Llegint la teva novel·la he pensat que totes les històries de pares i fills s'assemblen. De fet, totes són la mateixa: un pare veu com un fill s'allunya, punt final. Potser la paternitat consisteix en inventar vincles malgrat l'allunyament.

Fa bastants anys, mentre visitava un museu, l’escriptor Manuel Baixauli (Sueca, 1963) va quedar captivat per una petita estampa que encara recorda tot sovint: un pare acompanyava el fill gairebé adolescent per les sales de l’exposició i, entre quadre i quadre, el jove somiava que quan fos gran ell també seria artista. "Per al fill tot era «jo, jo, jo» i per al pare, en canvi, «ell, ell, ell». Em va colpir aquesta asimetria, que no he comprès del tot fins que jo també he sigut pare", explica Baixauli. Aquesta anècdota és "l’espurna" que ha motivat Cavall, atleta, ocell (Periscopi), l’última novel·la de l’escriptor valencià, que va arribar a les llibreries la setmana passada i està tenint una rebuda espectacular. Baixauli, que el 2020 va guanyar el premi Llibreter amb Ignot, aborda ara la relació conflictiva entre Alapont, un fuster que mena una vida més aviat ordinària, i el seu fill Aristides, que viu una adolescència problemàtica, marcada per la mort de la mare. 

Hi ha un rastre del cinema del finlandès Aki Kaurismäki en les novel·les de Manuel Baixauli: una brevetat de les escenes i de les frases, una eixutesa en l’expressió dels sentiments, un gust per narrar les vides dels personatges que queden als marges de la societat. Comparteixen les ganes d’aturar la vida en moviment, de donar-li pausa i reflexió, a banda de la recerca d’un sentit estètic que n’ompli la buidor existencial. El cineasta ho fa amb plans llargs i silenciosos i l’escriptor desplega unes estratègies narratives que atrapen el lector com qui pesca al rall: llençant una malla a l’aigua amb tot de ploms que l’enfonsen i que després recupera plena de peixos. Les múltiples trames de la novel·la –fines, subtils, mai de traç gruixut– s’envitricollen a poc a poc però de forma inexorable, fins a configurar aquest rall, ple de sentits i de metàfores que s’il·luminen les unes a les altres i que acaben revelant un dibuix diàfan, traçat a la sorra de platja per un tros de canya que les ones del mar han deixat als peus d’un nen que l’explica amb una llengua neta i transparent i un regust d’arròs al forn.

Ignot, de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), editat per Edicions del Periscopi, s'ha emportat el Premi Llibreter de literatura catalana que atorguen des de fa 21 anys les llibreries. En una entrega atípica, perquè la pandèmia ha obligat a fer-la virtual, i en què molts editors i autors han remarcat la necessitat de no defallir i de resistir, el jurat ha destacat l'univers creatiu de l'escriptor i pintor valencià: "Tal com indica el títol, quan comences a llegir Ignot entres dins d’un món desconegut, un món ple de dubtes, un món que tant podria ser imaginari com real. ¿Fracasses realment quan la teva obra no és coneguda? ¿N’és indispensable el reconeixement? Baixauli t’endinsa en un univers creatiu, desolador, angoixant moltes vegades, en el que no saps si és la teva ment o la seva pròpia història el que et juga una mala passada".