A la Diana se li comença a acabar la joventut, i potser perquè la seva vida està estancada des de fa anys comença a patir un malestar inconcret que amics i coneguts no triguen a assenyalar. "La veig una mica com una inconscient, i a més és matussera i ensabonadora", assegura Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990), que amb La intrusa (L'Altra, 2025) s'estrena com a novel·lista, cinc anys després de debutar amb el recull de contes Els desperfectes, premi Documenta 2020, compartit amb Les closques, de Laia Viñas. Descrita també com "la reina de les babaues i les llumeneres" i "la capitana dels tira-que-te-vas", la Diana es deixa aconsellar per uns tiets de Mollerussa i emprèn un viatge cap al seu interior ajudada per la substància que conté "un calze fet per tenir revelacions".

La Natàlia té quinze anys i, com cada estiu, torna al poble per passar-hi les vacances. Allà es retroba amb la millor amiga de la infantesa, l'Emma: una malaltia l'ha mantingut allunyada de l'escola i dels nois i noies de la seva edat. Les petites vampires, la quarta novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983), explora la peculiar relació entre les dues amigues, receloses dels forasters que viuen en una masia dels afores del poble, al mateix temps que es fixa també en un jove visitant, el Martín, que treballa al bar de la família de l'Emma mentre cova ambicions literàries. Publicada a L'Altra, és una relectura i actualització del gènere gòtic, on la foscor, la crueltat i la sang enverinada planen en una vila propera i alhora distant de Barcelona.

En literatura, en televisió i cinema, en l’art en general, una cosa és la mescla de gèneres i una altra cosa molt diferent és la indefinició. Lost, una de les sèries que varen marcar el boom televisiu de principis de segle –tot just s’acaba de commemorar el vintè aniversari de l’emissió del primer episodi–, és un exemple paradigmàtic de mescla de gèneres. Vol hibridar-ne molts i ho fa sense manies. El resultat és una obra en què la ciència-ficció, el misteri de terror, l’aventura de supervivència, el drama sentimental, el thriller trepidant i la poesia filosòfica, conviuen i s’entrelliguen i s’alimenten a partir de la juxtaposició i el contrast.

Les novel·les de Sigrid Nunez comparteixen un aire de família amb les que publica darrerament Ali Smith o, encara més, amb les novel·les autobiogràfiques de Deborah Levy: hi ha una narradora solitària i femenina que explica coses que li han passat a l’autora de forma més o menys dissimulada i que ho va filant amb reflexions sobre el món d’avui, convuls i amb més foscor de la que estàvem disposats a acceptar. En el cas de Sigrid Nunez, a més, hi ha una allau de lectures que il·luminen els passos que la porten d’una banda a l’altra i és en la solidesa del lligam entre llibres i vida que rau l’eficàcia de la proposta. Després de l’èxit de L’amic, que va guanyar un dels premis grossos de la literatura nord-americana, el National Book Award, i de Cuál es tu tormento, que ha estat adaptada al cinema per Pedro Almodóvar, arriba Els vulnerables per acabar de reblar el clau sobre el tema per excel·lència de Nunez: en un món deshumanitzat com el nostre, ¿podem connectar amb les altres persones de forma realment empàtica? I, sobretot, la literatura i el coneixement ¿poden ser les fonts d’aquesta empatia? Nunez travessa indemne les perillosíssimes aigües que envolten la paraula “ajuda” lligada als llibres i a l’art en general, i es permet dubtar i fer dubtar els lectors: podem, sí, però hem d’estar molt atents perquè les oportunitats per connectar seran cada vegada menys nombroses. En el cas d’Els vulnerables, la pregunta es fa més concreta: ¿van ser útils, el confinament i la pandèmia de COVID-19, per tornar a connectar els uns amb els altres? La resposta no és del tot clara.

