Priscilla Morris (Regne Unit, 1973) viu entre Irlanda i Romanyà de la Selva, però va passar tots els estius de la seva infantesa a Sarajevo, la ciutat natal de la seva mare. Morris tenia 19 anys quan va esclatar la guerra de Bòsnia i els seus avis i altres familiars van quedar atrapats a la capital, que va estar assetjada durant 1.425 dies en el que es coneix com el setge més llarg de la història moderna. Ara narra aquestes vivències a Papallones negres (Periscopi, 2024; traduïda al català per Marc Rubió), una novel·la de debut que ha passat tretze anys escrivint i que li ha valgut molts elogis. Entre ells, una nominació al Women’s Prize 2023 i un lloc entre els 10 millors llibres de ficció històrica del 2024 segons The New York Times.

La mestra i escriptora Teresa Sagrera Bassa (Sant Pere de Vilamajor, 1966) ha guanyat la 28a edició del premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb El cor del balneari (Columna), una història ambientada el 1919 en un balneari de Caldes de Montbui. Un dia la Lola arriba al balneari amb el propòsit de complir l'última voluntat de la seva mare, que acaba de morir: entregar una capsa de música a Ignasi Ventura, el propietari del Balneari Ventura. Secrets familiars i tensions socials d'una Catalunya en ebullició pels moviments sindicals i les lluites obreres donen forma a la novel·la de Sagrera, que ja havia sigut finalista del Nèstor Luján el 2012 amb Confidències d'una reina (Columna, 2013), que es va adaptar al teatre el 2014. El cor del balneari és la seva setena novel·la, de les quals n'hi ha sis que són novel·la històrica.

Ken Follett (Cardiff, 1949) ha deixat aparcat el seu ostentós Rolls-Royce –la matrícula pretén reproduir el cognom: FDII ETT– als afores de la Royal Over-Seas League, un exclusiu club del centre de Londres, al districte de Mayfair, a dues passes de Picadilly Circus. La raó? La trobada amb la premsa internacional que manté aquest divendres per al llançament de la seva nova novel·la, L'armadura de la llum, que Penguin Random House posa a la venda dimarts vinent, simultàniament en català, castellà i la versió original anglesa. L'edició catalana, publicada per Rosa dels Vents, compta amb la traducció de Mireia Alegre Clanxet i Inmaculada Estany Morros.

Francesca Sotorra va fer una cosa excepcional al segle XIV: va exercir de metge i de cirurgiana. Era complicat fer-ho perquè a l'Edat Mitjana aquesta professió estava prohibida a les dones i, de fet, Sotorra va ser amonestada i multada abans que el rei Joan li donés, dos anys després de sancionar-la, la llicència de cirurgiana. Tot això és real, està documentat i ho explicava Teresa Vinyoles a Les barcelonines a les darreries de l'Edat Mitjana (Barcelona, Fundació Vives Casajuana, 1976). "Vinyoles mencionava cinc o sis metgesses i la Francesca és de qui donava més informació, quan la vaig trobar vaig pensar que ja ho tenia, que ja havia trobat la persona sobre qui escriure una història", diu Laia Perearnau i Colomer (Barcelona, 1972), que ha guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica, dotat amb 6.000 euros, amb la novel·la Francesca de Barcelona (Columna).

La triaca és una poció que durant segles va servir de panacea universal. Va començar a utilitzar-se el segle II aC i va persistir fins als anys cinquanta del segle XX, com consta en diferents manuscrits farmacològics. La van prendre des de Neró fins a Darwin, passant per Copèrnic i Newton. "Al segle XV, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, es feia una cerimònia d'elaboració de la triaca, hi havia els bisbes, els apotecaris, el Consell de Cent... i hi havia un control de qualitat de la fórmula de la triaca", diu l'escriptora Coia Valls (Reus, 1960). Aquesta medicina, que podia contenir més de 70 elements d'origen vegetal, mineral i animal (com la carn de les femelles vibres o la sang de dragó), és objecte de desig però també un símbol de les ànsies de canvi a la darrera novel·la de Valls: L’alquímia de la vida (Columna/Destino).

