Els ciutadans balears van consumir al desembre 161 minuts de televisió al dia, un 11% menys que el mateix mes de l'any passat, i se situaren com el territori amb menys consum.

Naomi, Linda, Cindy i Christy. Per a unes quantes generacions no cal afegir el cognom d’aquestes quatre grans protagonistes per saber de qui estem parlant. Campbell, Evangelista, Crawford i Turlington. Quatre de les més grans top models dels anys noranta, un rol que ara s’ha reconvertit en el de les influencers. Però d’aquí quaranta anys serà difícil que el gran públic recordi el nom de les estrelles de TikTok. Les supermodels han esdevingut icones internacionals eternes, per bé i per mal. Símbol de la societat dels noranta i, alhora, màximes representants de la pressió estètica sobre les dones. Diverses generacions vam créixer sota la tirania d’uns cànons de bellesa femenins que havien de ser el model utòpic al qual aspirar i assemblar-nos. Dones generadores de somnis i frustracions.

Als anys 90 i primera dècada dels 2000 la televisió nord-americana estava farcida d’històries d’homes i dones que s’havien aprimat prop d’un centenar de quilos. Passaven d’una obesitat mòrbida que els tenia al límit de la mort a experimentar el zenit de la felicitat lluint cossos esculturals i córrer maratons senceres. Eren venudes gairebé com un miracle en què una força de voluntat titànica canviava el destí d’una persona. En un país com els Estats Units, on l’obesitat és un dels principals problemes de salut de la població, aquests casos es pretenien utilitzar com a exemple. En els esports d’Antena 3, aquest tipus de notícies també han sigut molt habituals per propagar les virtuts de l’exercici, tot i que, igual que a la tele dels Estats Units, hi ha un element morbós en la comparativa dels cossos clarament connectat amb la grassofòbia.

Tot i que el covid-19 ens ha enviat a casa moltes més hores de les que hi solíem passar, no tot el consum televisiu s’ha vist beneficiat de la mateixa manera. Hi ha un gènere que ho està patint especialment: els esports. Als Estats Units, per exemple, es registren descensos d’audiència superiors al 50% en algunes disciplines. I a França MediaPro ha sacsejat el panorama forçant una negociació a la baixa del preu dels drets esportius i deixant congelat un pagament que ha afectat notablement la salut financera dels clubs. En el cas del Regne Unit, el director de BT Sport, responsable de canals esportius de pagament, suggeria ja a l’agost que el coronavirus comportaria una caiguda de l’import dels drets esportius, “ja que els espectadors tenen menys diners a la butxaca”.

L'agònic canal Esport3 comença a veure un tímid horitzó. Els partits de Lliga de la Segona Divisió A de futbol podrien començar a veure's aviat al canal públic, ja que TV3 ultima la compra dels seus drets esportius. Ho ha avançat el director de la televisió, Vicent Sanchis, a la comissió de control parlamentari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Això voldria dir tenir accés als partits que juguen tres equips catalans en aquesta categoria: l'Espanyol, el Girona i el Sabadell.

Santiago Abascal ha censurat que TVE programi una sèrie en clau de comèdia en prime time en què es fa humor del confinament. Ja se sap que la ultradreta sempre té idees molt precises sobre com ha de sentir-se la gent, quines banderes ha d’adorar, amb qui se n’ha d’anar al llit, davant de quin déu s’ha d’agenollar i, si et despistes, quins plats pots menjar (pista: no és sushi). Segons el de Vox, la sèrie no és pertinent, tenint en compte els més de 15.000 morts a Espanya per la crisi sanitària. Mitjans com El Confidencial -sempre disposats- s’han apuntat al linxament i han rescatat tot de missatges, la majoria dels quals de trols anònims amb idèntic deix polític, en què es critica això.

“Els nostres plans de contingència no preveien una situació com aquesta”, diu, contundent, Jordi Colom, director tècnic de Betevé. El cas de la televisió pública de Barcelona no és únic: des que va esclatar la crisi del coronavirus i va començar el confinament, gairebé tots els mitjans han hagut de reajustar-se per poder seguir treballant. L’objectiu és seguir garantint el dret a la informació sense posar en risc la salut dels seus treballadors, i això passa per implementar sistemes de teletreball que obliguen a treure el màxim rendiment de les tecnologies a l’abast. La televisió i la ràdio segueixen endavant gràcies a eines com Skype, Hangouts, Zoom o línies IP, però sobretot a equips tècnics, normalment invisibles, que s’encarreguen de connectar totes les peces del trencaclosques.