Sense pretendre-ho, Sigrid Nunez (Nova York, 1951) va inaugurar una trilogia de novel·les sobre el dol amb la magnífica L'amic (Navona, 2019). Després d'aquella reflexiva i a estones divertida història sobre l'impacte del suïcidi d'un escriptor en la protagonista, l'autora nord-americana va escriure ¿Cuál es tu tormento? (Anagrama, 2021), centrada en els últims dies d'una amiga malalta de càncer: la novel·la ha inspirat la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, La habitación de al lado, que arriba als cinemes el 18 d'octubre. Els vulnerables (L'Altra/Anagrama), amb traducció al català d'Ariadna Pous, és l'última peça d'aquest tercet de novel·les, que arrenca també amb la desaparició d'algú estimat per la narradora poc abans del confinament a causa de la pandèmia de covid-19.

Coragre, de la cèlebre guionista i productora de cinema Nora Ephron (1941-2012), és una novel·la basada en el matrimoni i el divorci de la mateixa autora amb Carl Bernstein, el seu segon marit, periodista polític que va investigar el cas Watergate i va provocar la dimissió del president Nixon. Publicada l’any 1983, Heartburn –el títol original conserva la metàfora que es perd en la traducció– transcriu la relació sonada de Bernstein amb Margaret Jay, la filla de l’antic primer ministre britànic James Callaghan.

Un consell que Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) donava als seus alumnes quan feia classes a la universitat era que no ho volguessin llegir tot. Els deia que "no s'atabalessin per la quantitat sinó per la qualitat" del que llegien, i que "amb un tast n'hi havia prou, si era bo". El més important era tenir "una relació conscient i constant" amb la literatura. Ha estat així que, al cap dels anys, Sala –al marge de novel·les com Rodalies (Edicions 62, 2004) i Els nois (L'Altra, 2014)– ha acabat escrivint sobre algunes de les lectures que més l'han marcat, recollides en dos volums, Notes sobre literatura (Empúries, 2012) i el recent Tradició i creació (L'Altra, 2024). En una societat que aposta per arraconar cada vegada més les humanitats als plans d'estudi, llegir les paraules de Sala sobre Josep Pla, Àngel Guimerà, Mercè Rodoreda i Víctor Català no només reconforta, sinó que revifa l'esperit crític.

Des que va publicar Els murs invisibles, Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) no ha deixat de rebre missatges sobre Raül Izquierdo, l'amic que va perdre ara fa vint anys. Escriptor i editor –va fundar Males Herbes amb Ricard Planas el 2012–, ha trigat molt de temps a ser capaç d'explicar tres de les setmanes més difícils de la seva vida, les que separen el primer intent de suïcidi del Raül del segon. A partir de la reconstrucció d'aquell moment tan difícil, Mas recorda també la seva colla d'amics de Vic i retrata part de la seva generació, la que escoltava i tocava hardcore, feia fanzins i vivia enganxada al monopatí.

La distància que ens separa és la història d’amor de dues persones que el destí s’esforça a mantenir allunyades, però també un relat sobre vides paral·leles, els secrets i el domini absolut de la família i el pes del passat. Maggie O'Farrell, que va néixer a Irlanda del Nord i va créixer a Gal·les i Escòcia, evoca molt bé les vides de persones mestisses i culturalment desplaçades en una novel·la publicada en anglès el 2004, fins ara inèdita en català.

Anthony Passeron (Niça, 1983) va publicar la seva primera novel·la, el fenomen multipremiat Els fills adormits (L’Altra/Asteroide), quan havia superat l’edat en què va morir el seu oncle Désiré. Ell tenia 4 anys i l’oncle 36. Va morir de sida, però això mai ningú l'hi va explicar. De fet, la família no en parlava gaire, de la tragèdia d'aquell oncle. Els fills adormits és l’intent d'aquest professor de FP per reconstruir una vida truncada per l’heroïna i la sida, per obrir el taüt del silenci, l’estigma i la vergonya. Ho ha fet amb una història àgil, emocionant i continguda, que es convertirà en una sèrie i que ha explicat en centenars de presentacions a tot arreu on l’han cridat.

