Ella, Lillian Ross, va ser durant més de mig segle una de les periodistes més prolífiques i icòniques de la revista New Yorker, autora de diverses peces que han passat a la història del periodisme modern, per exemple un perfil que el 1950 va escriure sobre un pletòric però ja un punt caricaturesc Ernest Hemingway. Ell, William Shawn, va ser no només el director-editor durant més de quaranta anys de la New Yorker sinó que va ser l’home que va convertir el mític setmanari en la capçalera més prestigiosa del món, i tot gràcies a una mescla perfectament audaç, rigorosa i equilibrada de periodisme extens i en profunditat, de literatura, d’humor i de cura meticulosa per tots els detalls de la tasca periodística, des de la comprovació de dades i fets fins a la pulcritud, la força i la gràcia dels textos. Tot i que ell era casat i tenia fills i mai no va negligir la família, Shawn i Ross es van enamorar i, durant quatre dècades, van compartir la vida, sense mai amagar-se de ningú, ni tan sols de l’esposa i els fills d’ell. Aquí, però no del tot són les memòries que Ross va escriure sobre aquella història d’amor singular i memorable.

Un segle de periodisme dona a per molt i el New Yorker ha complert amb escreix: als seus articles eminentment culturals, de gran profunditat, cal sumar-hi desenes de milers d'acudits que han redefinit el gènere de la vinyeta com a comentari social, i tot això s'ha servit embolicat en unes portades exquisides que sovint s'han acabat convertint en icòniques. Aprofitant el centenari de la publicació, repassem algunes d'aquestes primeres pàgines històriques.

The New Yorker acaba de dedicar la portada als Jocs Olímpics de París. Els ha quedat una declaració d’amor de Nova York a París. La torxa amb la flama olímpica entra a la capital portada sobre un modest velomotor per Monsieur Hulot, que condueix tot dret i impertorbable, amb la gavardina, el barret, la corbata de llaç i la pipa reglamentàries. De paquet viatja un nen que somriu tot cofoi mentre agita la bandera tricolor. El dibuix és tan suggeridor d’un temps i d’un país que gairebé se sent la banda sonora amb un acordió. És una il·lustració de línia clara que firma Paul Rogers, que explica: “He utilitzat el personatge creat per Jacques Tati com a encarnació perdurable de l’esperit de França”.

Conegut pels seus reportatges a la revista The New Yorker, Hua Hsu (Illinois, 1977) ha amagat un llibre a dins seu des de fa més de dues dècades. Era Sigues tu mateix (Navona, traducció de Jordi Mas), en què reconstrueix la temporada que va passar a la Universitat de Berkeley estudiant ciències polítiques, i hi va fer un molt bon amic, en Ken, que va ser assassinat una matinada d'estiu quan encara no havia fet 21 anys. Sigues tu mateix va merèixer el premi Pulitzer de no-ficció 2023, i l'autor hi traça amb meticulositat les afinitats i les diferències entre ell i en Ken, retrata les particularitats de créixer als Estats Units tenint arrels asiàtiques i evoca un món, el de la generació Z, marcat per la mort de Kurt Cobain, els fanzins i l'arribada d'Internet.

La xafarderia de les últimes setmanes a Nova York en l’àmbit periodístic l’han batejat com el Zoom dick incident, que podríem traduir com l’incident del penis amb el Zoom. Un col·laborador de The New Yorker, l’analista jurídic Jeffrey Toobin, de dilatada trajectòria i prestigi, va ser pescat en directe pels seus companys de feina mentre es masturbava davant de l’ordinador. Segons les últimes investigacions sobre el cas (si és que cal investigar gaire), un grup de professionals de la revista estaven fent un simulacre de la nit electoral nord-americana a través d’una videotrucada col·lectiva amb el Zoom. En una pausa, tothom va desconnectar les càmeres menys Toobin. Sembla que en aquest lapse de temps, l’analista va rebre una agradable trucada telefònica que el va portar a masturbar-se sense moure’s de davant de l’ordinador, i no se li va acudir que, mentre estava en plena acció, els seus companys podien veure’l o trobar-se amb aquell panorama tan animat quan es tornessin a asseure davant la pantalla. El resultat és perfectament imaginable: tard o d’hora els seus col·legues el van veure amb la mà ocupada i el penis en primer terme. No han transcendit detalls de com es va procedir per advertir a Toobin que els estava proporcionant l’anècdota divertida de l’any a la redacció, o si ell mateix es va sentir observat de seguida. L’únic que se sap és que va apagar ràpidament l’ordinador i va intentar reaparèixer més tard amb l’esperança que l’incident no hagués tingut cap transcendència. Però, després d’una investigació dels responsables de The New Yorker, s’ha confirmat que, com a mínim, dos dels companys van ser testimonis de l’escena i que s’ha suspès Toobin cautelarment.