S’ha de reconèixer que l’Església millora els seus equipaments, i que els confessionaris d’ara són bastant més confortables, ja a primera vista, que els d’un temps. Abans, els confessionaris solien ser unes garites de fusta bastant precàries, que de vegades s’engronsaven, dins la qual el sacerdot s’havia d’encabir així com podia. Per la seva banda, els feligresos s’havien de conformar quasi sempre a agenollar-se a un costat de la garita, sovint a la vista de tothom, i per tant amb la seva privacitat i la seva confidencialitat en entredit. Xerraven fluixet a través del finestró enreixat, sí, però no es podia dir que el resultat fos un triomf de la discreció: tothom estava al cas si en Tal o na Qual s’havien anat a confessar, i aleshores tot eren conjectures i rumors. Podien produir-se fins i tot casos espectaculars, com el del confessionari del final de La Regenta, que saltava quasi literalment pels aires a causa de la pressió del desig il·lícit que sentia el magistral Fermín de Pas per Ana, la protagonista de la novel·la (La Regenta era una novel·la que se solia llegir als instituts a l’assignatura de Llengua i Literatura Castellanes, no sé si encara s’usa).

El capellà manacorí Jaume Santandreu i Sureda ha mort aquest dissabte a Can Gazà a 86 anys. La setmana passada va decidir passar els seus darrers dies a Can Gazà, envoltat de les persones que estimava.

1. Interpretar. Des de la mort del papa Francesc, el Vaticà ha estat permanentment a les portades dels mitjans de comunicació, amb un desplegament constant d’articles d’opinió i amb una tan notable absència de mirada crítica que sembla que ja s’ha naturalitzat totalment allò que a llum de la racionalitat crítica moderna haurien de ser les zones fosques de l’Església catòlica. El supremacisme mascle, és a dir, l’exclusió de les dones tant del poder real com del sacramental. La lògica aristocràtica: els cardenals, un nombre ínfim de persones, triades a dit pels papes anteriors, assumint la representació de centenars de milions de ciutadans per elegir el seu líder, sense que els catòlics hi tinguin res a dir. I en conseqüència, el secretisme, preludi de la impunitat, com a principi i valor que marca el ritual del conclave: el tancament dels cardenals a la Capella Sixtina, amb el fum de la xemeneia com a únic instrument de comunicació amb l’exterior, com si fos garantia per sentir Déu a l’hora de prendre la decisió.

La primera fumata del conclave estava pensada per entrar en els telenotícies de mig món. Com si fos un míting electoral. Ambdues coses són política. A les 9 en punt del vespre, la xemeneia del Vaticà expulsava el fum negre. La fumata definitiva, la blanca, em va agafar casualment encenent el televisor. Em vaig topar de nou amb la xemeneia. Em va poder la curiositat i hi vaig quedar. Com si fossin uns penals de la final de la Copa del Món de futbol, la pantalla partida del festival d’Eurovisió abans de revelar-se el guanyador o alguna estrella apagada cercant lluentor en llevar-se la màscara a Mask Singer. Ni l’italià, ni el filipí. Jo creia que el nou papa sortiria directament i no entenia per què TVE ja posava una foto d’aquest senyor estatunidenc. Dos fets varen intervenir en la distracció: no vaig parar esment en les frases del missatger (crec que en llatí) i al cap m’aparegué el moment en què Jude Law surt davant la multitud de la plaça de Sant Pere quan el fan papa a The young pope.

Amb el conclave tothom ha parlat de l'aurèola contracultural del secret en una societat cansada de transparència i de la fascinació per la litúrgia en un món sense rituals. Això està molt bé, però jo diria que s'està discutint d'una manera força pobra, donant per feta una lògica del caprici segons la qual desitgem el que no tenim simplement perquè romantitzem el passat. Però què passaria si rere tot això que ens crida de l'Església catòlica hi hagués respostes per a preguntes importants, siguem o no siguem religiosos?

El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha considerat que el nou papa, Lleó XIV, té un perfil "continuista" i n'ha destacat la faceta com a missioner al Perú. Així s'ha pronunciat el bisbe aquest dijous en declaracions als mitjans, segons ha recollit Europa Press, minuts després de conèixer la designació del cardenal Robert Prevost com a nou papa, sota el nom de Lleó XIV. Taltavull ha dit que preveu que Prevost sigui continuista amb el papat de Francisco després d'escoltar la manera en què ha parlat "de la pau i de l'Església com a evangelitzadora i present en el món".

