. Van treure el nas dos o tres acudits sexuals, unes al·lusions a la feminitat francament desafortunades, fora de lloc. Em va estranyar que, davant d’algú amb qui no tenien cap mena de confiança, deixessin anar aquests comentaris. No és que fossin altament ofensius, ells els devien considerar fins i tot divertits, però la qüestió no és aquesta. No serem tan hipòcrites per esquinçar-nos les vestidures davant d’actituds que, en altres contextos més propers i familiars, nosaltres mateixos -siguem homes o dones- podem haver tingut. La qüestió, i cap aquí voldria transitar, és que l’important del sexisme, més enllà d’un, dos, tres o vint comentaris més o menys afortunats que senten una, dues, tres o vint persones, és l’actitud que hi ha al darrere, la manera de ser i de comportar-se.