<![CDATA[Ara Balears - Correpins i Boticlastes]]> 10 <![CDATA[Deu anys de columnista a l’ARA]]>

Fa poques setmanes es van complir deu anys des que Carles Capdevila em va oferir una columna setmanal a l’ARA. El Carles, gran persona i professional que malauradament ja no tenim amb nosaltres, em va dir que l'espai era lliure, i que abordés el tema que desitgés. “Apostem per la pluralitat –em va dir–, sabem que en molts aspectes econòmics i polítics penses de manera diferent de la línia editorial del rotatiu, però això és precisament el que volem. Altres veus, altres perspectives".

]]> <![CDATA[¿Realment falten habitatges a Espanya?]]>

El Banc d'Espanya va comunicar a mitjans d’abril que fins a l'any 2025 tindrem un dèficit de 600.000 habitatges nous. El càlcul és senzill: es pren la formació de llars noves (persones que s'independitzen, estrangers que venen a Espanya, famílies que es formen…) i es compara amb els projectes visats o en curs, cosa que permet esbrinar l'estoc d'habitatge nou que sortirà al mercat. Resultat, en dos anys faltaran més de mig milió de pisos.

]]> <![CDATA[Halloween, Black Friday, Cyber Monday]]>

Ja n’hi ha prou, no?

]]> <![CDATA[Les males notícies]]> El 2019 es van publicar els resultats d'un estudi realitzat per la Universitat de Princeton. Es tractava de demostrar empíricament que les males notícies tenien molta més capacitat de captar l'atenció que qualsevol altre tipus d'estímul.

]]> <![CDATA[Quan creus que ho has vist tot]]> Llegeixo l’experiència del Brasil amb unes presons singulars per a criminals, assassins i lladres. En aquestes presons no hi ha guàrdies i les portes estan vigilades pels mateixos empresonats. No hi ha armes de foc. Són els mateixos condemnats els que en porten la gestió i l’administració i el funcionament diari, i els que organitzen les tasques. L’horari és estricte. Cal matinar molt, hi ha culte, moment d’oració o de reflexió. Es treballa molt i està molt marcat el que toca fer a cada moment.

]]> <![CDATA[Quinze estratègies i cap solució]]> L’altre dia en una tertúlia radiofònica, parlant de les diferents mesures de cada comunitat autònoma, algú va dir que tenim quinze estratègies diferents i cap solució. Em va semblar un resum extraordinari del caos informatiu i la manca d’estratègia, ara sí, de les diferents administracions públiques en la gestió d’aquesta segona onada de mesures. Jo no sé si les autoritats s’adonen que la comunicació és tan important com el problema que tenim entre mans.

]]> <![CDATA[Brots, vacunes i crisi]]> Són tres curses que van paral·leles. El final del confinament va reanimar l’economia, per fi l’activitat es recuperava, les botigues i comerços reobrien i recuperàvem, ni que fos una mica, la normalitat. Les empreses tornaven a funcionar.

]]> <![CDATA[Culpes i solucions]]> En una trobada recent amb directius, parlant sobre lideratge, es va posar una estadística interessant sobre la taula. Una gran proporció de líders empresarials havien hagut de reconèixer una derrota en algun moment de la seva vida professional. Reconèixer la derrota va significar una reducció substancial de les seves empreses, i en alguns casos es va arribar a més d’un 70% de baixada de facturació.

]]> <![CDATA[El desencant del destí]]> L’altre dia, presentant el meu últim llibre, Yo soy así (y ya no me importa), amb el meu coautor, Tomás Navarro, psicòleg i coach, una persona li va preguntar sobre les qüestions més comunes amb què es trobava a la consulta per part de directius i empresaris.

]]> <![CDATA[Calor i economia]]> Soc al Pirineu, ara mateix, a mil quatre-cents metres d’altitud. He pensat que així fugiria de la calor, però estem a trenta-cinc graus. Sembla un malson.

]]> <![CDATA[Traster]]> Darrerament he hagut de fer dues mudances en menys d’un mes. De residència principal i de despatx professional. Una de les coses que toca quan fas una mudança és buidar trasters, armaris i calaixos plens de coses que, en teoria, guardàvem per algun motiu.