Dimarts, un dels avions que uneix Madrid i Roma estava ple de sacerdots. També hi viatjava d’incògnit, de paisà, un cardenal espanyol per passar desapercebut. Anava a Itàlia per acomiadar el papa Francesc, però també per participar en l’elecció del futur líder de l’Església catòlica. Roma bull aquests dies. Converses a tres bandes, alguna trobada clandestina i xiuxiuejos a l’ombra dels cardenals que triaran el nou pontífex. Com explica l’editor Ignasi Moreta, el cardenal Narcís Jubany va participar l’any 1978 en els dos conclaves que van fer papa Joan Pau I i Joan Pau II. Durant aquells dies hi va haver cardenals que van arribar a dinar tres cops un mateix dia. I és que és ara, en les jornades prèvies al funeral, quan es comencen a crear aliances. Sotto voce. Tot i que l’elecció depèn dels 135 cardenals menors de 80 anys, en aquests dies de reunions i pactes també hi participen la resta de membres del col·legi cardenalici, que són els que acumulen més experiència. “Han viscut moltes coses, són influencers, són els que diran no feu això o mireu cap aquí”, apunta la periodista i professora especialitzada en religió Míriam Diez.

La fumata blanca que s'acaba escampant damunt de la plaça de Sant Pere del Vaticà és el resultat d'un procés meticulós que culmina amb l'"Habemus papam". Una fumata que, després de la mort del papa Francesc, deixarà pas a l'anunci del pròxim pontífex un cop el conclave hagi trobat un candidat. Es tracta d'un procediment que té vuit segles de tradició després de processos que en alguns casos van arribar a ser caòtics. Quan va sorgir i per què? És veritat que els deixaven a pa i aigua fins que elegissin un papa? Com han evolucionat els conclaves?

“La història humana no és sinó un llarg catàleg de calamitats”

Càndid (Voltaire)

]]>

Com jutjarà la història el llegat del papa Francesc? És raonable vaticinar que, entre molts catòlics progressistes i d’altres que esperaven que actués com un revolucionari, el seu papat es recordarà com una decepció.

]]>

Després de mesos amb problemes de salut, el papa Francesc va morir el Dilluns de Pasqua als 88 anys. Francesc havia dirigit l'Església catòlica des que Benet XVI va abdicar, el 2013. Nascut a l'Argentina, era el primer papa de l'hemisferi sud i l'únic papa no europeu en gairebé 1.300 anys. La seva elecció va reflectir un canvi geogràfic més ampli dins l’Església. Tot i que el Vaticà ha estat el centre espiritual i administratiu del catolicisme des de la Reforma del segle XVI, el centre de gravetat real de l’Església està canviant. The Economist ha seguit aquest desplaçament a través de dos indicadors: els fidels i el papat.

]]>

A mitjans dels anys 80 les monges franciscanes de Moscari reberen la notícia que havien de deixar el convent que ocupaven des de principi del segle XX. “Hi va haver una revolució, fins i tot els veïns feien torns a la nit per evitar que s’enduguessin les religioses. Hi havia una veritable devoció per tants d’anys de dedicació i vocació de servei”, recorda Rafel Gelabert, gran coneixedor de les congregacions religioses mallorquines. Precisament l’any passat es va licitar per part de l’Ajuntament de Selva el projecte de restauració i reforma de l’antic convent perquè pugui acollir un espai sociocultural. Entre la compra, que es va fer el 2013, i la remodelació, es calcula una inversió pública d’1,2 milions d’euros.

]]>

“Quan vàrem entrar al convent concepcionista de Sineu ens vàrem trobar amb un edifici fossilitzat, aturat en el temps. Les monges no havien tocat ni buidat res, simplement havien anat tancant portes, així que ens deixaren amb una espècie de càpsula del temps. Durant 450 anys havia estat un centre de vida femení enmig de Sineu i l’element més fràgil que tenia era precisament la memòria de tot aquest temps, que és el que estam treballant per documentar i protegir en aquests moments”. Així relata mossèn Francesc Vicens, vicari de Patrimoni del Bisbat de Mallorca, un dels projectes estrella amb què fan feina ara mateix al seu departament: la catalogació de tot el patrimoni que conté el monestir de la Immaculada Concepció de Sineu.

