La veu i l’enginy lingüístic de Màrius Serra (Barcelona, 1963) formen part del paisatge cultural català. 18 anys d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, 35 anys de mots encreuats a La Vanguardia, cinc mil articles i una trentena de llibres són algunes de les seves cartes de presentació. Ara acaba de publicar una reedició actualitzada de Verbàlia, el país on el Màrius va descobrir el plaer de jugar amb les paraules. La primera vegada que es va editar aquest llibre, l’any 2000, acabava de néixer el seu fill Lluís, amb una encefalopatia greu que li va impedir parlar i caminar durant els seus nou anys de vida.

Després d'assassinar escriptors, data brokers i monjos de Montserrat, i fins i tot després d'acabar amb ell mateix en la ficció, l'escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) agafa de nou les armes i s'imagina una xarxa de mataiaies amb epicentre al barri barceloní d'Horta. El rol del Roc (Empúries) és la quarta entrega de la seva sèrie criminal, protagonitzada per una persona de carn i ossos, l'expert en jocs Oriol Comas i Coma, i per un joc de taula. "És tot un personatge, i vaig voler que fos el meu Carvalho", diu l'escriptor, recordant el detectiu de Vázquez Montalbán. En aquesta aventura, Comas s'alia amb el comissari Carmany i la seva neboda Sol per investigar uns estafapensionistes que juguen a jocs de rol i s'encobreixen en entitats del barri, com els Diables d'Horta.

Miguel de Cervantes y Saavedra, a través del seu Quixot, considerava el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell un dels llibres més importants de la història, i per això és un dels pocs que el barber i el capellà salven de ser destruïts. D'acord amb els experts, aquesta opinió estava fonamentada en el fet que el Tirant trencava amb les novel·les de cavalleries i hi introduïa sensualitat, sexe i humor.

Poques novel·les condensen tants embolics, intrigues i traïcions com Tirant lo Blanc, el gran clàssic de la literatura catalana del segle XV. Joanot Martorell va convertir la seva pròpia frustració com a cavaller en una novel·la de mil pàgines, insòlitament moderna i ambiciosa, que ja a la seva època va ser un èxit de vendes. "El Tirant donaria per a una sèrie de Netflix de 5 temporades", diu l'escriptor i filòleg Màrius Serra. El 2020 Serra va publicar a Proa una versió actualitzada de la novel·la, sense renunciar a la "riquesa verbal" de l'original però adaptant-la a un català més actual. I al cap de poc se li va acudir una idea tant o més estimulant: escriure'n una versió teatral que, amb menys de 50 pàgines, concentrés tota l'èpica i tota la intensitat amorosa de la novel·la de Martorell.

A la presentació d’Enigmes del vi de Lleida vas dir: “Llibres i vi, dues cares de la cultura que es troben en una de les dues B que més m’agraden: la B de biblioteca i la B de bar”. En quina de les dues B et quedes?

Màrius Serra (Barcelona, 1963) va néixer un 1 de maig i s’ha fet un tip de treballar. En algun moment o altre, tots hem jugat amb la llengua catalana gràcies a l’enginy esmolat d’aquest llicenciat en filologia anglesa. Fa 30 anys que proposa els mots encreuats de La Vanguardia i en fa 17 que ens engresca amb l’Enigmàrius a El matí de Catalunya Ràdio. Té un excel amb una base de dades de cada paraula, el nombre d’encerts i el grau de dificultat de l’enigma. En canvi, no sap quants llibres ha publicat. Moltíssims. La darrera novel·la, La dona més pintada, és un cas –real– com un cabàs. La story-line en deu paraules és ben fàcil: “Maties Palau Ferré, el pintor que cremava els seus quadres”. Val la pena descobrir aquesta història.

