Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) és un dels novel·listes més subtilment irònics del panorama literari català contemporani. Sigui revisant episodis emblemàtics com l'últim viatge de Josep Carner a Catalunya (Retorn, 2017), de thrillers en què el món empresarial i el polític queden entrellaçats amb gràcia (Un escàndol sense importància, 2011), o atrevint-se a plantejar una farsa sobre la corrupció a dins de l'Ajuntament de Barcelona (Les pompes del diable, 2019), l'escriptor i diplomàtic retirat –ha estat ambaixador a Grècia, Malàisia, el Vietnam i el Regne Unit– ha bastit una trajectòria de prestigi recompensada amb premis com el Ramon Llull, que va rebre el 2009 gràcies a L'últim home que parlava català. A La guerra dins la guerra (Proa, 2025) recupera els personatges dels dos escriptors barcelonins d'aquella novel·la. En Miquel Rovira està acabant una novel·la sobre la Guerra Civil. L'altre, Ramón Balaguer, es guanya la vida impartint classes en un taller literari. Tots dos s'acaben retrobant per fer evidents les seves diferències en la literatura, en la política i en l'amor.

Amadeu Fabregat va ser, a la dècada del 70, un pioner de la literatura catalana al País Valencià. Dos títols seus són llegendaris: Carn fresca: poesia valenciana jove i la novel·la –o el que fora– Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”. Amb aquestes dues càrregues de profunditat –sobretot amb la segona, que va guanyar el premi Andròmina dels Octubre–, Fabregat es va fer un nom a la València de finals del franquisme, on totes les gosadies estètiques, tots els extremismes polítics i tots els esnobismes culturals eren profusament celebrats.

Hi ha amors capaços de fer trontollar els fonaments de qui els viu gràcies a la seva dimensió "sanguinària, revolucionària i eròtica". Tan bonica i tirana (Proa), amb què Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha guanyat l'últim premi Carles Riba, s'endinsa en una temporada convulsa i difícil, en què el desig alliberador acaba enverinant la veu, tan poderosa com angoixant, que vehicula els poemes. El llibre coincideix als taulells de novetats amb la recuperació de Maripasoula, viatge a la Guaiana francesa que l'autora va fer més d'una dècada enrere: editat per Tushita per primera vegada el 2015, ara el torna a posar en circulació –i amb encert– Club Editor. Aquesta aventura impregnada de llum contrasta amb els textos densos i retorçats de l'últim llibre de l'autora.

Des que va debutar amb els relats d'Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), Marta Orriols (Sabadell, 1975) ha anat excavant, amb una precisió i destresa remarcables, en la intimitat dels protagonistes de les seves novel·les. A l'última, A l'altra banda de la por (Proa, 2025), s'endinsa en la vida de la Joana, una dona que s'acosta als 50, amb un bon càrrec al MNAC, dos fills adolescents i un exmarit que aviat tornarà a ser pare. La nit que, a la sortida del teatre, torna a coincidir amb en Mateu, amb qui va passar dues nits anys enrere a Tòquio, farà que comenci a preguntar-se si ell podria ser una bona sortida al laberint vital en què se sent atrapada.

En pocs mesos, Adrià Targa (Tarragona, 1987) ha publicat dos llibres de poesia remarcables: Acròpolis (Godall, 2024), que va guanyar els Jocs Florals, i Arnau (Proa, 2024), un poema narratiu de gairebé dues-centes pàgines, dividit en set cants, que recorre un dia decisiu en la vida d'un jove culte, deprimit i enamoradís. Ambientat a la Barcelona d'ara i protagonitzat per "la més perduda de les generacions perdudes", proposa un viatge aclaparador a urinaris, cambres fosques i discoteques i inclou tantes drogues i sexe com aparicions estel·lars de poetes enmig de somnis i deliris, entre les quals hi ha les de Jaime Gil de Biedma als lavabos de la planta -2 d'El Corte Inglés de plaça Catalunya i Jacint Verdaguer com a company de visita de l'Infern dels Grans Poetes.

Gràcies a Mercè i Joan, amb la qual Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) ha guanyat el sisè premi Proa, els lectors podran viatjar a la muntanya russa emocional de Mercè Rodoreda i Joan Prat, conegut amb el pseudònim d'Armand Obiols. Entre 1939 i 1948, la dècada en què transcorre la novel·la, els dos escriptors i amants s'exilien a França, fugen dels nazis, hi acaben convivint per força, i un cop acabada la Segona Guerra Mundial tenen l'esperança de poder tornar a Catalunya, tot i que allà hi han deixat les famílies trencades. Filòloga, assagista i traductora, Eva Comas-Arnal s'ha atrevit a ficcionar les vicissituds d'una de les parelles més brillants i polèmiques de la literatura catalana del segle XX. El resultat és un llibre amè i alhora rigorós, que defuig el cartró-pedra històric i una idealització excessiva dels protagonistes.