En un temps en què un missatge de 280 caràcters ja estableix doctrina, quan dedicar 5 o 6 minuts a la lectura d’un article de diari constitueix un esforç considerable, la publicació d’un llibre de 1.628 pàgines, d’un dens assaig d’història social i cultural, pot semblar una aventura forassenyada. Per fortuna, no ha estat aquest el parer dels responsables d’Acantilado/Quaderns Crema, que fa tot just unes setmanes van portar a les llibreries el monumental volum de Yuri Slezkine La casa eterna: Saga de la Revolución rusa.

“No he pogut veure cap actuació del meu avi ni accedir als enregistraments que li van fer per diferents televisions, va ser molt famós a la seva època però tot acaba esborrant-se i desapareixent”, reflexiona el filòleg, professor i escriptor Xavier Gual (Barcelona,1973), que ha volgut retre homenatge al seu avi, Joan Gual, amb la novel·la El gran baríton (Columna). Escriure ha sigut una manera de recordar-lo i retrobar-s'hi: “Potser així aconsegueixo que se'n parli”, diu.

L'èxit de 1793, una novel·la que comença amb la descoberta d'un cadàver mutilat en un Estocolm pudent, va fer que l'escriptor suec Niklas Natt och Dag es decidís a escriure una trilogia. L'escenari d'aquesta segona part, 1794. El foc i el minotaure (Proa/Salamandra), continua sent la societat violenta, corrupta i descoratjadora del segle XVIII. A una ciutat d'Estocolm que és l'antítesi de la imatge actual d'un país amb fama de paradís del benestar, l'autor suec hi afegeix un nou paisatge: Saint-Barthélemy, una illa de les Antilles franceses. La violència és encara pitjor que als carrers d'Estocolm per la crueltat despietada amb què són tractats els esclaus: "Suècia té la imatge de ser una nació molt progressista i no li agrada recordar aquesta part del seu passat, però la monarquia sueca també es va lucrar amb el treball esclau. Durant molts anys aquest episodi de la història estava amagat als arxius, però a la dècada dels 50 del segle passat va sortir a la llum i als anys 60 l'esquerra ho va utilitzar per desacreditar la monarquia. De tant en tant, una nova generació ho recorda, tot i que es torna a oblidar amb força freqüència", diu l'autor suec.

L’escriptor Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), que avui ha rebut el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, no perd el sentit de l'humor i davant els periodistes té la mateixa ironia que traspua als seus llibres. Diu que "Barcelona és mentidera", i quan se li demana que sigui més específic respon que la ciutat té una gran capacitat per reinventar-se: "He dit el que volia dir —diu amb mirada sorneguera—. Hi ha ciutats que tenen imatges molt potents, com Nova York, Venècia o Istanbul. Barcelona també busca la seva imatge i, quan no se'n surt, se la inventa". L'escriptor, que als seus llibres ha transitat per diferents èpoques, recorda que la imatge moderna de la ciutat neix amb el Modernisme: "És un estil fantasiós. Pots considerar que la ciutat és mentidera o no, és un qualificatiu moral, però és una ciutat a qui li agrada molt l'escenografia". Durant molts anys, Mendoza ha viscut entre Londres, la ciutat que li servia de refugi, i Barcelona. La pandèmia ha fet que la capital catalana s'hagi convertit en residència permanent, però l'autor de La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb és un home inquiet i admet que és feliç vivint en llocs poc coneguts. "M'agrada molt ser estranger, ser a llocs on no em coneixen i no conec".

Les petites històries que han fet història seran protagonistes, entre el 4 i el 9 de novembre, de les jornades Barcelona Novel·la Històrica, en les quals participaran, entre d'altres, les escriptores Isabel Allende, Jo Baker i Carme Riera, l'historiador José Enrique Ruiz-Domènec o l'editora Maria Bohigas.

