El moviment #MeToo, que ha servit a milions de dones de tot el món per compartir les situacions masclistes i misògines que han patit al llarg de la seva vida, va néixer el 2017 arran de les denúncies contra el productor depredador Harvey Weinstein. Moltes dones van trencar aleshores el silenci que acompanya els abusos i les agressions al món laboral. I les coses van començar a canviar. Es va acabar la impunitat d’alguns agressors. Es va assenyalar una anomalia que s’havia convertit en normalitat i que socialment s’havia assumit amb aquell “això s’ha fet tota la vida” que és gairebé tan terrible com l'“és que no ho poden evitar”. Però des del 2017 han passat molts anys i encara no hi ha dades sobre abusos i assetjament al món laboral perquè qui continua pagant el preu de denunciar són les víctimes i no els agressors. Perquè fins i tot després que un agressor reconegui els fets, amb la condescendència corresponent, la dona que l’ha assenyalat continua sent jutjada. Sobre ella hi ha sempre la sospita que s’ha aprofitat de la situació. O se li recorda que podria haver dit que no, perquè es veu que en aquesta vida no hi ha res més fàcil que dir NO, especialment al teu cap de la feina. Per això el #MeToo és encara un acte, essencialment i vital, de companyonia entre dones que es reconeixen en els episodis que han viscut les altres. Sí, és veritat, alguns d’ells han estat jutjats pels seus propis actes i delictes. I no tot acaba als jutjats perquè el que s’està denunciant públicament i de manera lícita és un comportament que forma part del masclisme estructural amb el qual les dones han de conviure. I no tot són delictes. Però tot són actes.

El Govern ja ha activat el protocol per possibles casos d’assetjament sexual i per raó de sexe i d’orientació sexual dues vegades aquesta legislatura. La Conselleria de Presidència ha explicat a l’ARABalears que aquest és el procediment a seguir en la Funció Pública –i també en els seus organismes autònoms– quan hi ha alguna denúncia interna, encara que tant l’IB-Salut com l’educació pública disposen de protocols propis. El de l’Administració es va aprovar el 2015, i des de llavors s’ha activat quatre vegades més. El departament no en dona més detalls per una qüestió de confidencialitat.

Íñigo Errejón va dimitir dijous passat després que, tímidament, afloressin a les xarxes i de forma anònima –a través del compte d'Instagram de la periodista Cristina Fallarás– les primeres acusacions d'assetjament sexual. Van ser anònimes, però al cap de poques hores en van sorgir més amb noms i cognoms. Els focus es van posar sobre elles i, fins i tot, se'n va qüestionar la veracitat de la seva versió dels fets. Un patró que ja va viure la regidora del PP de Ponferrada Nevenka Fernández l'any 2001. Més de vint anys després, però, ara s'ha desencadenat un Me Too polític a Espanya –ja s'havia estès en països com França i el Regne Unit– que moltes dones esperen que sigui un punt d'inflexió, perquè aquestes violències deixin de viure's en silenci en l'esfera política –i en qualsevol àmbit–.

El productor Alain Sarde, un dels reis del Festival de Canes, acaba de perdre la seva corona. Nou dones han acusat el productor de pel·lícules de David Lynch (Mulholland Drive) i Roman Polanski (El pianista) d'agressió sexual, assetjament i fins i tot de violació a una noia de 15 anys, segons publica la revista Elle. La majoria de les denunciants eren joves aspirants a actrius en el moment dels fets. Sarde té 72 anys i ha produït obres d'autors francesos com André Téchiné, Bertrand Tavernier i Claude Sautet. El 2009 la Cinemateca Francesa va dedicar-li una retrospectiva i Thierry Frémaux, director del Festival de Canes, el va qualificar de "mite". La seva última producció és del 2014 (Adeu al llenguatge, de Jean-Luc Godard).