Vivian Gornick (Nova York, 1935) s’ha passat la vida escrivint literatura del jo en el sentit més ampli i polifacètic de l’expressió: crítica literària i cultural, periodisme, assagisme, memòries... També ha dedicat molts anys i moltes energies a impartir classes sobre les diferents formes que pot prendre “la narrativa personal”. La situació i la història. L’art de la narrativa personal, traduït al català per Mar Molero Dolz i publicat, com altres títols de l’autora, per L’Altra Editorial en català, és un destil·lat de tots els coneixements adquirits al llarg de tota una vida de llegir, escriure, pensar, ensenyar i aprendre. El resultat, savi i vívid, dens i sintètic, és formidable.

Anthony Passeron és un professor de literatura, història i geografia de quaranta anys. Va néixer a Niça i va viure la seva infància en un poblet del costat, Dinha (en francès Digne-les-bains). La seva família tenia una carnisseria i eren força coneguts i respectats pels seus veïns, una família estimada per la seva clientela, una família treballadora i més o menys feliç, una família com les altres.

L’oncle d’Anthony Passeron (Niça, 1983) va ser un dels primers malalts diagnosticats de sida de França i del món. A Els fills adormits, la seva primera novel·la, dona veu als secrets i els traumes de la seva família i allibera els fantasmes que, com corcs avergonyits o com tabús infecciosos, la destruïren en el passat i encara avui la turmenten.

Gina (L'Altra) va enamorar els lectors amb un personatge ple d'humor a qui l'esclerosi múltiple força a decidir si vol tenir un fill. Ara la seva creadora, Maria Climent (Amposta, 1985), llança la segona novel·la, A casa teníem un himne (L'Altra).

Qui va llegir No me’n recordo de res, el primer volum d’assajos curts sobre absolutament qualsevol cosa que, explicada amb el sentit de l’humor i la intel·ligència de Nora Ephron, es converteix en una bala d’or contra l’avorriment i els llocs comuns, no dubtarà ni cinc minuts a aconseguir un exemplar d'aquesta segona entrega. A banda d’un títol que la traducció catalana fa encara més divertit (enhorabona, Carlota Gurt!), Tinc un coll que fa pena conté exactament el que s'espera d'una periodista, guionista, directora de cinema i escriptora nord-americana, pur producte del Nova York dels vuitanta i els noranta, el que tantes pel·lícules (com les seves) van immortalitzar a les nostres retines. Ah, llavors Nova York semblava el lloc on es podia ser feliç si s’era prou intel·ligent i agut per tenir una columna en un diari o una revista de fama mundial, una feina de guionista per a alguna productora independent o una editora que ens publiqués novel·les agudes i mordaces. Doncs en tot això excel·leix Nora Ephron: en intel·ligència, en autoironia i en tenir moltes ganes d’explicar el costat còmic de les coses, que per explicar-ne el vessant tràgic ja hi ha molts altres escriptors.

"Soc el teu marit i també, sí, el teu protector", diu Alfons d'Este, duc de Ferrara, a la seva esposa, la joveníssima Lucrècia de Mèdici, a El retrat de matrimoni, de la nord-irlandesa Maggie O'Farrell (Coleraine, 1972). ¿Què passa quan aquelles mateixes mans del marit, que poden abraçar, acaronar i protegir l'estimada, es converteixen també en mans amenaçadores, capaces d'acabar amb la vida de la noia? És una de les preguntes que es va fer l'autora de Hamnet a l'hora d'escollir com a protagonistes de la seva nova novel·la Lucrècia i Alfons, que van viure a la Itàlia fragmentada i convulsa del segle XVI. Publicada per L'Altra en català –molt ben traduïda per Marc Rubió Rodon– i en castellà a Libros del Asteroide, El retrat de matrimoni podria convertir-se en un dels fenòmens literaris de la temporada. A més de trobar-se ja entre els cinc llibres més venuts de les últimes setmanes, la visita de l'autora a Barcelona ha estat tot un esdeveniment. Les últimes entrades que es van posar a la venda per a la conversa d'aquest dimarts amb Anna Guitart al CCCB es van exhaurir en menys de cinc minuts.