La TDT es prepara per a uns mesos convulsos. L’oferta de continguts no variarà, però pràcticament arreu de l’Estat diversos canals canviaran de freqüència. Això obligarà els ciutadans que els vulguin continuar veient a adaptar l’antena i sintonitzar de nou el televisor, en un procés molt similar al que va tenir lloc el 2014. La data límit, fixada per la Unió Europea, és el 30 de juny del 2020, d’aquí un any just. El govern espanyol va aprovar la setmana passada, mitjançant un reial decret (publicat al Butlletí Oficial de l’Estat aquest dimarts), el nou pla tècnic de la TDT, que detalla com s’ha de dur a terme aquest procés. El text, a més, introdueix un element nou: la desaparició, el 2023, de totes les emissions que no siguin d’alta definició, fet que obligarà a renovar bona part dels aparells de televisió que funcionen avui a Espanya.

El primer que sorprèn de Gente hablando és el seu insòlit registre humorístic. La websèrie d’Álvaro Carmona es distancia de les tendències dominants en l’humor actual que triomfa a YouTube o en els circuits de stand-up. Ni incomoditat còmica, ni suposada incorrecció política ni comentaris cínics o estripats. Gente hablando està presidida per un humor tendre i humanista que es manté fidel a la declaració d’intencions que es desprèn del títol, allò de “parlant la gent s’entén”. Els sis capítols autoconclusius -amb prou feines de 8 minuts- que conformen Gente hablando s’estructuren al voltant d’un diàleg entre un parell de personatges. Una idea simple i efectiva quan està tan ben portada que, per moments, acosta la websèrie a formats com Cites. Aquí també coincideixen personatges -alguns ja es coneixen, d’altres no- en diferents situacions quotidianes. La comunicació no sempre s’estableix al primer contacte. Però lluny de tendir cap al malentès, la sorpresa o el desastre, la majoria de situacions es recondueixen cap a bé gràcies a l’intercanvi de paraules. Gente hablando reivindica el diàleg cara a cara com a lloc de trobada i comprensió en l’era de les aparences, els malentesos i les hostilitats a les xarxes socials. I ho fa amb la concurrència de tota una sèrie de grans intèrprets entre els quals destaquen Ramón Barea, Mariam Hernández, Miki Esparbé i Celia de Molina. Carmona és un creador de comèdia amb una llarga trajectòria com a guionista en programes d’El Terrat i ara mateix a El intermedio, i com a xòuman en espectacles de stand-up. A YouTube va triomfar amb el duet que forma amb Tomàs Fuentes, Da FLOWers, un grup paròdic de hip-hop a l’estil dels grans Flight of the Conchords. Estrenada a Flooxer, Gente hablando ha recollit premis en diferents certàmens audiovisuals. El de més ressò ha sigut el de millor sèrie de curt format a Series Mania, un dels festivals internacionals de referència pel que fa a la ficció televisiva.

Crec que B. i T. haurien d’anar a un hotel. M’explico.

L’èxit als Globus d’Or d’ El método Kominsky ha certificat que es viu una nova edat d’or de les sèries sobre l’edat d’or, valgui la redundància. La tercera edat ha estat tradicionalment infrarepresentada a la televisió, que tendeix a explotar l’atractiu físic dels cossos joves i el vitalisme adolescent. L’auge de les sèries viscut a redós de l’explosió de les plataformes en streaming accentuava aquest fenomen: els seus clients estan sobretot a la franja d’edat jove. Però alguna cosa ha canviat en els últims temps, i és que la presència de personatges sèniors en un primer pla, o directament de sèries que tenen la vellesa com a tema principal, s’ha disparat.

El 2017 serà recordat, seriòfilament parlant, per la irrupció de ficcions comandades i protagonitzades per dones. L’any en què Donald Trump ha assumit la presidència dels Estats Units, el feminisme s’ha deixat veure i sentir tant a la petita pantalla -amb ficcions que aborden temes com la desigualtat de gènere- com a fora, amb les protestes al carrer i a les xarxes.

Better Together