L’oblit s’ha acarnissat amb cruesa amb molts artistes catalans de la segona meitat del segle XX, per raons com els estralls culturals del franquisme i que alguns d’aquests artistes van quedar superats pels corrents més avantguardistes. També perquè fins fa relativament poc no va existir la consciència, ara liderada per alguns historiadors joves i museus com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, que s’havia de fer justícia al llegat de molts artistes. Un dels més singulars entre aquests noms oblidats és Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), que ha tornat a la llum gràcies a la feina persistent del seu renebot, Francesc Marco Palau, i la novel·la que ara li ha dedicat Màrius Serra, La dona més pintada (Proa). Una dècada després de reivindicar el matemàtic Ferran Sunyer a Plans de futur, Serra torna a escriure una novel·la on juga amb el relat històric i la ficció, i en aquesta ocasió, ha pogut comptar amb els testimonis de més persones de l’entorn del protagonista i també de descendents. “Són històries que m’atrauen per la mateixa singularitat del personatge”, afirma Màrius Serra. 

“No podem deixar que les edicions de clàssics catalans es destinin sobretot a un públic estudiantil o acadèmic”, comenta el filòleg, editor i professor Joan Santanach, que fa una dècada va impulsar des de l’Editorial Barcino una col·lecció que pogués acostar al lector corrent autors com Ausiàs March, Ramon Llull i Jordi de Sant Jordi. “El repte era facilitar una mica més l’accés a aquests i altres referents –continua–. Un primer pas en aquesta direcció va ser la col·lecció Biblioteca Barcino, que des del 2004 presentava textos antics medievals i fins al segle XVII adaptats a l’ortografia moderna, però encara en el català de l’època, amb les notes que calgués per solucionar problemes de comprensió”.

Com parlaria avui el Tirant? L’adaptació de la llengua de Tirant lo Blanc ha sigut un repte majúscul per a Màrius Serra, que ha optat per una "actualització". “Escriure és decidir, sempre, un registre, unes opcions, que jo he intentat que siguin coherents i que responguin a uns criteris que explico al pròleg”, diu. Hi havia dos camps molt presents: la moda i les armes, per la qual cosa s’ha servit de L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals, de Martí de Riquer. La part més difícil, però, ha sigut la retòrica. Aquí escollim 10 adaptacions que es troben a la novel·la que edita Proa.

Les mil pàgines d’un dels clàssics més importants de la literatura catalana, gran exponent europeu de la novel·la cavalleresca i la nostra primera novel·la moderna, Tirant lo Blanc, per fi parlen un català comprensible per al lector modern. Proa acaba de publicar la versió “completa, rigorosa i actualitzada”, segons l’editor Josep Lluch, de l’obra de Joanot Martorell, del 1490. “Si els lectors anglesos, alemanys, italians, francesos i xinesos poden llegir el Tirant en la seva llengua actual, per què no podem fer-ho els catalans?”, es va plantejar l’editor.

La mort del fotògraf Leopoldo Pomés ha consternat el món de la cultura. Quan s'ha conegut la notícia, les xarxes socials han quedat inundades de missatges d'ànims a la família i de record a la magnífica carrera del fotògraf. Pomés va ser un dels pioners de la fotografia artística, i se'l coneix com un dels més grans precursors de la modernitat durant la dictadura. Així mateix, també va ser publicista i va dirigir un llargmetratge, 'Ensalada Baudelaire'. Va rebre múltiples premis en tots els camps en què va treballar, i l'any 1999 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Ja fa un mes que el Joaquim Maria Puyal fa la seva mirada a 'El matí de Catalunya Ràdio'. Diria que, en directe o a l’hora que m’ha convingut, no m’he deixat de prendre la píndola ni un sol dia. En aquestes reflexions, escolto el Puyal i sento el Quim. És la seva veu sobre el món. Aquí ja no hi ha el personatge que l’ha encobert durant tant temps. Conec i estimo prou el locutor per saber que ara parla dels seus temes, d’allò que li interessa, el neguiteja o l’emociona. Són els seus tombs per la vida, en dos minuts clavats. Les formes, això sí, continuen sent la marca de la casa. Un punt de vista original, rumiat i presentat com ja no s’estila a la ràdio: amb una cura per la dicció, la llengua i els acabats. L’altre dia va parlar de teatre. “Hi ha gent que fa moltes coses que valen molt la pena i se’n parla poc”, va dir.