La literatura de Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) està feta de personatges trencats que busquen entendre's i entendre el món. L'escriptor, premi Documenta 2018 per La mort lenta (L'Altra), destaca per la capacitat de submergir-se en l'ànima humana a través d'una prosa bellíssima. A la seva segona novel·la, La pell del món (L'Altra, 2023), acompanya dos germans que durant la infantesa van patir la violència del pare i la submissió de la mare. Mas Craviotto també acaba de publicar el poemari La llum subterrània (Edicions 62), premi Ausiàs March de poesia.

L’autora danesa Tove Ditlevsen (1917-1976) va deixar tothom estupefacte i remogut amb la Trilogia de Copenhaguen, que va merèixer el Premi Llibreter. En aquella confessió a cor obert que anava de dret a l’abisme, l’escriptora explorava temes com la família, el sexe, la maternitat, l’avortament, l’addicció i la tensió constant entre la vocació d’escriptora i totes aquestes condicions, que van ser les seves. Era impossible llegir sobretot la tercera part de la trilogia, Addicció, i no estremir-se davant les diverses violències contra el cos que va patir. Després d’una carta de presentació com aquella, arriba Les cares (L'Altra/Seix Barral), una novel·la breu que n’és el revers no podem dir que lluminós, perquè no deixa de ser un relat que davalla al soterrani infernal de la bogeria, però sí il·luminador: és la conversió en literatura d’una de les crisis nervioses que va patir l’autora danesa al llarg de la seva vida.

Com podem morir si encara no hem viscut, es pregunta el farmacèutic Malone quan comença Rellotge sense agulles (L'Altra), de Carson McCullers. El metge, mentre juga amb un obrecartes, li acaba de dir que morirà aviat i Malone és ara de sobte conscient del valor precari de la vida, però, incomprensiblement, juxtaposa aquesta revelació i l'obrecartes amb què el metge juga distret. L'obrecartes actua com una finestra cap a un record indefinit de Malone, que tot i que no acaba d'aflorar, genera un angle mort cap endins del personatge, a qui crea més vergonya i dolor: és un d'aquests objectes que condensen sentit, mecanisme que coneixem dels relats d'O'Neill, els russos, Flaubert o Faulkner, autors que McCullers va admetre que l'havien influït.

“Un escriptor que no escriu és un monstre que festeja amb la bogeria”. Ho deia Franz Kafka en una carta al seu amic Max Brod. Jo no coneixia la frase, la va citar l’Eduard Márquez, dilluns, al Teatre Romea, i de seguida va quedar clar que sabia de què parlava: va explicar que, quan no va poder escriure, es va convertir en una persona infecta, amargada i insofrible (tot són paraules seves). Feia impressió veure’l damunt l’escenari explicant això. Ho va dir després d’haver introduït un altre concepte dolorós: "rotació comercial mínima". Aquesta mena d’eufemisme és un dels motius que li donaven a les diverses cartes que rebia i que l’avisaven de la destrucció de llibres seus. Era el repicó, deia ell, a una situació que havia començat l’any 2011 i que havia provocat que estigués “cada vegada més penjat”. Les vendes dels llibres van caure en picat, perdia liquidacions i royalties, i baixaven el que en el sector s’anomenen “els bolos”. Tot això, en un moment en què l’autor, després de publicar L’últim dia abans de demà (Empúries), havia decidit prendre’s una temporada de reflexió; volia un temps de “guaret”, per plantejar-se la creació literària. Li semblava que el que havia fet fins llavors estava esgotat, i volia explorar noves maneres d’escriure. Ell encara no ho sabia, però les acabaria trobant.