L’escriptora Isabel Allende (Lima, 2 d'agost del 1942) ha sigut guardonada amb el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, que concedeix l’Ajuntament de Barcelona. El jurat ha destacat que Allende "encarna la implicació personal amb l’època que li ha tocat viure" i que ha creat "novel·les que commouen per la seva radicalitat humana", a partir d'"exilis i vivències personals que transiten de l’amor a la mort". La seva obra, formada per 23 títols publicats, s'ha traduït a 42 idiomes i ha venut més de 74 milions d’exemplars, cosa que l’ha convertit en l’escriptora més venuda en llengua espanyola i ha rebut més de 60 premis internacionals.

Els artistes que han marcat la història i que l'han modificat amb la seva obra seran els protagonistes de la sisena edició del festival Barcelona Novel·la Històrica, que tindrà lloc del 5 al 10 de novembre entre la Fundació Tàpies i la Biblioteca Jaume Fuster. La dotzena de xerrades que reuniran 36 escriptors, historiadors, filòlegs i periodistes com Victoria Cirlot, Carme Riera, José María Ridao, Xavier Bru de Sala, Armand Puig, Màrius Carol o Andreu Carranza giraran al voltant de "la creació dins la creació", diu el comissari, Fèlix Riera, "com els autors de novel·la històrica han utilitzat els grans creadors de tots els temps per explicar un moment de la història, perquè els artistes condensen l'esperit d'una època, la defineixen i també la canvien".

Doctor en Egiptologia per La Sorbona, gran expert en l'època del faró Ramsés II i 'best-seller' des de fa més de dues dècades, Christian Jacq (París, 1947) acaba de ser guardonat amb el quart Premi internacional de novel·la històrica Bàrcino. Anteriorment l'han rebut Lindsey Davis, Santiago Posteguillo i Simon Scarrow.

El novel·lista Ildefonso Falcones publicarà el 31 d'agost la continuació de la novel·la 'L'església del mar'. A 'Els hereus de la terra' –que Rosa dels Vents publicarà en català– l'acció torna a transcórrer a la Barcelona del segle XIV.

Tània Juste ha guanyat el 19è premi Néstor Luján de novel·la històrica amb l'obra 'Temps de família', que narra la construcció d'una saga familiar a la comarca vinícola del Penedès. A través de les vides de tres generacions de Bonaventura Giner, un indià que ha tornat de Cuba el 1898, la trama gira al voltant d'amors clandestins, odis fraternals i assassinats sense resoldre.

La portalada esculpida a l'església de Santa Maria de Ripoll és la gran protagonista d'una novel·la històrica, la primera que se li dedica a aquesta important joia del romànic català. El seu autor, Marc Capdevila, sent fascinació per aquest monument i molt especialment pel moment d'eclosió que va viure la ciutat, amb l'arribada de professionals de totes les arts atrets pels bons sous que pagava l'abat. "He llegit més que no pas he escrit", reconeix aquest autor de Vic, que s'ha documentat a fons per descriure amb exhaustivitat la societat de l'època. La publica Edicions 62 amb el títol 'La bíblia de pedra', que és com es coneix aquest monument del segle XII. En aquella època, l'abat Gausfred estava obsessionat per encabir-hi el màxim nombre d'elements de la Bíblia en la seva idea de fer de la portalada una eina de transmissió per aquells que no sabien llegir.

El periodista i escriptor Víctor-M. Amela presenta la novel·la 'Amor contra Roma' (Ediciones B), que es posarà a la venda a partir del 2 d'abril. La narració recorre tres dècades de la vida de la Roma clàssica, des de l'arribada a la capital d'un provincià jove iber de divuit anys, Urgídar, fins al seu retorn a Hispània, ja amb 48 anys.

L'escriptor Martí Gironell s'endinsa en la prehistòria en la seva última novel·la, 'El primer heroi', on narra la història d'un home del neolític que es veurà obligat a abandonar el seu poblat, el parc de la Draga de Banyoles, per buscar el remei a un mal que està desintegrant el seu clan. El periodista i autor de títols com 'El pont dels jueus' o 'L'arqueòleg', recrea la vida de fa més de 5.000 anys després de documentar-se i assessorar-se amb l'ajuda d'experts en la matèria, com Eudald Carbonell.