]]>

Església de Costitx, dimarts. Són les sis de l’horabaixa. Després de passar el rosari davant d’una estufa, cinc dones a la vuitantena es disposen a escoltar missa. De sobte, de la sagristia surt un capellà negre. Algunes parts de la consagració no les recita, sinó que les canta. En acabar, el petit grup de feligreses conversa amb el periodista. “Estam encantats amb en Malachy. Fa unes celebracions molt sentides i amb una veu esplèndida”.

]]>

Decisió històrica al si de l'Església catòlica: per primer cop una dona ocuparà un alt càrrec dintre del Vaticà. El papa Francesc ha nomenat la monja Simona Brambilla prefecta del dicasteri d'Instituts de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica, és a dir, el ministeri responsable dels religiosos i religioses de tot el món, un dels més importants de la Santa Seu. Brambilla, de 59 anys, ja és la primera dona de la història que assumeix una posició d'aquest rang a l'Església.

]]>

La nit del 24 de desembre, com marca la tradició, nombroses esglésies de Mallorca celebraran les matines amb el cant de la Sibil·la com a element central. Any rere any, aquesta cerimònia omple els temples de fidels i curiosos que volen viure de prop una de les expressions més singulars del patrimoni cultural balear. El cant de la Sibil·la va ser reconegut l’any 2010 com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Aquesta peça d’origen medieval, que anuncia simbòlicament l’arribada del Judici Final, continua ressonant la Nit de Nadal a diferents punts de l’illa i manté viva una tradició transmesa de generació en generació.

]]>

Era capellà, professor i d’idees republicanes. Però va anar encara més enllà en publicar el 1848 un fullet, Cristianos-socialistas –en castellà–, que va causar un veritable escàndol i del qual fou obligat a retractar-se pel bisbe, si bé només ho va fer a mitges. Recordam Jeroni Bibiloni, un home que va dedicar la seva existència a lluitar contra la injustícia. Recuperam la seva història quan es compleixen 175 anys de la fundació, el 1849, del Partit Demòcrata, del qual va ser membre destacat, i ho feim ajudats pels treballs de Miquel Ferrer, Miquel Duran i Catalina Martorell, i també de Pere Xamena i Francesc Riera.

]]>

Les esglésies són càpsules del temps. No només perquè d’alguna manera continuen preservant tot allò que contenien en el moment en què les varen aixecar, sinó perquè semblen quedar immunes a tot allò que succeeix més enllà dels murs. Ara bé, durant un parell d’hores del vespre de divendres, 8 de novembre, a la parròquia de la Santa Creu de Palma hi ressonaren no només les cerimònies del passat, sinó que pareixia que s’hi assajaven les d’un futur que no se sap si arribarà. És la missa de difunts Demasiado tarde, dissenyada per l’artista José María Sicilia per encàrrec del Bisbat de Mallorca.

]]>

El Bisbat de Mallorca ha emès aquest diumenge un comunicat on ha reconegut que Guillem Feliu, el capellà mallorquí que es va suïcidar a ca seva aquest divendres, havia estat apartat "recentment" de la professió eclesiàstica per presumptament haver abusat de dos menors "fa uns anys". El Bisbat, que no havia fet públiques les denúncies rebudes ni tampoc "les mesures cautelars" preses amb el rector, ara les ha ratificat "en resposta a la notícia publicada aquest diumenge en un diari local", segons es diu al comunicat. La institució eclesiàstica hi confessa que havia decretat "l'obertura d'una investigació prèvia". Tot i això, l'ARA Balears s'ha posat en contacte amb el Bisbat per esclarir si les denúncies dels menors s'havien duit o no a la Fiscalia, i la institució no ha volgut respondre més que no afegirien res al que diu a l'escrit remès als mitjans de comunicació.

]]>

Complint la llei de Murphy amb escrupolosa exactitud, el president dels bisbes espanyols, Luis Argüello, ha fet realitat el principi que diu que tot és susceptible d’empitjorar. Després de la cançó pederasta de l’alcalde de Vita, l’arquebisbe de Valladolid ha recordat que “cal situar les coses en el seu context i no créixer en el que podria ser una societat massa puritana”.

]]>