Un tret ressona enmig del paisatge nevat al primer capítol d'Un bosc infinit, de Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957). Aquell so sec sacseja en Martí, el nen de 10 anys que protagonitza una història d'aprenentatge, desenganys, il·luminacions i empoderament que es llegeix amb la certesa de trobar-se a davant d'una de les descobertes literàries de l'any, i això que l'autora ja ha guanyat premis de poesia com el Carles Riba i el Rosa Leveroni per llibres com Des de l'arrel (2009) i Un lloc a l'ombra (2011), i que la seva narrativa també ha estat reconeguda, com és el cas de La dona sense ulls, que va merèixer el Ciutat de Palma el 2013.

A 'Es perd el senyal' (Proa), Joan Margarit aplega composicions autobiogràfiques, altres de contingut més civil i poemes "de tota la vida", i pivota, com és habitual en la seva obra, a l'entorn dels grans temes de la literatura poètica –des de l'amor a la mort, passant per la soledat–. "La cultura no és una nosa, la cultura és l'únic que pot salvar la persona, és l'únic que et pot donar una mica de felicitat. Sense cultura no hi ha la més mínima possibilitat de felicitat, però adquirir cultura no és de franc", assegura l'autor.

L’actriu Carme Serna sempre havia escrit textos que, tanmateix, mai havia pensat a publicar. No va ser fins que va arribar la pandèmia que va decidir aferrar-s’hi. “Sempre havia tingut aquesta inquietud i mai no m’havia aturat a valorar-la”, reconeix, “i era bàsicament per una qüestió d’inseguretat”. Quatre anys després ha vist com aquells relats escrits en confinament guanyaven el premi Mercè Rodoreda de contes i sortien publicats amb el títol Perdona’m per desitjar-ho tant. La maternitat, els traumes d’infantesa, la identitat i la petjada de les arrels són alguns dels ingredients d’aquest conjunt que presentarà aquest dimarts dia 27 a la llibreria Drac Màgic de Palma. 

"El misteriós camí va cap a l'interior", va deixar escrit Novalis. Aquestes paraules del poeta romàntic alemany han acompanyat durant anys Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963), que ha perseguit aquest viatge cap endins tant des de la fotografia com a través dels versos. El seu últim llibre, L'ombra de les hores (Proa), ha rebut el premi Miquel de Palol i es llegeix amb la "calma intensa" que l'autor aplica a la seva pròpia vida.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Sebastià Juan Arbó (la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984) va prendre la decisió de quedar-se a Catalunya. Una dècada més tard va publicar Tino Costa (Àncora, 1947), encara escrita en català, i un any després va renéixer en llengua castellana amb Sobre las piedras grises, novel·la que va rebre el premi Nadal. "Més endavant se li va retreure que no prengués la decisió d'exiliar-se, la trajectòria en castellà, les col·laboracions a la premsa [La Vanguardia, Abc i altres] i també l'amistat amb uns quants personatges destacats del règim cultural franquista, com ara Joan Teixidor, Ignasi Agustí i Josep Vergés, tots ells del grup Destino", fa memòria Joan Antoni Forcadell, impulsor del primer congrés acadèmic dedicat a Sebastià Juan Arbó, que se celebrarà a Amposta i a la Universitat Autònoma de Barcelona el 25 i 26 d'octubre.

Per trencar amb la imatge marmòria que ens ha arribat de Tiberi Cèsar i de tants altres emperadors romans, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha tingut durant anys al seu escriptori diverses imatges d'ell generades per intel·ligència artificial on torna a ser un home de carn i ossos. A Tiberi Cèsar (Proa), l'ambició de l'escriptora ha estat recuperar-ne la figura "amb totes les complexitats i foscúries", i alhora posar-la en relació amb els familiars, parelles, enemics i amb la Roma de l'època. La prosa plàstica i sinuosa de Cadenes rescata un tros de món de fa 2.000 anys que encara ressona en la societat actual.

L’oblit s’ha acarnissat amb cruesa amb molts artistes catalans de la segona meitat del segle XX, per raons com els estralls culturals del franquisme i que alguns d’aquests artistes van quedar superats pels corrents més avantguardistes. També perquè fins fa relativament poc no va existir la consciència, ara liderada per alguns historiadors joves i museus com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, que s’havia de fer justícia al llegat de molts artistes. Un dels més singulars entre aquests noms oblidats és Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), que ha tornat a la llum gràcies a la feina persistent del seu renebot, Francesc Marco Palau, i la novel·la que ara li ha dedicat Màrius Serra, La dona més pintada (Proa). Una dècada després de reivindicar el matemàtic Ferran Sunyer a Plans de futur, Serra torna a escriure una novel·la on juga amb el relat històric i la ficció, i en aquesta ocasió, ha pogut comptar amb els testimonis de més persones de l’entorn del protagonista i també de descendents. “Són històries que m’atrauen per la mateixa singularitat del personatge”, afirma Màrius Serra. 