]]>

Si l’enrabiada amb la mestressa d’una trattoria genovesa va ser l’espurna per començar a escriure Quiet (2008), la idea de portar aquella crònica vital sobre el seu fill amb paràlisi cerebral dalt dels escenaris va sorgir tan bon punt el seu autor, Màrius Serra, la presentava en públic en lectures amb veu alta. Hi havia un protagonista, hi havia desenes de peripècies plenes de vida -“el contrast del dolor i el plaer, la joia i la tristesa, la llum i la foscor”, diu l’escriptor- i també hi havia un motor narratiu: el desig sublimat de veure córrer en Lluís, Llullu, que ni tan sols podia caminar. I aquests són els ingredients de què està formada la versió teatral que es podrà veure del 5 al 10 de febrer al Teatre Lliure, titulada Qui ets? per l’efecte mirall que té el teatre mateix i també les persones “diferents”, diu Serra. La companyia tenia emparaulada temporada a la clausurada Sala Muntaner i ara espera captar l’atenció d’altres teatres per fer-hi temporada, a més de sortir de gira.

]]>

“Aquest llibre em sembla, com a gairebé tothom que l’ha llegit, una obra de culte, un fetitxe, una cosa estranya que tendeix a meravellar”, diu Adrià Pujol, que va néixer cinc anys després que Georges Perec (1936-1982) publiqués La disparition l’any 1969, el llibre que ara publica en català L’Avenç amb el títol de L’eclipsi. L’autor francès només tenia 33 anys, però ja havia publicat tres artefactes narratius d’una singularitat remarcable, tot i que aquesta no sigui la seva única virtut.

]]>

La companyia de teatre Dagoll Dagom i l'escriptor i enigmista Màrius Serra han estat guardonats en el marc de la XIV edició dels Premis Joan Coromines, al costat de la lingüista Carme Junyent, del Moviment Franjolí per la Llengua i del Casal d'Olesa. Els premis són el reconeixement que la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) atorga, des de l'any 2002, a persones i col·lectius que han destacat pel seu compromís en la normalització de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Al mateix temps, volen ser un estímul que esperoni la ciutadania de Catalunya a seguir treballant per assolir el reconeixement "ple" de la identitat nacional i de la "llibertat" catalanes.

]]>

La mort de Jaume Vallcorba ha sacsejat el món de la cultura catalana. Diversos escriptors i editors ja han mostrat el condol públicament:

]]>

CARLES SANTOS

]]>

El ple de l'Institut d'Estudis Catalans va acordar dilluns incorporar quatre membres més a l'entitat, dos a la Secció Filològica i dos més a la Secció de Ciències Biològiques de l'IEC.

]]>

Dedicat des de fa molts anys al llenguatge, els jocs verbals i els mots encreuats, Màrius Serra (Barcelona, 1963) s'ha estrenat en la literatura infantil amb el llibre 'L'arca de Babel' (Estrella Polar), il·lustrat per Marc Sardà. La història neix a partir de la cantata 'Bacelores', que l'any 2009 va ser encarregada a l'escriptor barceloní i al músic Enric Palomar, i que durant el curs 2010-2011 van interpretar 30.000 cantaires d'entre 10 i 12 anys de tot Catalunya. "Al final del procés, la idea se'm va fer gran i el que havien estat set cançons que parlaven d'una travessia pels set mars, va prendre més forma i em van venir unes ganes irrefrenables d'escriure-les com a relat", ha explicat l'autor. Era l'any 2009 quan Màrius Serra preparava el concert benèfic 'Mou-te pels quiets' a l'Auditori després de la publicació de 'Quiet', el llibre inspirat en el seu fill Llullu, que moriria aquell mateix any.

]]>

Avel·lí Artís-Gener s'enfurismava cada vegada que algú li deia polifacètic , no pas perquè no acceptés la pluriocupació a què s'havia dedicat des dels anys 30, sinó perquè associava la paraula amb "els tastaolletes que se senten encuriosits sense aprofundir en cap coneixement". Des que amb només 16 anys va publicar el conte Martínez editor al setmanari Mirador, Tísner va començar una carrera literària que passaria per l'articulisme (La Publicitat, L'Opinió) i, a partir de la dècada dels 60 -després d'un llarg parèntesi d'exili a Mèxic-, també per novel·les com Paraules d'Opòton el vell (1968) i L'enquesta del canal 4 (1973). Els quatre volums de memòries, Viure i veure (1989-1994), van aconseguir recuperar la popularitat que l'autor barceloní havia tingut abans de la Guerra Civil.

]]>