Es diu Shaghayegh Norouzi, és directora de cinema i actriu i té més de 100.000 seguidors a Instagram. És la fundadora des de l'exili del moviment Me Too iranià, prou valenta per haver alçat la veu contra les violències sexuals, i no davant de Hollywood, sinó del règim dels aiatol·làs. Va arribar a Barcelona fa més de tres anys, abans que comencessin les protestes arran de l'assassinat de la jove Mahsa Gina Amini a mans de la policia de la moral per portar el vel mal posat. Durant anys ha estat la veu i el rostre de les que no podien parlar i continua sense tirar la tovallola, encara que a l'Iran els que gosen alçar la veu s'arrisquen a acabar a la presó o a la forca. Un activisme que li ha costat haver de viure lluny de casa i que des de Barcelona continua resultant incòmode a les autoritats de Teheran. Tant, que fa dos mesos que espera que l'ambaixada de l'Iran a Madrid li renovi el passaport, sense el qual no pot sortir d'Espanya. Està atrapada a Barcelona, havent de renunciar a totes les invitacions que li arriben d'arreu del món per continuar defensant els drets de les dones al país persa.

L'actriu Sharon Stone, una de les grans estrelles del cinema dels anys 90, ha explicat per primera vegada un dels episodis d'assetjament sexual que va viure als inicis de la seva carrera en la indústria de Hollywood. Durant una aparició al pòdcast Let's talk off camera, que presenta Kelly Ripa, Stone ha recordat com un directiu de Sony li va ensenyar el penis durant una reunió que va tenir lloc als anys 80, molt abans que l'actriu triomfés amb pel·lícules com Instint bàsic o Casino.

Seguint fil per randa les convencions del drama històric, des del recurs literari de la veu en off fins a la fixació amb els paisatges bucòlics, Jeanne Du Barry s’erigeix en un academicista biopic de l'última i més cèlebre amant del rei Lluís XV. La mesura i ortodòxia del film que va inaugurar l'últim Festival de Canes poden sorprendre si tenim en compte que la seva directora, coguionista i protagonista, la francesa Maïwenn, té en el seu currículum pel·lícules trepidants i viscerals com Polisse o Amor meu. Tanmateix, ¿qui necessita floritures estilístiques i ruptures narratives quan del que es tracta és de deixar testimoni de l’extraordinari periple de Du Barry, que es va convertir en la dona més poderosa de Versalles després d’escapar de la pobresa i la marginalitat?

L’escàndol Rubiales i la reacció en tromba de les futbolistes ja es poden considerar el Me Too d’Espanya. Era difícil que el Me Too agafés cos en algun àmbit cultural, però no podia trobar un espai més rellepat de masclisme que el futbol. El lloc del tot s’hi val, del per pebrots i vivim d'esquena a la societat, el lloc on n’hi ha que treuen el cavernícola que porten dins, convençuts de tenir la raó universal. Això, malgrat alguns avenços aparents de civilitat que no han arribat, com hem vist, a les institucions que comanden el futbol espanyol. Les futbolistes han ensenyat que les protestes per millores en les seves condicions abans del Mundial no eren cap caprici, com van voler pintar alguns mitjans i la Federació.

És el dia del casament, però la nòvia no apareix. La imatge del Laurent plantat a l’altar davant dels convidats no és la que solem associar a la figura del seductor, però així comença Don Juan, la reinvenció que el director francès Serge Bozon planteja del mite romàntic. La pel·lícula, que s’estrena aquest divendres i està disponible en VOSC, capgira l’arquetip al convertir-lo en un home obsessionat amb una única dona a la qual veu en totes les altres. I no s’apropa a elles amb delicadesa i sensualitat, sinó amb una impertinència gairebé violenta. Més que el desig, és la desesperació el que el mou, una compulsió en la qual és difícil no veure’l a ell també com una víctima. "L’interès de la pel·lícula rau precisament en l’ambigüitat, en què sigui difícil discernir si és culpable o no, si les seves mirades intenses són les d’un depredador o bé un estat mental com de somni o de malson", apunta Bozon.

François Ozon denunciava fa cinc anys els abusos a menors dins l'Església catòlica a l'emotiva i solemne Gràcies a Déu. A Mi crimen, que aquest dijous ha inaugurat el BCN Film Fest, el detonant argumental són els abusos d'un productor a una jove actriu. Però en un gest quasi atrevit, la nova pel·lícula del francès no és un drama seriós i conscienciat sobre el Me Too sinó una farsa càustica i esbojarrada, una screwball comedy que s'emmiralla en les del Hollywood clàssic i s'ambienta en la França del 1935, on una actriu en la ruïna és acusada de l'assassinat del productor que unes hores abans havia intentat fer-li un càsting de sofà a l'estil Weinstein. Tanmateix, el que sembla una història clàssica de fals culpable fa un gir inesperat quan l'actriu reconeix el crim i es pren el judici com una oportunitat per demostrar el seu talent interpretatiu i denunciar l'opressió de les dones a la societat francesa.