Alexandre Dumas (1802-1870) va ser un novel·lista i dramaturg francès prolífic i un dels més populars del segle XIX. El 1844 va publicar, per entregues, dues de les seves obres més populars, El comte de Montecristo i Els tres mosqueters. La primera té una traducció molt elogiada de Jesús Moncada, publicada a La Magrana el 2002 i reeditada a Edicions 62 el 2017. La segona, que Proa acaba de presentar en una nova versió –impecable– d'Anna Casassas, ha tingut una història editorial molt més llarga i accidentada. "Feia anys que la novel·la no es trobava en cap llibreria, sempre que no fos de vell", recorda l'editor Jordi Rourera.

"Homes i dones anònims arrosseguen maletes, busquen les portes d'embarcament, comproven passaports. Alguns viatgen units pel tedi, i d'altres amb il·lusions acabades d'estrenar". La possibilitat de dir-ne casa, tercera novel·la de Marta Orriols –primera que publica a Proa–, comença i acaba en un aeroport, un d'aquells no-llocs que l'antropòleg francès Marc Augé va explorar en un assaig molt conegut, Els no-llocs. Espais de l'anonimat (1992). Segons Augé, supermercats, hotels, àrees de servei i aeroports es defineixen per ser transitats de manera efímera i per suspendre la identitat dels que hi circulen.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) necessita viure envoltat de cultura. Aquesta és la certesa que es té llegint els seus dietaris, l'últim dels quals, el sisè, acaba d'arribar a les llibreries. L'autor d'El món en suspens (Proa, 2022) ens rep a la seu de la Fundació Vila Casas. Camina per les sales dedicades a la mostra de dibuixos de Luis Marsans sobre la Recerca de Marcel Proust abans d'obrir la porta del seu despatx, atapeït de llibres i catàlegs. Abans de convertir-se en l'últim director d'art de la Vila Casas, Susanna ha estat al capdavant de l'Institut Ramon Llull, l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural i la Fundació Caixa Catalunya. També ha impulsat editorials com Columna i el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i ha comissariat exposicions dedicades a Aristides Maillol, Vicenç Viaplana i Antoni Llena.

Martí Domínguez va tornar de l'estada d'un mes el 2018 a la Ledig House –residència d'escriptors al nord de Nova York– amb una novel·la acabada i una altra de començada. Totes dues estan connectades per una idea central, la de l'eugenèsia: la primera novel·la, L'esperit del temps (Proa, 2019), abordava les tècniques de manipulació genètica de l'espècie humana durant el nazisme; la segona, Mater, viatja fins a un futur pròxim en què les dones han deixat de gestar els fills a dins del cos, es millora els embrions genèticament i les necessitats materials estan resoltes. La novel·la, que ha guanyat el quart premi Proa, arrenca quan una jove investigadora descobreix que, contra tot pronòstic, s'ha quedat embarassada. Decideix tirar endavant amb la gestació, però si vol donar a llum haurà de fugir.

L'última novel·la de Francesc Serés (Saidí, 1972) està recorreguda per una "gran mentida" en què molts han cregut durant els darrers anys: que hi havia un pla polític per aconseguir la independència de Catalunya. "Volien fer història i la història els ha passat per sobre", recorda l'autor a la contracoberta del llibre. La mentida més bonica (Proa) burxa en les ferides encara obertes del procés d'independència a partir de la mirada d'una parella de professors d'institut, en Carles i la Marina, que estan a punt de jubilar-se. La crònica del dia en què s'acomiaden del món laboral els serveix per fer balanç del compromís amb el país durant l'última dècada i per intentar refer una amistat malferida a causa de les diferències polítiques.

"Tots som fruit de decisions que prenem, però també d'atzars i circumstàncies que s'escapen de la nostra voluntat", assegura Ramon Solsona (Barcelona, 1950) en relació a Temps enrere, novel·la de 700 pàgines que és l'aposta de la represa per part de l'editorial Proa. Aquesta barreja de casualitats, fatalitats i viratges conscients configura les vides dels dos protagonistes del llibre, en Tomàs i l'Elvira, "dues persones corrents que tenen, com a única peculiaritat, que tots dos passen de la mida estàndard: són més alts que la resta". La parella també comparteix la catalanitat, la generació a la qual pertanyen –ell va néixer el 1945; ella el 1948– i la classe social humil.

“Si vols travessar un riu i veus que l’aigua no és gaire profunda, l’opció més intel·ligent és tirar totes les pedres al mateix lloc, i així potser faràs una muntanya que et permeti arribar a l'altra banda. Si les meves novel·les fossin pedres, cadascuna aniria a un lloc diferent... seria molt difícil que mai arribés a travessar el riu!” Amb aquest símil resumeix Carles Casajuana la seva trajectòria literària, que inclou tretze novel·les –entre les quals hi ha Kuala Lumpur (2005)– i dos llibres d’assaig, l’últim dels quals va ser Les lleis del castell (2014). "Treballo per projectes, i ho visc com un hàndicap", assegura. En el seu cas, però, és una virtut.