]]> <![CDATA[Dolor i sofriment]]> Sovint penso en el meu petit gos. I miro com afronta les coses de la vida en comparació amb nosaltres, els humans. Aquesta setmana vaig observar una diferència interessant. Quan el meu gos es fa mal en una pota, per exemple, va coix. Es desplaça com pot d’un lloc a l’altre. Mira de caminar per minimitzar el dolor. Un cop decideix descansar i se’n va al seu llitet, s’estira tranquil·lament i em mira, relaxat. El dolor ha cessat.

]]> <![CDATA[‘Salvados’]]> Ahir es va emetre el darrer Salvados presentat per Jordi Évole. Han estat onze anys d’entrevistes que han marcat i marcaran una manera de fer periodisme. Jo recordo al Jordi Évole quan, barrejat entre el públic dels xous de l’Andreu Buenafuente com si fos un espectador del carrer, començava a interrompre el programa i a ficar-hi cullerada, molestant el presentador, amb queixes, retrets i certes dosis de provocació. Al personatge li van dir el Follonero.

]]> <![CDATA[Mona o impost revolucionari?]]> Dilluns de Pasqua. Lliurament de mones de xocolata als fillols i filloles per part dels padrins.

]]> <![CDATA[Humanística]]> Si teniu fills acabant l’ESO deveu saber que ara estan tots escollint itinerari. Els més demanats són el tecnològic, el social i el científic. I els minoritaris són l’artístic i l’humanístic. Dintre d’aquest últim itinerari, s’estudia llatí com a obligatòria i grec, literatura universal o similars com a optatives.

]]> <![CDATA[El Bebé Llorón està esgotat]]> Dia 4 de gener. A la tarda. Soc en uns grans magatzems. A la cua d’embolicar paquets. Un home parla pel mòbil. Està molt enfadat. Diu: “Ja t’he dit que el Bebé Llorón s’ha esgotat! No és culpa meva! No hi he pogut anar abans!” Crida tan fort que la gent el mira. Penja el telèfon, vermell de ràbia. Deixa anar una paraulota. Una senyora diu que li fan mal els dits del pes de les bosses, que està esgotada de caminar i que necessita descansar. Una noia pregunta a un dependent pel Bebé Llorón. Està esgotat, li respon. Com pot ser? És com els AirPods, li aclareix, cada any hi ha alguna joguina o regal que, no sabem per què, tothom demana. És un misteri. Cada any passa el mateix.

]]> <![CDATA[Les pàgines finals del llibre]]> Quan parlo amb altres persones sobre els llibres en paper versus els e-books o llibres digitals, sovint l’argument dels que prefereixen els primers és que els agrada el tacte del paper, el seu romanticisme, l’enquadernació, el llibre com a objecte físic; o que no s’acostumen a llegir en una pantalla. Els adeptes dels llibres digitals parlen del preu i de l’avantatge de portar milers de llibres en un sol aparell de poc pes i de dimensions reduïdes.

]]> <![CDATA[Per comprendre no cal entendre]]> Busqueu a YouTube vídeos sobre nens petits que tenen por de la seva ombra. Els infants, filmats pels seus pares, de sobte descobreixen una taca negra a terra. La seva forma, estranya i gran, és indefinida. Podria ser un monstre, potser al nen li recorda alguna imatge d’una pel·lícula. I ara és allà mateix. El nen assenyala amb el dit la seva ombra i mira de fugir, però el monstre el segueix, molt de prop, allà on vagi. El nen plora. No ho entén. Té por.

]]> <![CDATA[Carnet de patinet]]> Avions. La mare d’un pilot d’aviació comercial que vaig conèixer li deia al seu fill cada nit abans que entrés en servei amb el seu Airbus: “Sobretot, fill, no corris i vola ben baixet”. El meu amic em deia que la seguretat en un avió consisteix a volar ben alt i a assolir com més aviat millor una bona velocitat de creuer.

]]> <![CDATA[La factura]]> La meva mare, que en pau descansi, sempre deia una frase: “Tot a la vida passa factura”. He trigat molts anys a entendre què volia dir. Atribuïa la frase a un judici moral relacionat amb la culpa. Si fas això, tindràs un càstig. Si et portes malament, en patiràs les conseqüències. L’educació cristiana mal administrada ha emprat sovint aquest discurs. En lloc de posar èmfasi en l’amor, el posava en el càstig.

]]>