L'escriptora i historiadora nord-americana Rebecca Solnit mira amb esperança el futur i, quan algú li diu que en realitat res ha canviat en els últims 50 anys, s'indigna. Explica que si ara es trobés amb la Solnit de 20 anys –ella en té 62–, li diria que veuria com el món canviaria de manera inimaginable i que les dones tindrien més veu i serien més respectades. "He viscut una revolució tremebunda i no n'era conscient quan tenia 20 anys", afirma. Solnit ha escrit llibres sobre medi ambient, art, política i història cultural. També és una activista pels drets humans i contra el canvi climàtic.

El festival nord-americà de cinema de Sundance, un dels més prestigiosos del món, ha estrenat aquest divendres el documental Pretty baby: Brooke Shields, un llargmetratge dirigit per Lana Wilson que ressegueix la trajectòria professional de Brooke Shields (Nova York, 1965) des que va començar a treballar com a model d'anuncis –quan era només un nadó d'11 mesos– fins a convertir-se en una estrella de Hollywood. El documental ha estat rebut amb un llarguíssim aplaudiment del públic en suport a l'actriu, que a davant de les càmeres explica com la van sexualitzar quan només tenia 12 anys a la pel·lícula La petita (1978) –on interpretava una prostituta– i quan en tenia 15 a El llac blau (1980).

Si escrivim "cultura de la cancel·lació" a Google hi apareixen més de 333.000 entrades. Fa prop de cinc anys que aquest concepte volta per les xarxes socials i per internet, sovint associat a artistes i creadors que, suposadament, han patit la reacció d'usuaris en contra d'ells o de les seves obres i els han cancel·lat. Ara bé, què vol dir exactament cancel·lació? Quantes persones s'han vist privades de feina i de suport econòmic la resta de la seva vida després d'haver estat cancel·lades? A l'assaig La cancelación y sus enemigos (Anagrama), Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) desxifra les claus d'aquesta expressió que s'utilitza per convertir les persones cancel·lades en víctimes de l'escrutini del públic. L'escriptor és taxatiu: "Trobem pocs exemples de «privació de mitjans de treball», quasi tots localitzats als Estats Units i bastant coneguts". Torné cita com a exemple real James Gunn, que va ser acomiadat per Disney arran d'uns tuits en què feia broma de la pedofília i que poc després va ser readmès. També menciona l'humorista Kevin Hart, a qui van apartar de la gala dels Oscars per uns tuits homòfobs però que ha seguit treballant, i la youtuber Laura Lee, que va perdre alguns contractes arran d'uns comentaris racistes.

Inspirada en el llibre She said de les periodistes Jodi Kantor i Megan Twohey, Al descubierto segueix l'estela de l'esplèndida Spotlight de Tom McCarthy a l'hora de reconstruir el procés d'investigació dut a terme per aquestes treballadores del New York Times per desvelar els abusos de Harvey Weinstein. Lluny del registre èpic o aventurer de tants films sobre periodisme, aquí es ressegueix la rutina de llarga durada que suposa la tasca d'investigació d'aquestes corredores de fons de la notícia. A més, la pel·lícula dirigida per la també actriu alemanya Maria Schrader adopta una perspectiva feminista que no es redueix al tema del reportatge: la conciliació familiar de les dues protagonistes s'integra de forma orgànica en el retrat del seu dia a dia laboral.

Lisa Taddeo (Estats Units, 1980) volia escriure sobre el desig i va començar a preguntar a la gent del seu voltant. La recerca la va conduir cap a la Maggie, la Lina i la Sloane. La primera va patir abusos del seu professor, la segona mantenia una relació tòxica extramatrimonial perquè el marit no la volia tocar i la tercera s'embolicava amb homes a petició del seu espòs. Les seves històries formen Tres dones (Més Llibres, 2020, publicat en castellà per Principal de los Libros), un impactant assaig sobre el desig femení que va rebre el Pushcart Prize i un British Book Award i que va crear un intens debat als Estats Units, fins al punt que ara la productora Showtime està adaptant el llibre a la televisió. Poc després l'escriptora va publicar Animal –també disponible, en català, a Més Llibres, traduït per Ricard Vela i en castellà editat per Principal de los Libros i traduït per Aitana Vega–, una novel·la sobre l'efecte del patriarcat en la Joan, una dona que s'enfronta al dol i la culpa.

La directora xilena Carolina Moscoso explica al començament del seu documental Visión nocturna com, fa deu anys, un noi que acabava de conèixer en una platja de Valparaíso la va violar enmig de la foscor. El 2019, mentre cursava el màster de documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, Moscoso va començar a donar forma a un collage d'imatges fragmentades que no només aixeca acta dels fets d'aquella nit, sinó que s'endinsa en el significat d'una agressió que ho va canviar tot però que no la va destruir. Del contrast entre la fredor de les imatges filmades amb càmera nocturna i la calidesa d'escenes familiars i entre amics sorgeix el discurs en primera persona d'una pel·lícula extraordinària sobre les ferides de la violència masclista i la necessitat de regenerar el món a través dels somnis, l'amor i la bellesa.

Els homes de la família Farel ho tenen tot per triomfar fins que el poder se'ls escapa de les mans. "Volia tractar el tema de les esferes de poder i el que la gent està disposada a fer per arribar a un determinat lloc de la societat", explica l'escriptora francesa Karine Tuil (París, 1972), que l'editorial Amsterdam publica per primera vegada en català traduïda per Valèria Gaillard. A la novel·la Les coses humanes, Tuil fa una radiografia de l'abús de poder, la cultura de la violació i el moviment Me Too a partir d'una família instal·lada còmodament a l'elit francesa fins que una acusació d'agressió sexual ho capgira tot. El jove Alexandre és acusat d'haver violat la Mila, la filla de la nova parella de la seva mare. L'atac converteix la novel·la en una aproximació polièdrica a la violència masclista, vista des de la perspectiva de la Mila però també de l'Alexandre i del seu entorn més proper, que experimenta un trasbals enorme en les seves vides i els aboca a un abisme de dubtes morals.

El Harvey es desperta a les quatre de la matinada amb suor nocturna. Té insomni, tot i que ja no té somnis. A la tauleta hi té a punt la pastilla per arrencar el dia. L'endemà al matí se sabrà tot. "Creia sincerament que l’absoldrien. Com podien no absoldre’l? Allò era Amèrica", escriu Emma Cline. I tot seguit dedica les 100 pàgines de Harvey (Anagrama) a imaginar com devien ser les últimes 24 hores del productor Harvey Weinstein abans de ser sentenciat a 23 anys de presó per haver comès abusos sexuals i violació en tercer grau. En només un dia desfà l'encanteri del magnat totpoderós del cinema indie nord-americà, que passa de la confiança en la seva absolució al pànic davant la més que probable presó. "Com a autora hi havia llibertat i poder, en el fet d'habitar aquest personatge gairebé dement, que té la idea que és l'amo de l'univers", diu l'escriptora.

Harvey Weinstein tenia un exèrcit d'advocats, exespies del Mossad al seu servei i contactes en les altes esferes del poder, però la seva primera línia de defensa era la cultura del silenci instaurada en la seva empresa, una barrera que impedia el qüestionament públic dels abusos que cometia i el protegia de l'escrutini extern. Aquesta omertà corporativa –ni molt menys exclusiva de la companyia de Weinstein o de Hollywood– és el que explora The assistant a través dels ulls de la secretària d'un gran productor de cinema, la Jane (Julia Garner, magnífica), una jove pencaire que organitza la logística del seu cap i resol amb discreta eficiència els problemes que es presenten, fins i tot alguns que fan que es qüestioni el comportament del productor. Però alçar la veu no sembla una opció en un ambient de treball masclista que naturalitza els abusos de poder i en el qual ella mateixa és menystinguda pels seus companys i relegada a la irrellevància.